Oliver Laxe
Examen als protagonistes

Oliver Laxe

Leer en Castellano
Publicada

Cada dia em dic: avui mateix, sense més dilació, et menges Sirat. Però segueixo sense aconseguir-ho perquè al llarg de la jornada llegeixo una entrevista amb el seu director, Oliver Laxe (París, 1982), o em topo a Instagram amb algun d’aquells vídeos seus en què diu coses profundes i em passen les ganes.

No sé si és un bon cineasta perquè no he vist cap de les seves pel·lícules. I no he vist cap de les seves pel·lícules perquè el tipus em carrega sobremanera (em passa el mateix amb l’escriptor David Uclés, l’home de la boina).

A veure, no és que em caigui malament el noi. Sembla bona persona i queda molt bé a les fotos (com a les del recent reportatge a El País, on apareixia emmarcat en paisatges gal·laics emboirats). El seu look està molt treballat: aquella figura a mig camí entre Jesucrist i el gurú d’alguna secta és molt resultona. 

I com que és molt més guapo que el difunt Charles Manson, se suposa que, si dirigís una secta, que no és el cas (més enllà dels seus devots seguidors cinematogràfics), aquesta seria l’única no destructiva del panorama sectari espanyol.

Però crec que no es fa cap favor a si mateix exercint de profund cada vegada que li planten el micro a la boca. Prova d’això és que, en molt poc temps, s’ha convertit en carn de meme i motiu de burla per als desalmats de El Mundo Today.

Si es limités a fer la seva feina i defensar-la quan se l’entrevista, ningú li tindria mania i jo ja hauria vist Sirat diverses vegades. Sé que Sergi López, home de natural benhumorat, va acabar d’ell fins als nassos, però potser el de Vilanova i la Geltrú li va donar la tabarra amb la independència de Catalunya, l’altre va reaccionar llegint-li les seves pàgines preferides d’Així parlà Zaratustra i la cosa va acabar malament. Qui sap…

Per regla general, la gent excessivament intensa em posa en guàrdia. I encara que la intensitat del senyor Laxe sigui d’aparença discreta (parla en xiuxiueigs, d’una manera que gairebé fa venir son, tot i que no t’adorms perquè estàs intentant entendre, sense cap èxit, el que et vol dir), no per això és menys pertorbadora.

Abans de Laxe, m’havia de conformar amb Albert Serra, la seva afició a epater le bourgeois em treia de polleguera (després es va redimir amb la seva pel·lícula sobre un torero, una cosa per a la qual a l’Espanya actual cal tenir molt de cuajo), però des que vaig descobrir el bo de l’Oliver, entrevista rere entrevista, vídeo rere vídeo, meme rere meme i sarcasme rere sarcasme, es va anar convertint en el meu pesat amb fonament preferit. 

Això sí, tant Serra com Laxe mereixen el meu respecte per sortir dels estrets marges entre els quals es mouen els personatges progressistes del cinema espanyol, sempre moralitzant, sempre assenyalant amb el dit, sempre erigint-se en paladins de causes nobles (i a vegades no tant) des de les seves mansions i arropats per els seus comptes corrents.

Serra i Laxe, almenys, són dos excèntrics (amb un ull a la taquilla) que surten del lamentablement normal. Ells no estan per parlar de Gaza, sinó per anar a la seva. Es moren de ganes de triomfar, però se senten sols en la seva rellevància i la seva profunditat. Compadim-los. O no.