El fotògraf nord-americà Spencer Tunick (Middletown, Nova York, 1967) organitza avui a Canàries una de les seves cèlebres sessions fotogràfiques de gent nua en un entorn no platger. Com més, millor. Ja coneixem el modus operandi del nostre home: arriba a algun lloc, convoca les masses a despullar-se (gratuïtament!) en un lloc maco, les retrata i, zas!, ja té una altra iniciativa cultural transgressora al sarró que serà reproduïda en diaris d’arreu del món. Després se’n va a casa a comptar els bitllets com l’oncle Garrepa, a gaudir de la seva molt rendible transgressió i a preparar la següent, que consistirà, oh, sorpresa!, a tornar a reunir un munt de gent en pilotes per monetitzar-los convenientment. I així successivament.
Per triomfar en el món de l’art n’hi ha prou amb una sola idea. Fixeu-vos en Piet Mondrian, que se li va acudir això dels quadradets de colors i es va passar tota la vida dibuixant-los. De fet, l’evolució creativa sol treballar en contra de qui la experimenta, ja que els crítics i els col·leccionistes no l’entenen i preferirien que continués pintant com al principi, quan es va fer famós: el més rendible, amics, és pintar el mateix quadre fins al dia del judici (o rodar la mateixa pel·lícula, o escriure el mateix llibre).
El senyor Tunick va començar la seva discutible carrera fotografiant persones nues pels carrers de Nova York (probablement, trastornats mentals) i, a poc a poc, va anar incrementant el nombre de persones, que es prestaven eufòriques a servir-li de models, i sense cobrar ni un duro! I moltes d’elles declaraven, després de complir amb la seva missió, que es trobaven millor que abans, que s’havien tret un pes de sobre i que la seva autoestima havia pujat de manera notable.
Potser hi ha qui veu a les fotos del senyor Tunick una manera de lligar (“Ja que estem nus, follem, no?”), però em temo que quedar-se en pilotes a Times Square a mitjan gener no deu ser una experiència tremendament sensual. Potser a gent com Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, que es van ficar en política per donar-li al cos una mica d’alegria macarena, la proposta de l’oncle Spencer els sembli interessant, però el seu problema és que els reconeixerien i les dones ja estan avisades de les seves tendències depredadores tirant a cutres.
Encara que em costi entendre per què algú s’apunta al foto-nudisme del senyor Tunick (sobretot, sense cobrar) la veritat és que l’home té on seleccionar, ja que allà on va, surten nudistes transgressors de sota les pedres disposats a canviar el món amb el cul (o amb la punta de la…). Tampoc entenc gaire bé per què la societat es pren tan seriosament un cantamanyanes com Spencer Tunick, que porta trenta anys fent la mateixa foto per no arribar, en el fons, enlloc. Ja ningú (o gairebé ningú) s’escandalitza davant la nuesa. Potser la seva ideaca hauria servit d’alguna cosa als anys 40, però, ara?
La seva falsa transgressió, això sí, ajuda els alcaldes de les ciutats on actua a sentir-se més progressistes del que realment són, una cosa que solen agrair i que els surt (gairebé) gratis (per no parlar de la promoció turística de cada ciutat). D’aquesta manera, el (presumpte) transgressor i el polític que podria prohibir les seves, diguem-ne, instal·lacions, munten una performance que a tots dos beneficia i que, a més, és completament inofensiva. I així, tothom content.
