Esparta, l’arc amb fletxa
César Fornis, catedràtic d’Història Antiga a Sevilla, recorre en un excel·lent assaig el mite cultural de la ciutat grega des dels seus orígens fins al present
També: José Carlos Llop i el sagrat esperit de l’oci
El passat no és amb nosaltres més que com a record –si és recent– o com a inevitable oblit, si s’allunya molt més en el curs del temps. Probablement per això és tan seductor inventar-lo, tan difícil fabular-lo i tan temptador, quan es té un interès fenici, en comptes de noble, manipular-lo per aconseguir que digui el que mai va enunciar i acabi justificant les intencions del present.
Es sol associar la Antiga Grècia amb la seva etapa d’esplendor clàssic —el segle de Pèricles— i amb la ciència, la filosofia i l’art que ha arribat fins a nosaltres. Però s’oblida que aquella civilització no va ser lineal, sinó —com totes— atzarosa.
Hi va haver, en el més remot origen, una edat primitiva, que és la d’Homer, i després una altra hel·lènica, que comença després de la mort d’Alexandre el Gran i obeeix a una inevitable degradació. Igual que en el mite d’Ícar, un cop es vola prop del sol, ja tot és descens. Atenes no era cap paradís utòpic. La seva forma de govern democràtica, llunyana inspiració dels sistemes de llibertats que van crear les societats modernes, no va ser mai perfecta. Va condemnar Sòcrates, el pare de la filosofia, a mort.
El mateix passa amb Esparta, històrica rival de la capital de l’Àtica, el mite cultural de la qual estudia César Fornis, catedràtic d’Història Antiga a la Universitat de Sevilla, en un extraordinari assaig publicat per Alianza Editorial que acaba d’arribar a la seva segona edició.
Portada de 'El mite d’Esparta' Alianza Editorial
Ho destaquem perquè es tracta d’un llibre molt documentat, fet amb tot el rigor que exigeix el mètode acadèmic però sense cap dels seus habituals inconvenients, ja que està fantàsticament escrit i es pot llegir com un apassionant viatge al llarg de les successives idees sobre la civilització espartana que s’han succeït des dels seus orígens fins als temps moderns.
El rastre dels espartans
Fornis és un expert en la matèria, com evidencien assaigs i treballs anteriors seus dedicats a descriure les restes històriques de la polis Lacedemònia: Esparta, ciutat de la virtut i de la guerra i Esparta. La història, el cosmos. Aquest nou assaig –El mite d’Esparta– centra la seva recerca sobre l’imaginari cultural nascut a partir de les invencions i reformulacions de la urbs de Licurg. No és un volum sobre els espartans –i el seu domini polític sobre els atenesos– sinó sobre l’enorme rastre que la seva mitologia ha deixat a Occident.
![batalla--1. 'Las batallas de Barcelona' _ DANIEL ROSELL .jpeg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/557889.jpg?p=w:320\/h:240&h=sK_4FB5N"])
Tots els règims polítics que s’han succeït a Europa –i més tard a les dues Amèriques: l’hispana i l’anglesa– han vist Esparta de manera divergent, fins i tot antagònica; massa vegades de manera errònia. Fornis ho explica amb detall i il·lustra la seva anàlisi, la profunditat de la qual mostra el seu domini de la qüestió, des d’Heròdot o Xenofont fins al cinema i el còmic. D’aquesta manera ens descobreix que les interpretacions sobre allò espartà no encaixen amb l’evidència històrica i tampoc es deuen, en tots els casos, a una estratègia propagandística dels seus reis i guerrers.
En bona mesura, i és un dels arguments més curiosos d’aquest llibre, l’admiració per Esparta prové d’una part d’atenesos il·lustres —com és el cas de Plató— que veien a la ciutat del Peloponès la encarnació de virtuts ideals que, en el cas d’Atenes, havien caigut en desús en desenvolupar el sistema democràtic.
