L'historial d'Alberto Serfaty, CEO d'ICL Iberia, afegeix un altre episodi difícil d'encaixar. Aquesta vegada el focus entra de ple en l'esfera domèstica.
La sal residual que comercialitza la seva companyia presenta nivells de brom molt per sobre dels estàndards tècnics i, en determinades condicions, pot derivar en la formació de bromat, un compost potencialment cancerigen.
No parlem d'una hipòtesi remota, sinó d'una conseqüència química coneguda en sistemes d'electròlisi salina que avui estan àmpliament estesos.
ICL torna a escudar-se en el marc legal vigent. Complir la norma és imprescindible, però no suficient quan el que està en joc és l'exposició quotidiana de milers d'usuaris. Convertir un residu industrial en un producte de gran consum sense oferir informació clara sobre les seves implicacions no reforça precisament la confiança.
El que preocupa no és només aquest cas aïllat, sinó la continuïtat d'una manera d'operar. Primer, l'entrada d'aquesta sal a la cadena alimentària; ara, la seva expansió en el manteniment de piscines.
En ambdós escenaris apareix el mateix element de fons: donar sortida comercial a subproductes amb un nivell d'opacitat que incomoda.
El discurs corporatiu insisteix en la sostenibilitat i l'economia circular, però la credibilitat es ressent quan l'impacte potencial es desplaça cap al consumidor final.