Montaigne i Petrarca descorren el vel que cobreix la vanitat d’Europa
Eduardo Prieto, arquitecte i assagista, enllaça Montaigne amb Petrarca en el seu llibre 'Els llocs de Petrarca', una versió entusiasmada del peregrinus ubique, el pelegrí a tot arreu, el que viatja contínuament per les ciutats
L’Espanya saturniana i liberal de Francisco de Goya i Rosario Weiss
No em està permès polemitzar a favor o en contra dels polemistes, sinó a favor de la polèmica. Exerceixo la ment; no m’interrogo per la matèria sinó per la manera; busco l’estil, no el seu assumpte. Així discorre Michel de Montaigne, gegant del pensament crític, nascut el 1533, el noble de la Torre de Bordeus que aprofita les seves passejades per ordenar mentalment les idees, vessades en el text de Sobre la conversa, un capítol dels seus cèlebres Assaigs.
En una nit de passejades i premonicions, Montaigne es troba sorprenentment amb el gran poeta italià, Francesco Petrarca, autor del Canzoniere, nascut el 1304, i referent de la literatura renaixentista. Separats per una distància de dos segles, tots dos comencen un debat astral, els corol·laris del qual -la vanitat intel·lectual i l’odi que senten els enemics de l’Europa civilitzada- condueixen fins als nostres dies.
Caminen sota un quart minvant, que bé podria ser la lluna del pintor Caspar David Friedrich, l’obra assenyalada per Samuel Beckett, com la inspiració de Esperant Godot. Són al cor del continent, envoltats de boscos i boires. El Cavaller (Michel de Montaigne) pregunta: “Què cerqueu a la nit?”. I Petrarca respon “fug del vulgo, del soroll de les ciutats, d’Avinyó i dels seus cardenals”. “Fugiu aleshores de la vanitat?” increpa el Cavaller. “Qualsevol acte d’escriptura, de fixar en l’etern una opinió, és un acte de vanitat”, contesta el Poeta.
Retrat de Michel de Montaigne
Així transcorre el diàleg que desplega Eduardo Prieto, arquitecte i assagista, en el seu llibre Els llocs de Petrarca (Acantilado), una versió entusiasmada del peregrinus ubique, el pelegrí a tot arreu, el que viatja contínuament per les ciutats. La vida de Petrarca és un trajecte des dels palaus d’Avinyó o des de les mansions dels prínceps italians, en temps de la pesta negra, fins a assolir els retirades del poeta a Fontaine-de-Vaucluse o Arquà.
La biblioteca interior
Petrarca ha dormit en hostals des de la infància; als sis anys ja ha creuat una porció de la Mediterrània. Emprèn estades prolongades a Montpeller, Bolonya, Roma, París, Parma, Verona, Màntua, Pavia, Venècia o Pàdua. Recorre la Nàpols devastada per les guerres i les viles de Ciceró i Escipió; la cort dels verinosos Sforza de Milà, la ciutat on ell va anhelar viure com Sant Ambròs; la Florència del seu amic Boccaccio o la dolça Pàdua. Escull Avinyó, “la pudent Babilònia Occidental”, a la vora del Roine, seu pontifical de Climent V, que deshonra Roma comptant amb la complicitat militar del murri Felip El Bell, rei de França.
Portada del llibre 'Els llocs de Petrarca'
Els moviments d’Avinyó mobilitzen França en les batalles contra els Estats Pontificis de Bonifaci VIII, que acaben amb l’entrada a Avinyó del nou pontífex, el bisbe de Bordeus, pel pont de Saint-Beneze amb els vint arcs que emulen el Pont du Gard romà.
En la cruïlla entre Montaigne i Petrarca, titulada Diàleg dels dos noctàmbuls, continguda en el citat llibre d’Eduardo Prieto, el Cavaller deixa constància que també ha viatjat molt, intentant “descobrir pompes senyorials o fonts adornades amb autòmats”. El poeta, per la seva banda, no dóna per acabada la seva narració de rodamón: “els meus llocs de pas i estada no tenen fi”. Tots dos acaben davant de les seves fonts d’inspiració: les seves respectives biblioteques, “que han de ser belles, a més d’útils” (diu el Cavaller); però Petrarca el refuta: “No, la meva mirada es bolca en la meva biblioteca interior, la que es llegeix amb la memòria”. Després, la conversa salta als laberints. “Sortiu a passejar per escapar dels laberints?”, pregunta el Cavaller; “Surto per escoltar el que diuen les coses quietes”, respon el Poeta.
