Àngela Segovia: “Apostar per una literatura que et deixa un pòsit d’incertesa, d’asfíxia o de tensió és un gest polític”

Joi (La uña rota) és la seva primera novel·la, si bé la narrativa sempre ha estat present en la poesia d’Àngela Segovia. La seva nouvelle, Les vitalitats, va ser la prèvia a aquesta novel·la escrita al llarg de diversos anys i la versió final de la qual va ser redactada en nits d’insomni i amb el fill acabat de néixer als braços. Segovia reconeix, extraordinària poeta que ha estat reconeguda amb el Premi de poesia Jove Félix Grande o el Premi Nacional de poesia jove, que l’origen de Joi està a Amor divino, poemari publicat fa alguns anys a La uña rota, la seva editorial de sempre i on també ha treballat com a editora.

Joi és una novel·la on la trama és el menys important; Joi és una novel·la que es sosté gràcies a la veu de la protagonista, una nena que desapareix al bosc proper a casa seva i que, reapareix, dos anys més tard. Segovia explora a través d’ella l’extrema innocència, indaga en les implicacions que té l’aparició d’un ésser radicalment innocent en un entorn d’extrema violència. Joi és, alhora, una reflexió sobre l’escriptura, entesa com un destí irrenunciable i, alhora, com l’única manera de sobreviure.

En un article, Berta García Faet definia el seu llibre Amor divino com una macropoesia i, alhora, com una macronovel·la. Joi és la seva primera novel·la, però el component narratiu és present a gairebé tota la seva poesia.

És cert i, de fet, Amor Divino va ser el meu primer intent d’endinsar-me en la narrativa. Llavors, la meva intenció era fer un llibre de poesia lírica, però, a mesura que escrivia, van anar apareixent al text, gairebé a mode de joc, elements d’altres gèneres literaris. A més, es tracta d’un poemari en què vaig introduir tres personatges que recorren tot el llibre i li donen així un caràcter més narratiu. Va ser en acabar Amor divino quan vaig pensar que potser sí era capaç d’escriure una novel·la i, de fet, la nena poeta d’Amor divino és un fort trasllat de la narradora de Joi.

Als seus llibres —penso ara en Les vitalitats— els personatges que escriuen i els poetes que no poden viure sense escriure són recurrents.

És cert. Si penso en Joi, diria que és una novel·la sobre el procés d’escriure un llibre. Això és una cosa de la qual me’n vaig adonar a posteriori, però és cert que, en moltes de les meves obres, l’escriptura és una forma de destí del qual no es pot fugir.

Quant hi ha d’autobiogràfic en això?

No sé fins a quin punt és vàlid recórrer al concepte d’“autobiogràfic” en tant que a cada obra els personatges viuen l’escriptura d’una manera molt concreta. El que sí és cert és que tots ells comparteixen entre ells i comparteixen amb mi la inevitabilitat de l’escriptura i, per tant, l’obsessió per escriure. L’escriptura està molt present a la meva vida, sempre hi ha estat, però durant la redacció de Joi ho va estar amb una força particular pel fet que la redacció de la versió definitiva de la novel·la va tenir lloc durant els primers mesos de vida del meu fill. Recordo que abans que nasqués el meu fill, quan treballava en una versió no definitiva de Joi, m’intentava preparar mentalment pel dia en què, amb el meu fill petit, potser no podria escriure o no podria escriure com abans. Aquesta és una qüestió que em va preocupar molt.

Tanmateix, va poder continuar escrivint, encara que potser el nou context va modificar tant la seva escriptura com l’experiència d’aquesta.

Per descomptat. El context condiciona l’escriptura. Arran d’això, he estat revisant el breu assaig de Virginia Woolf, Una habitació pròpia. Rellegint aquest text em vaig adonar que, avui, no se m’acudiria somiar amb una habitació pròpia, perquè és una cosa inabastable. Jo em conformaria amb poder tenir tres o quatre hores només per a mi al dia. Comptar amb aquest temps seria el major dels luxes per a mi, quatre hores d’escriptura, però no només això. Perquè per escriure, cal llegir, però també no fer res. És a dir, cal disposar de temps per pensar sobre què i com es vol escriure. Aquesta és una part essencial de tot el procés d’escriptura, però resulta invisible, perquè és mental. Per a mi, aquest moment previ és fonamental i forma part indispensable de l’escriptura, que no entenc com a feina, sinó com a experiència total.

