El Trecento també es va fer viral
El Museu del Prado avança gairebé dos segles l'impacte de l'art italià a Espanya amb una exposició que demostra el transvasament de tècniques i temàtiques a través de la Mediterrània
També: Quan Ouka Leele va acolorir la Barcelona contracultural
Molt abans del Renaixement, concretament en l'acceleració ocorreguda entre 1320 i 1420, Itàlia va començar a recuperar el lloc de gran pedrera de l'art en un costat de la Mediterrània. Allà per les regions d'Úmbria i Toscana es va encendre la primera flama per purificar una nova manera de concebre la pintura, el Trecento, que va atreure nombrosos creadors i mestres hispans que van descobrir el calador del que havia de venir en el virtuosisme tècnic d'unes obres diferents de les que estaven acostumats a veure a la península Ibèrica.
D'aquest mapa boig de l'art, d'aquest encreuament de camins, se'n pot extreure un destil·lat que permet entendre el galop d'un temps que va ser la porta d'entrada a un món que deixava enrere la pellissa medieval. Aquí hi posa el focus el Museu del Prado en l'exposició A la manera d'Itàlia. Espanya i el gòtic mediterrani, on examina en una mica més d'un centenar de peces —pintura, dibuixos, escultura, orfebreria i manuscrits il·luminats— la realitat d'un dels moments més espasmòdics del trànsit cap a la primera modernitat.
Perquè Giotto, Duccio, Simone Martini, Lupo di Francesco, Gherardo Starnina i els germans Lorenzetti portaven en el plec dels seus modals la dot d'una nova estètica. Van aplicar en els seus treballs les eines que estrenava l'art (la perspectiva, el sentit del volum, el dinamisme narratiu i l'especial sensibilitat envers el color, entre d'altres) i, a poc a poc, es van anar fent lloc demostrant que el Trecento venia a explicar a la seva manera el conflicte d'un canvi de recursos, d'època i d'interessos.
![Taula amb quatre escenes religioses executada el 1374 per Barnaba da Modena, avui a la National Gallery de Londres](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564986.jpg?p=c:1023:1358:nowe:0:0\/w:1706\/h:2265&h=cht8vizu"])
Taula amb quatre escenes religioses executada el 1374 per Barnaba da Modena, avui a la National Gallery de Londres MUSEU NACIONAL DEL PRADO
Noves formes i àmbits
Començava així la invenció d'un món nou que deixava enrere el cànem de l'Edat Mitjana per entrar en un procés de ruptura de formes, de normes, de protocols. I aquell moment de mutacions va arribar aviat a les costes espanyoles a causa dels forts nodes de comunicació mediterranis (polítics, comercials i diplomàtics) que van facilitar l'arribada d'obres i artistes i l'especial atenció que els mestres hispans mostraren cap a les novetats vingudes de terres transalpines.
S'entrellacen a A la manera d'Itàlia dos relats: el Trecento italià i el Trecento italià vist amb ulls espanyols perquè, segons el comissari, Joan Molina Figueras, cap de col·lecció de pintura europea fins al 1500 del Museu del Prado, “si una cosa demostra aquesta exposició és que el llenguatge trecentista va ser una autèntica lingua franca oberta a tota mena de versions i adaptacions; un punt de partida per a obres refinades de naturalesa híbrida i mestissa”.
![Part frontal de 'La Passió' (1346-50) de Bernabé de Mòdena, procedent de la Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564985.jpg?p=c:4002:2789:nowe:0:0\/w:1706\/h:1189&h=SPzVLZrt"])
Part frontal de 'La Passió' (1346-50) de Bernabé de Mòdena, procedent de la Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa MUSEU NACIONAL DEL PRADO
D'alguna manera, la mostra —oberta fins al 20 de setembre— esmena la premissa que la gran influència italiana sobre l'art espanyol va començar amb el Renaixement i tira gairebé dos segles enrere aquest intercanvi animat per les intensíssimes relacions polítiques, culturals i comercials dels regnes d'Aragó i Castella. En aquest sentit, la Mediterrània va jugar un paper fonamental de transmissor d'idees i innovacions estètiques entre els ports de Barcelona i Palma amb els de Pisa, Gènova i, fins i tot, l'Avinyó dels papes.