La finitud de l’eternitat
El diàleg col·loca l’intel·lecte profund per damunt del temps. Els seus dos protagonistes acompanyen el lector; no són cap càrrega, glossen l’anàlisi a contracorrent i respecten l’eloqüència del seu contrincant. Es mostren astuts en la digressió: “Tinc també un jardí, el més bell del món” (Petrarca). “Jo em canso de caminar entre flors i murtes. La meva és una afició de cavaller” (Montaigne).
![Por Farruqo](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/03\/17\/actualitat\/1003742742405_15840220_320x180.jpg"])
“El jardiner cuida el jardí com els savis cuiden la seva vida, posant-hi tot l’esforç, com si la seva obra hagués de durar per sempre, encara que sap que la seva feina serà esborrada pel temps” (Petrarca en el rol de cultivador de llorers, en homenatge a Laura, la seva musa). Davant seu, l’assagista francès decideix mostrar la impenetrabilitat de la seva fermesa com a prosista; no busca veritats absolutes; es pregunta mil vegades el Qu’est-ce que je sais, la frase convertida en mite i gravada a les bigues del seu castell. Viu en la incertesa, però sense rendir-se al caos.
Petrarca
Petrarca inicia la que considera anticipadament la seva darrera etapa. Busca “un bel morir tutta la vita onora”, el vers més celebrat del Canzoniere, que ell imagina cobert de tres corones entrellaçades: la finitud, l’eternitat i la posteritat. Abandona Roma, on havia pensat dipositar les seves cendres al costat de l’Antiguitat, com a immillorable “acomodament al·legòric”, somiat després de la publicació d’Àfrica, una epopeia en llatí sobre Escipió l’Africà que el converteix en laureat de l’antiguitat clàssica per Giordano Orsini, als jardins del Capitoli romà.
Enamorat de Venècia
I arriba el moment de viatjar per plaer, no per un encàrrec diplomàtic. És el Petrarca civilitzador que gestiona ambaixades de les repúbliques llatines i fa que la seva feina sigui compatible amb el seu ascens discutit al Mont Ventoux, pel qual li diuen "el primer turista". Col·lecciona manuscrits llatins en ruïnes i aconsella la traducció d’Homer de Leontius Pilatus. Descobreix una col·lecció de cartes de Ciceró, l’existència de la qual no es coneixia, a la Biblioteca Capitular de la Catedral de Verona.
Gran Canal de Venècia
En la seva penúltima gran etapa, Petrarca s’enamora de Venècia, la Sereníssima, la més bella, la República de la qual regala al poeta el Palazzo Navager a canvi de la seva promesa -probablement incomplerta- de lliurar la seva biblioteca a les autoritats del Dux. Arribat el moment tria Arquà, un poble del Vèneto, que ha freqüentat després de conèixer il Vecchio da Carrara, un condottiere, entre assassí i poeta, dels que “menjaven per no ser menjats” a la Itàlia convulsa de les ciutats estat.
La proximitat del final sona com un nou argument en el diàleg de noctàmbuls. Petrarca assegura que l’“escriptura és una infecció tan perillosa com la pesta”. “En cap altra època hi ha hagut tanta abundància d’escriptors i comentaristes, ni tanta manca d’homes savis”.
La vanitat imposa la seva llei. Els dos polemistes, com es feia a l’antiga Grècia s’acosten a un escenari de futur que els confirma com a precursors de segles. Ells, sense dir-ho, parlen d’una Europa incipient: la fortalesa fràgil desproveïda de les naus victorioses que Petrarca veia arribar a la Llacuna veneciana, des d’una terrassa de l’antic Lido.
“Potser aquesta conversa sigui fruit de la bogeria”, diu Montaigne. “Aristòtil va certificar que les fantasies són bones en el somni del savi” (Petrarca) “Esteu somiant aleshores! Afortunat! A mi, l’escriptura m’ha tret la son” (Cavaller). “La mort, la seva veïna, us la retornarà” (Poeta).