En altres paraules, escriure va més enllà d’estar escrivint?

Per descomptat. Hi ha moments preparatoris en què penses en el llibre que vols fer i hi ha moments d’escriptura intensa. Cadascú ho viu d’una manera diferent. En el meu cas, si hi ha mesos d’escriptura intensa i gairebé exclusiva és perquè, prèviament, he dedicat temps a preparar el llibre i a viure’l mentalment. I per això, la lectura és imprescindible. La lectura és el que, a més, desperta el desig d’escriptura. No sóc, això sí, una escriptora que es documenti abans de començar a escriure; no busco llibres sobre el tema sobre el qual m’interessa indagar, més aviat busco llegir llibres que estiguin a les antípodes del que vull fer i així no caure en el perill de la imitació.

Quan escriu, llegeix menys?

Durant el procés d’escriptura, el ritme de la lectura cessa una mica, si bé sempre hi ha moments de desconnexió en què llegeixo, veig pel·lícules o vaig a museus. Quan escric, m’agrada anar a museus…

De fet, construeix escenaris molt pictòrics als seus llibres.

Pictòrics i fílmics, és cert. Amb Joi, quan volia construir amb paraules una escena intentava posar-me en el lloc del càmera o del pintor i jugar no només amb el que es mostra, sinó també i sobretot amb el que queda ocult. El cinema és molt misteriós, aparentment ens ho mostra tot, però no és així; gairebé sempre el que fa és mantenir ocultes les coses que nosaltres desitjaríem veure i, d’aquesta manera, juga amb l’el·lipsi. Com a escriptora, això és una cosa que m’interessa molt i, per això, recorro molt a l’el·lipsi, que per a mi és un vehicle importantíssim en literatura per deixar ocults fets, anècdotes… És a dir, el que intento, d’aquí el cinema i la pintura, és generar concrecions atmosfèriques, però sortir del relat, suspendre’l per un moment.

Es podria dir que, com al cinema, vostè també treballa el muntatge

Molt i, en efecte, el muntatge té molt a veure amb l’escriptura poètica, en el sentit que hi ha una forma de muntatge a l’hora de construir no només un poema, sinó també un poemari. Amb Joi, el repte que tenia per davant era el d’escriure una novel·la que no deixés de ser novel·la, però que tampoc fos un experiment narratiu més a base de fragments units i sense trama. El que sí volia és que la trama no fos l’únic element de connexió o d’estructura del text.

Com a Les vitalitats, més que la trama, el que dóna coherència al text és la veu.

Efectivament.

I com a Les vitalitats, a Joi ens tornem a trobar amb una veu profunda i radicalment innocent.

Crec que es deu al fet que sempre m’ha perseguit aquesta visió que molts han projectat sobre mi de persona innocent. Volia aprofundir i, alhora, desmuntar els prejudicis i els tòpics que envolten aquestes persones que són definides com a innocents. Què és la innocència exactament? Si podem pensar en una innocència total, quines implicacions tindria en el nostre món tenir al nostre voltant persones totalment i radicalment innocents? Com les percebríem? Com a malaltes o com a boges? Moltes vegades, a aquestes persones que considerem ingenus o reservades perquè no socialitzen “normativament”, les ubiquem dins l’espectre de la malaltia o de la idiotesa.

No poques vegades s’ha associat la innocència o la bondat amb la idiotesa, amb el no tenir idea de com funciona el món.

Pensem en aquella frase tan repetida que una persona “és tan bona que arriba a ser ximple”. Però és un error pensar la innocència o la bondat en aquests termes. Joi és el meu intent de pensar la innocència com una característica que no pot ser tan fàcilment simplificada i, per això, volia que Joi, la protagonista, es mogués en un ambient de violència per veure què passava amb ella, quines implicacions tenia la seva innocència.