Aquesta Esparta és una ficció sustentada en una faula, ja que aquesta ciutat virtuosa, on la igualtat és militar, la idea de llibertat es concretava en allò comunitari i les virtuts implicaven contenció, mesura, cruesa i sacrifici, no coincidia amb l’Esparta coetània d’Atenes, sinó amb el mite original de la polis de Licurg.
Portada de ´Esparta, ciutat de la virtut i de la guerra´ La Esfera
Formes de govern
Per què resultava tan atractiva la diarquia del Peloponès? Potser perquè combinava elements monàrquics amb la vella tradició aristocràtica —el govern dels venerables ancians— i no va oblidar que les seves lleis —la Constitució anomenada Gran Retra— havien d’aplicar-se sobre un règim popular, sense deixar de banda el vincle entre la política i la moral, que explica el seu predicament al llarg dels segles posteriors. El paradigma de l’excel·lència espartana prové doncs de la seva època arcaica i d’episodis com la guerra de les Termòpiles.
Fornis analitza aquestes paradoxes amb esperit crític i conclou que, a més de la necessitat dels seus dirigents de forjar-se una llegenda, el fet que Esparta fos una alternativa a altres modes de govern i hàbits socials va influir en el seu predicament, encara que en aquestes lectures hi hagués una intenció i, durant molt de temps, es minimitzessin les deviacions particulars del seu catecisme comeses pels propis espartans.
![El músico Daniel Melingo en una imagen de promoción](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/556425.jpg?p=w:320\/h:240&h=V867GYiE"])
La imatge més assentada d’Esparta, que és la primitiva, va perdurar en el temps fins i tot segles després de la seva decadència política perquè, en termes literaris, era més atractiva –ho va ser durant segles– que la història nua.
Necessitat d’Esparta
Això explica que en els segles posteriors existís, entre les elits polítiques i intel·lectuals occidentals, una mena de necessitat d’Esparta. Va passar a la Roma republicana –famoses són les lloances de Ciceró o Polibi a la polis de Licurg, en la qual van veure un precedent civilitzador– encara que es modifiqués en l’etapa imperial, quan Plutarc va disseminar tota mena d’arguments sobre la seva excel·lència política i moral.
Fornis descriu la desaparició d’aquesta visió positiva a l’Edat Mitjana i narra la seva posterior resurrecció durant el Renaixement, que trobaria en les institucions polítiques de la ciutat de Lacedemònia inspiració per a les seves
Així arribem a la Il·lustració, que va creure trobar en el sistema educatiu espartà, i en la seva idea moral d’esforç i sacrifici, un model digne d’imitació. La radiació espartana s’estén fins al naixement mateix de Nord-amèrica com una absència (inicial) que es convertirà en presència (posterior) en la tempestuosa Guerra de Secessió. L’Amèrica del segle XVIII tenia una antítesi espartana que acabaria provocant una segona guerra del Peloponès, aquesta vegada sobre sòl nord-americà.
!['La poesía de Philip Larkin'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/556231.jpg?p=w:320\/h:240&h=z7hxxZG9"])
Totes aquestes Espartes posteriors a l’Esparta estrictament històrica, com és el cas de la que inventa la França jacobina, que sorprenentment va caure en la contradicció d’oblidar que a la polis de Licurg l’individu només tenia importància com a part de la col·lectivitat, són fruit de lectures d’acord amb el present de cada instant històric.
Incloent el segle XIX, la centúria liberal, que va entendre allò espartà com un experiment autocràtic, i les constants manipulacions i tergiversacions comeses pels dos totalitarismes del passat segle XX, i en especial el règim nazi, que va fer d’Esparta un preludi (imaginari) del seu model racista.
La caiguda de Hitler no va tombar la seva interpretació sobre l’antiga civilització del Peloponès, aquell arc amb fletxa, que va continuar navegant en aigües procel·loses i sobre embarcacions diverses, des de la feminista fins a la social. El viatge de Fornis per totes aquestes Espartes de la història cultural –ordenat en catorze capítols fascinants– ens mostra l’extrema i obstinada complexitat del passat, alerta sobre les habituals lectures simplistes que contaminen el nostre present i demostra la transcendència de la Història.
