Robert Crumb: vida i miracles d’un artista seriosament abonyegat
El periodista i comissari d’art Dan Nadel publica una biografia del dibuixant nord-americà, gurú de la contracultura i l’historietista més influent del segle XX, on ofereix una visió totalitzadora de la seva vida i de la seva obra
En alguna de les seves escasses entrevistes Francisco Ibáñez va declarar que la seva possible biografia s’escrivia aviat i, a més, mancava de tot interès. La trama principal —i gairebé única— consistia a passar-se més de dotze hores diàries davant del tauler de dibuix on els caps de Bruguera el confinaven, galió de la tinta i la vinyeta, perquè acabés les seves sèries de Mortadelo, El botones Sacarino o Rompetechos. La declaració no era cent per cent veritat, però tampoc del tot mentida. Algunes de les aventures vitals dels historietistes espanyols han estat magníficament il·lustrades per Paco Roca a L’hivern del dibuixant, on es narra l’intent d’alliberament de la seva casa editorial —sense gaire èxit— de Escobar, Cifré o Peñarroya. També existeix la pel·lícula El gran Vázquez on Óscar Aibar filma un llargmetratge de ficció —amb un peu en el versemblant i l’altre en el fantàstic— basat en la vida exagerada del llegendari autor de Las Hermanas Gilda.
Resulta revelador que aquests acostaments al gran públic de la nostra història del còmic —valuosos però encara escassos— es realitzin de la mà del mateix tebeo o del cinema, mitjans tradicionalment considerats subalterns. Que tampoc siguin estudis complets o contextuals. L’excepció feliç la trobem amb la crònica autobiogràfica de Nazario, les aventures del qual a la Barcelona de la contracultura i El Rrollo van tenir certa repercussió. La resta és estudi universitari o de nínxol. A les antípodes d’aquest desinterès i d’aquestes vides consagrades gairebé exclusivament a la feina i la supervivència, trobem la biografia que avui ens ocupa.
Robert Crumb (2014)
“Quan Déu li entrega a algú un do, també li dóna un fuet; i el fuet és únicament per autoflagel·lar-se... Encara no sóc un sant. Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni” va declarar Truman Capote en la seva autoentrevista inclosa a Música per a camaleons. Paraules gens alienes a l’esperit de la vida turbulenta de Robert Crumb (Filadèlfia, 1943) que, a la llum del que hem llegit, podria resumir el seu propi lema vital en una cosa així com: “Sóc misògin. Sóc racista. Sóc un desastre amb potes. Sóc el dibuixant de còmics més important de la història”. Tampoc li és aliè això del flagel: bona part de la seva obra gràfica consisteix a veure com es fueteja amb ganes amb el fuet del seu talent i la seva mandra, amb els seus culpables pactes entre el mercat i la llibertat, amb les seves negociacions entre el desig de ser un pare més o menys digne i un espòs honest amb les seves parafílies sexuals de sàtir.
Quina estranya forma de vouyerisme ens porta a voler saber més de la vida d’un artista? Quins dimonis creiem que podem treure de l’escrutini dels seus dies i les seves nits? Com si conèixer els seus traumes infantils ens portés a comprendre el misteri revelat del seu art. La rerebotiga de ves a saber quina màgia. Preguntes com aquestes, i d’altres menys transcendents i més mundanes ens assalten quan abordem la lectura de Crumb, Vida d’un Historietista, escrita amb cura, paciència i talent per Dan Nadel i publicada en castellà ara —primorosament, amb una portada del biografiat— per Es Pop Ediciones. Més de quatre-centes pàgines de sexe, drogues i paleofolk.
La culpa, potser, la va tenir Giorgio Vasari que, allà pel 1150, va escriure Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes, considerat com el primer tractat d’història de l’art, que a més dóna bona compte de la vida de més d’un centenar d’artistes. La informació aportada és d’una fiabilitat relativa: Vasari sovint es perd en anècdotes, mitomanies i xafarderies de credibilitat variable —el que de veritat ens agrada—, que van a més com més temps separa l’escriptor del personatge sobre el qual escriu. Les biografies artístiques han seguit amb fruïció aquest camí.
La que ens ocupa no ho fa. Comença canònica, minuciosa fins a dir prou, amb els detalls de la família Crumb. Una mena de preqüela dels Panero d’El Desencanto però des de la Nord-amèrica profunda: amb les seves ferides, les seves gelosies artístiques, els seus maltractaments i les seves malalties mentals. Fins a aquest moment un tem que la cosa se’n vagi de mare. Temem que Nadel es passi de detallista. Part de culpa és del mateix Crumb que, en un gest que l’honora, ha donat accés total a tot el seu arxiu personal —recordeu: l’arxiu personal d’un col·leccionista compulsiu— alhora que la llibertat total per explicar el que li vingui de gust i de la manera que li vingui de gust. Així, se’ns detallen cartes, dibuixos animats, fanzines familiars, viatges, compres i fins i tot discos —de pissarra, del folk anterior a la Guerra Mundial— escoltats. Seguint el seu dictat un podria reconstruir aquells anys amb una fidelitat terrorífica, com aquelles plantes amb què l’hospital-museu que a la novel·la El refugi del temps, de Gueorgui Gospodínov, pretenia ajudar els malalts d’Alzheimer, reconstruint amb minuciositat el període en qüestió.