Joi, el relat de la qual llegim, s’oposa així a Face, l’escriptor paradigma d’aquesta violència i a qui no arribem a llegir

Hi ha una mica de venjança en això, perquè és ella qui, al final, escriu. A la novel·la, vaig decidir no entrar en detalls, mantenir un cert misteri i deixar que, tot i que, en realitat, gairebé no parla al llarg de tota la novel·la, fos la veu de Joi la que escoltéssim. Per això, els textos de Face són explicats i descrits, però mai transcrits. En part, perquè, en realitat, aquests textos que se suposa que escriu resulten impossibles, no poden existir textos així. En el cas de Face, a més, l’escriptura està relacionada amb el demoníac, hi ha una mena de pacte fàustic, però, al final, és la nena qui escriu. Què significa això? Al final el dimoni està amb ella? Tot pacte fàustic implica una pèrdua o, en altres paraules, l’escriptura és una condemna vinculada a la pèrdua d’alguna cosa. Joi no parla, però acaba escrivint. La seva ferida a la cama, a més, al·ludeix a això també, a l’escriptura com una cosa que brolla inevitablement de la pèrdua i de la ferida. En aquest sentit, l’escriptura es pot veure com l’única possibilitat de subsistència i de supervivència, quan s’ha perdut tot.

Això que comenta em porta al mite d’Orfeu i Eurídice. Orfeu necessita perdre Eurídice i l’escriptura és l’intent d’omplir una absència.

Escriure no deixa de ser una cursa desenfrenada en què la veritable escriptora és conscient que mai omplirà res. Definiria, per tant, l’escriptura com una cursa desenfrenada cap al fracàs, cap a un fracàs necessari, que no es pot evitar. Perquè com diu Joi escriure és estar davant d’una nou tancada i buida i no existeix cap possibilitat d’omplir-la, d’omplir res.

Davant d’aquesta impossibilitat, només queda seguir explorant amb el llenguatge?

Sí, no hi ha una altra. Per a mi, l’escriptura implica sempre una exploració, una exploració expansiva. D’aquí que volgués aventurar-me en la narrativa, perquè, després de molts anys, la lírica havia acabat sent, almenys per a mi, massa essencialista. Encara que pugui semblar estrany, la lírica va acabar per apropar-me massa a una idea de sentit. Reconec que és una experiència molt personal i no puc generalitzar. Però, en el meu cas, la poesia va començar sent la llibertat absoluta perquè cada vers podia portar-me a qualsevol lloc possible. No obstant això, a mesura que m’anava endinsant en la meva poètica personal, vaig començar a generar un món que es va anar tornant molt essencial, fet d’elements que coneixia massa bé.

Al respecte, penso en l’assaig El grau zero de l’escriptura, on Roland Barthes parla de la poesia moderna com una poesia conformada per paraules separades les unes de les altres que es tornen essencials en si mateixes, es monumentalitzen. En apropar-me a la narrativa he intentat trencar amb aquesta monumentalitat, perquè sempre he intentat apartar-me de la solemnitat en la poesia, però no sé fins a quin punt es pot. Crec que és impossible. Per la seva banda, la prosa em donava l’oportunitat de baixar a terra, allunyar-me de la monumentalitat i de centrar-me en la vida dels personatges, perquè, com em diu sempre un amic meu, qui no veu poesia a la vida és perquè no vol.

“Algunes vegades s’imaginava que totes les normes de la gramàtica canvien d’un dia per l’altre”, llegim a Amor divino. Escriure és fer saltar aquestes normes?

Per a mi, sí, perquè em sembla divertidíssim pensar que tens un poder petitíssim i absurd per poder fer-ho. És jugar a subvertir petites coses, és jugar a l’error, concepte que em sembla molt interessant i que està molt més present a la música que a la literatura. A la música no només s’accepta, sinó que es crea a partir de l’error. Al jazz, per exemple, l’error és un punt de partida; pensa en una artista com Nina Simone, que, enmig d’una cançó, deixa de sonar el piano perquè ella canti a capella o, fins i tot, comenci a explicar una història. Al jazz, per exemple, tocar “malament” les notes no és un problema, perquè es és conscient que les convencions són una contracció sentimental i, per tant, del que es tracta és de trencar amb elles, de transgredir les normes.

Troba més transgressió en la poesia llatinoamericana, a la qual moltes vegades ha al·ludit com a referent?

