Ens ha deixat el còmic Fernando Esteso (Saragossa, 1945 – València, 2026), un dels personatges més rellevants del cinema cazurro espanyol, a qui recordem sobretot per les pel·lícules (tampoc en van ser tantes, encara que ho sembli) que va rodar a mitges amb el seu company Andrés Pajares, qui va tenir més oportunitats que ell de redimir-se, com va demostrar amb la seva esplèndida actuació a la pel·lícula de Carlos Saura Ay, Carmela.
La mort d'Esteso ha propiciat, bàsicament, necrològiques de dos tipus: afalagadores, obviant com eren de dolentes gairebé totes les seves pel·lícules, i denigratòries, com si no s'hagués de tenir en compte que un actor, com tot fill de veí, s'ha de guanyar la vida.
Ferm partidari del terme mitjà, jo reconec que Los bingueros no era precisament To be or not to be, però sempre em va caure bé Fernando Esteso, des que el vaig veure de petit (jo, no ell) per televisió amb el seu hilarant monòleg del conyac La Parra, que incloïa l'eslògan del licor: Conyac La Parra, qui el beu l'agafa.
També de petit vaig descobrir el seu amic Pajares, els deliris del qual també em resultaven molt graciosos. De les pel·lícules que van rodar junts no puc dir res, ja que mai les vaig veure, en la seva presumpta condició de cims de la caspa nacional.
Esteso, igual que Pajares, no era un mal actor, malgrat els tics acumulats després d'anys de fer el beneit al cinema, la televisió i el teatre (no podem jutjar els còmics d'ahir amb la mirada del present, oi?).
En els seus últims anys, va rebre ofertes de Carlos Saura o Agustí Villaronga, que descansin en pau, gràcies a les quals va poder demostrar que servia per a alguna cosa més que rodar ¡Qué tía, la CIA! La redempció, això sí, el va agafar gran i una mica atrotinat.
Els seus esforços com a cantant han passat a la història com a fites del pop cutre espanyol, i tothom els recorda. Va caure en mans de l'inefable Lauren Postigo, qui va compondre tots els seus hits: La Ramona, El zurriagazo, Bellotero pop… Cantats, per regla general, vestit de pagès baturro amb boina, abans que David Uclés la convertís en un tocador per a hípsters.
Des de petit pujat a un escenari, acompanyant els seus progenitors, que ja eren gent de la faràndula: la seva cosina segona, Luisita Esteso (València, 1908 – 1986), va ser una cèlebre cupletista, molt popular també a l'Argentina. Parlem, doncs, d'uns còmics que recorden poderosament als retratats per Fernando Fernán Gómez a El viaje a ninguna parte.
Des d'aquests orígens, Fernando Esteso va fer el que va poder. I jo diria que no ho va fer gens malament.
