Gabriel Rufián continua la seva gira promocional per intentar impulsar una difusa —i confusa— aliança de partits que es consideren d'esquerres de cara a les eleccions generals de l'any vinent.
El portaveu d'ERC al Congrés va intervenir ahir, juntament amb l'eurodiputada de Podemos Irene Montero, en un acte a Barcelona, en el qual va tornar a demanar al seu partit que intenti liderar aquesta coalició. Una idea que, per raons òbvies, la formació secessionista de l'indultat Oriol Junqueras ni es planteja.
"Demano al meu partit que intenti liderar això. I si em va el càrrec, me'n vaig a casa", va arribar a manifestar Rufián ahir. Una frase que es presta a la burla, ja que recorda força quan, fa ja més d'una dècada, es va estrenar com a diputat a les Corts espanyoles prometent que romandria al seu escó "18 mesos", en creure que després d'aquell any i mig Catalunya ja seria independent de la resta d'Espanya.
Aquests 18 mesos s'han convertit ja en gairebé onze anys, i no sembla que Rufián estigui, ni de bon tros, per la feina de canviar la seva acomodada vida a Madrid.
Al mateix temps, no deixa de ser sarcàstic que qui avui es presenta com una mena de paladí del progressisme espanyol hagi estat, des dels seus inicis en la política, un acèrrim defensor de la insolidaritat territorial —aquí hi ha les seves crítiques a haver de pagar les beques menjador dels seus cosins de Jaén, quan tot just era un desconegut militant del chiringuito secessionista Súmate— i de demanar un finançament privilegiat per a una autonomia rica com Catalunya. Sense oblidar quan, en el nefast setembre de 2017, va empènyer amb un dels seus cèlebres tuits que l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, l'avui fugit Carles Puigdemont, declarés la ruptura respecte a la resta del país, titllant-lo de traïdor per no atrevir-se a fer-ho.