En aquest sentit, els documents confirmen l'arribada a les principals capitals espanyoles de la Mediterrània d'una allau de mestres italians des de començaments del segle XIV: escultors, vitrallers i orfebres més que pintors. També existeix constància de la importació d'obres, des de manuscrits fins a peces d'orfebreria. El bisbe Ponç de Gualba va manifestar el 1327 que volia portar de Pisa les escultures per al sepulcre de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, essent el primer gran capítol d'aquest contagi artístic.
![Joaquín Tusquets de Cabirol, en febrero de 1957 del archivo fotográfico de Joaquín Tusquets de Cabriol](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554340.jpg?p=w:320\/h:240&h=ni4R1bbL"])
Però l'exposició A la manera d'Itàlia. Espanya i el gòtic mediterrani demostra que aquesta connexió no es va limitar al desembarcament d'artistes i a la circulació de peces. Al que ja es coneixia, afegeix que les imatges trecentistes van ser reinterpretades per creadors locals mitjançant fórmules de gran sofisticació tècnica, donant lloc a realitats plurals i híbrides, riques en accents i alternatives. El resultat de tot això van ser obres amb un marcat accent italià, si bé inconfusiblement hispàniques.
Estètica i simbolisme del món italià
Aquesta ràpida i intensa assimilació de les noves corrents estètiques es va veure afavorida pels clients, especialment pels components dels estaments més alts de la societat aragonesa i mallorquina. Reis i nobles, prelats, comunitats monàstiques i membres de l'oligarquia van demostrar una especial sensibilitat envers les noves propostes arribades del món italià, això sí, gairebé sempre filtrades a través d'una mirada marcada per les tradicions locals.
Destaquen, en aquest àmbit, els germans Serra (Jaume i Pere) i els Bassa, Ferrer i el seu fill Arnau, que van il·luminar una revolució visual amb una particular declinació dels models de la pintura toscana als grans formats devocionals espanyols, sobretot en el retaule monumental, concebut com una arquitectura narrativa i escenogràfica afavorida per la narrativitat de les seves composicions, la gestualitat i el moviment dels seus personatges i el cromatisme intens i variat de les seves composicions.
![‘Descens als inferns’ (c. 1381-1382), de Pere Serra i Jaume Serra, actualment al Museu de Saragossa](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564984.jpg?p=c:3373:3548:nowe:0:0\/w:1706\/h:1795&h=gaqQo_4T"])
‘Descens als inferns’ (c. 1381-1382), de Pere Serra i Jaume Serra, actualment al Museu de Saragossa MUSEU NACIONAL DEL PRADO
L'assimilació dels models italians implica també la incorporació de temes d'origen transalpí, si bé traduïts a la realitat dels regnes hispans. Els monarques i les seves corts resulten especialment actius amb la reelaboració d'imatges de gran càrrega simbòlica, com la Verònica de la Mare de Déu —concebuda a partir de models romans— o la Mare de Déu de la Humilitat —derivada de prototips gestats per Simone Martini a Avinyó—. En les seves mans, les expressions de pietat esdevenen manifestacions de poder i prestigi.
El ‘Políptic Morgan’, executat per Ferrer Bassa cap al 1340-145, a les sales del Museu del Prado EFE
Finalment, la proposta del Museu del Prado afegeix complexitat a aquest període artístic amb un gir enriquidor: l'impacte de la creació hispana a la mateixa Itàlia. Ningú millor explica aquest transvasament que Gherardo Starnina, un mestre toscà que va agitar l'ambient artístic de la Florència de principis del segle XV amb el renovador llenguatge tardogòtic que havia assumit durant la seva estada a València. El seu exemple revela la permeabilitat dels escenaris creatius, la porositat de les fronteres, el llenguatge lliure de l'art.
![La obra ‘Boques’ (2011), de Antoni Tàpies, en la Fundación Bancaja de Valencia.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/548050.jpg?p=w:320\/h:240&h=DpDI-yLh"])
