Pegatina?: no, gràcies
El cinema espanyol sembla haver-se proposat exercir de veu de la consciència de tota la societat, com demostra cada any a la cerimònia dels premis Goya, on tots els participants competeixen en pogressisme i en la reivindicació de causes indubtablement nobles, tenint molta cura, això sí, a l'hora de poder ofendre el govern (si diu ser d'esquerres) i acabar en alguna llista negra de gent a qui mai li caurà una subvenció. Actors i directors podrien limitar-se a agrair els guardons (sense haver de deixar anar una llista d'agraïments en què no falti ni l'àvia, sobretot si va perdre la guerra) i a intentar ser amens i fins i tot enginyosos. És a dir, que ens podrien estalviar els sermons.
La cerimònia dels Goya sol ser un totxo interminable, facis el que facis per evitar-ho. L'any que em va tocar escriure el guió, (juntament amb Isabel Coixet i el nostre difunt amic Juan Potau, vam fer el que vam poder perquè la cerimònia de marras fos més amena, però no ho vam aconseguir: ens va sortir una merda, com la de l'any anterior i el següent. És com si regís una maledicció sobre les cerimònies de premis (la dels Gaudí és de riure, d'acord, però els BAFTA i els Oscar també són uns avorriments). Cal empitjorar-les amb ampul·loses declaracions polítiques que no serveixen per a res més que perquè actors i directors creguin estar al costat correcte de la història?
Hi ha causes i causes. N'hi ha de primera, de segona i de tercera regional. En aquest podi, el número u el segueix ocupant Palestina. Per això tothom va aparèixer a l'acte amb la seva enganxina palestina, començant pels presentadors, Rigoberta Bandini i aquell actor tan divertit i graciós que és Luís Tossar. Tothom? No exactament. Leonor Watling (Madrid, 1975) va dir que ella no es posava la xapa solidària. I no perquè fos un infra ser de la fachosfera, ni una ferotge sionista partidària de la destrucció de Gaza, sinó perquè, segons va dir, la tragèdia palestina no és l'única a la qual assistim en aquests moments i que, si li donés per les enganxines, ompliria tot el vestit amb banderetes de gent que les està passant magres.
Va ser la seva una crida a la cordura que dubto molt que sigui escoltada. Cal sumar-se a la massa, i si l'única causa de primera classe que hi ha és Palestina, no s'admeten intromissions de gent que ens faci recordar que el d'Ucraïna segueix endavant, que els aiatol·làs iranians es van carregar 50.000 persones en la repressió de dissidents o que l'extret Nicolás Maduro era una rata immunda. Tot això són, pel que sembla, desgràcies de segona. O de tercera regional. O Palestina o res.
Així doncs, res. Aquesta va ser la decisió de la senyora Watling (molt divertida, per cert, a la sèrie de Pantomima Full Entrepreneurs, interpretant una marquesona absurda), que des d'aquí aplaudeixo enfervoridament. Tant de bo hi hagués més gent a l'ofici que digués als seus col·legues que a veure si deixen de fer el pallasso cada any a la cerimònia dels Goya.