Sense dubte. Potser, en la poesia escrita des d’aquí, Catalunya, on conviuen dues llengües també hi ha més transgressió. A la literatura i a la poesia llatinoamericana n’hi ha sens dubte, en part gràcies a la convivència de diferents cultures i diferents variants i, per tant, normes lingüístiques. Això ha afavorit, evidentment en termes generals, una major consciència en els escriptors, però també en els lectors, de la llibertat a l’hora de crear, una major consciència de no haver de respectar una única norma. A Llatinoamèrica, trobem literatures i, sobretot, escriptures erràtiques davant les quals l’acadèmia no sap com reaccionar. No obstant això, això és el que és interessant i això és el que ens permet reflexionar fins a quin punt estem disposades —com a autores, com a lectores— a suportar certs “errors”, fins a quin punt podem acceptar cert fraseig agramatical o una paraula intencionadament escrita malament.

I dient això no vull que es pensi que sóc una gran admiradora de la proposta surrealista ni de l’experimentació per la pura experimentació. Quan se’m titlla d’experimental, jo no m’hi reconec; al contrari, em considero algú bastant obedient, però molt conscient que la llengua és una maquinària, una estructura plena de tensions a partir de la qual es poden fer moltes coses.

Escoltant-la parlar, tinc la impressió de tenir davant una bona lectora d’assaig i teoria literària.

Si et sóc sincera, no sóc una gran lectora d’assaig. Llegeixo més aviat filosofia, perquè trobo que és molt propera a la poesia. Sí que és cert que vaig estudiar teoria de la literatura, però vaig deixar sense acabar la tesi perquè tenia la impressió que el pensament teòric em conduïa cap a la recerca i afirmació del sentit dels textos i no era una cosa que m’interessava. De fet, quan vaig deixar de pensar acadèmicament, em vaig sentir alliberada, ja que ja no estava subjecta a la recerca i a l’explicació d’un sentit. Abandonar-me a l’escriptura i a la literatura va ser per a mi obrir-se camí cap a una estupidesa il·luminada, cap a la possibilitat de ser un recipient subjecte a l’aprenentatge i a l’absorció de tot, sense idees ni teories prèvies.

Afirmava Marguerite Duras, que sé que vostè admira: “Quan jo escrivia a la casa, tot escrivia”. En el seu cas, passa una cosa similar, la seva literatura està plena de símbols, perquè tot apel·la a alguna cosa, tot és escriptura.

És cert, encara que diria que encara he d’afinar la meva feina amb els símbols; diria que a Joi encara els símbols tenen un fort component de lirisme. No dic que estigui malament, però la meva intenció és diluir-los. Fa un temps, vaig rellegir Amberes de Roberto Bolaño, de qui ho he llegit tot. Em vaig adonar que a Amberes hi havia un munt d’elements que són presents als altres llibres de Bolaño, però de manera diferent. No són símbols exactament, són elements que construeixen el món literari de Bolaño, elements que li permeten expandir i generar diferents territoris, diferents, però amb un aire similar. Amb Marguerite Duras passa una cosa similar: si llegeixes la seva obra en tot el seu conjunt, pots connectar textos i fer salts interdimensionals a través d’imatges i elements recurrents, però que no són previs.

En quin sentit?

Escriure és, per a mi, sentir-me a la foscor, estar en un lloc on no tinc amarres fàcils. Dins d’aquesta foscor, hi ha paraules i hi ha imatges que són una mena de llumins que s’encenen en un moment donat i em permeten avançar, sense entendre perfectament cap a on. El problema que tenim és que ens fa moltíssima por no entendre. Aquest és, potser, un dels principals problemes de la humanitat. Hi ha coses que escapen de la comprensió, fins i tot des d’una perspectiva científica; si el científic no n’és conscient, pot acabar arrogants un poder que el torna amoral. Jo em nego a conèixer el que no puc conèixer. Quan es dóna per fet el sentit, quan, com deia abans, es monumentalitza, el pensament deixa de funcionar. La literatura que no et deixa un pòsit d’incertesa, de sorpresa, d’astorament, d’asfíxia o de tensió no m’interessa. Per a mi, apostar per aquest tipus de literatura és un gest polític.

Un gest de resistència davant el mercat.

Hem acabat per establir una relació clientelar amb els llibres i, fins i tot, amb les amigues. Està bé que un llibre ens molesti o, fins i tot, que, per moments, ens avorreixi o ens resulti complicat. Hem de recuperar aquesta idea radical que està bé que els llibres, per moments, ens molestin com està bé que les nostres amigues ens molestin, perquè implica que ens proposen qüestions que no ens complauen. I això és fonamental.