'Vida de historietista'
Però, superat el llindar de les cent pàgines, la cosa es posa interessant. Que bé que vam decidir llegir-la! Nadel entén bé les ensenyances dels teòrics de la no-ficció, que expliquen la importància que les obres documentals se sotmetin a les regles tradicionals de la narrativa. La vida no necessita escaleta; la biografia, sí. Així, una bona obra documental necessita girs de guió, arc de personatge, intriga i tema principal. A aquestes altures, ens adonem que el viatge que se’ns proposa, en estricte ordre cronològic, no va només d’un individu. És una història col·lectiva que comprèn els darrers seixanta anys de la cultura popular dels Estats Units amb el campament base a la costa Oest i el naixement de capçaleres que van capgirar el que s’entenia per art.
L’impacte d’aquests còmics —Zap Comix, Weirdo— no s’explica únicament pel seu contingut escandalós, sinó per la seva reformulació del mateix llenguatge del mitjà. Nadel detalla com Crumb i el seu entorn van entendre que la historieta podia ser un espai d’experimentació formal tan legítim com la novel·la o el cinema d’avantguarda. La vinyeta deixa de ser un contenidor funcional per convertir-se en un camp de tensions: densitat gràfica extrema, textos llargs, absència de concessions al ritme comercial. Des d’una perspectiva històrica, operen com una ruptura comparable a la Nouvelle Vague en el cinema o al free jazz en la música.
No és casual que l’ecosistema cultural sigui el mateix: drogues, politització difusa, rebuig de l’autoritat, fascinació pel marginal. Però, com bé assenyala l’autor, Crumb mai no va ser un hippie ortodox. Desconfiava de l’optimisme, de l’amor lliure entès com a consigna obligatòria, de l’espiritualitat de manual. La seva contracultura és amarga, desconfiada, profundament misàntropa. Entre els grans personatges de Crumb, Mr. Natural ocupa un lloc central perquè encarna una de les seves obsessions més persistents: la burla del gurú, del mestre espiritual, de l’il·luminat professional.
Més coses bones: una de les principals aportacions de Crumb —i aquí Nadel és perspicaç en com aborda la biografia en un sentit contrari— és haver entès abans que ningú que la pròpia vida podia ser material narratiu sense necessitat de redempció o filtres de bellesa. Els seus còmics autobiogràfics no busquen comprensió o empatia. No hi ha aparent lliçó moral. Sembla que no hi hagi aprenentatge. Molt abans que l’autoficció es convertís en moneda corrent en la literatura contemporània, Crumb ja estava desplegant una forma radical d’autoretrat menyspreable. On altres artistes utilitzen la confessió com a reclam, Crumb l’empra com a arma llençada contra ell mateix. Es dibuixa mesquí, patètic, ridícul, sexualment abjecte. El seu jo entès com un abocador.
Còmic de Robert Crumb: ¡Sálvese quien pueda!
Nadel fa exactament el contrari, el rehabilita com a persona sense deixar de mencionar cadascuna de les seves esquerdes. No deixa de trepitjar ni un sol bassal, però tampoc de mencionar cadascun dels seus descobriments: des de les nefastes caricatures de l’afroamericà despersonalitzat, a l’homenatge sincer als seus principals herois de blues que canvia per discos de pissarra. La seva ofensiva per enderrocar tot tabú ètic o sexual al costat de les seves traïcions o incapacitats personals. El tipus que té problemes per arribar a final de mes mentre aixeca una estètica tan reconeixible, popular i imitada com la de Walt Disney o Charles Schulz.
I en aquests clarobscurs resulta estranyament convincent. Aquí hi ha evolució artística i personal. Dubtes i reflexions. El llibre tracta d’explicar el gran tram que va de ser el creador dels còmics més mostrencs de la contracultura fins al tipus que s’enclou en una cabana durant mesos per convertir-se en el primer il·lustrador fidel del llibre del Gènesi i és conscient que moltes de les seves imatges ja no poden llegir-se com als seixanta o als setanta. No només la sensibilitat i el context han canviat, també la seva sensibilitat i el seu context. Lluny de reaccionar amb victimisme, Crumb opta per una retirada lateral: França, vida rural, treballs més clàssics, col·laboracions amb la seva companya Aline Kominsky i fent d’editor d’altres autores feministes. No hi ha penediment públic ni ajust de comptes, però sí una mirada retrospectiva.
En definitiva, se’ns mostra el noi acomplexat i sorprès pel poder sexual que li dóna la fama, però també la cura dels darrers anys pels seus germans malalts, fills o amants. L’avi que sobreviu en un poble francès, suportant com pot la mort de la seva esposa es dóna la mà amb el reputat artista internacional que ven les seves obres a les millors galeries del món, deixa que marques de luxe utilitzin els seus dibuixos o escolta com els més importants creadors de novel·la gràfica del segle XXI —Sacco, Ware, Burns, Seth, Spiegelman, Satrapi— remarquen el seu mestratge. Sense ell no s’entén l’epopeia emprès per obres posteriors que van conquerir les capçaleres de les millors obres literàries. Crumb segueix encarnant una paradoxa difícil de pair: la d’un creador que en ocasions resulta profundament antipàtic l’obra del qual ocupa, però, un lloc central en el nostre cànon.
