Molt més que 'Sol a casa'
Ara que se'ns ha mort la gran Catherine O'Hara (Toronto, 1954 – Los Angeles, 2026), aquest tros d'actriu còmica, totes les necrològiques la recorden com la mare de Macaulay Culkin a Sol a casa. Alguns afegeixen a la llista la seva participació en el clàssic de Tim Burton Bitelchús (i la seva tardana seqüela, Bitelchús, Bitelchús), o la sèrie de televisió que va rodar amb el seu amic i fellow canadian Eugene Levy entre 2015 i 2020, Schitt's creek.
Però gairebé ningú ha recordat la que, per a mi, és la millor part de la seva producció: els quatre llargmetratges que va rodar a les ordres de Christopher Guest (que mereixeria ser conegut per alguna cosa més que ser el marit de Jamie Lee Curtis), formant part d'una mena de companyia estable en què també figuraven Parker Posey (descoberta, a la seva edat!, per la seva aparició a la sèrie The White Lotus) o l'esmentat Eugene Levy.
Després d'escriure i protagonitzar aquell clàssic del descontrol cinematogràfic rock que és This is Spinal Tap, dirigit per Rob Reiner, que descansi en pau, i centrat en les lamentables peripècies d'un fals grup de heavy metal, el senyor Guest va decidir agafar la batuta de director i rodar una sèrie de falsos documentals (mockumentaries, els anomenen als Estats Units) centrats en els sectors del país més propicis a la burla.
Una sèrie tenyida sempre, això sí, d'una certa tendresa, no exempta d'admiració, cap a gent que potser no va enlloc, però ho fa amb molt bon pas: Waiting for Guffman era la història d'un grup de vilatans, membres d'una companyia de teatre amateur, que es passaven la vida esperant que aparegués un tal Guffman, suposat empresari que se'ls havia d'endur a Broadway. Malauradament, Guffman, com Godot, no arribava mai.
Best in show retratava els propietaris de gossos que els passejaven per tots els concursos de bellesa canina de la comarca a l'espera d'un merescut premi que, com el senyor Guffman, tampoc no arribava mai.
A A mighty wind, la comunitat martiritzada amb una certa tendresa eren els intèrprets de música folk, amb el seu purisme i la seva enveja als traïdors com Bob Dylan, que s'havien electrificat per arribar a una audiència més àmplia; broma sobre el propi ofici de tots els involucrats, For your consideration retratava una sèrie d'actors sense sort que aspiraven inútilment a rebre un Oscar…
En totes aquestes farses, Catherine O'Hara va brillar amb llum pròpia, brodant el seu paper d'ésser humà patètic que aspira a una vida millor per a la seva companyia teatral amateur, pel seu gos, pel seu grup de folk o per a ella mateixa, aquella actriu menyspreada.
Catherine O'Hara mai no va tenir problemes a ser una actriu secundària. Entre altres motius, perquè la seva presència millorava qualsevol pel·lícula que la inclogués en el seu repartiment. Alguna cosa la va empènyer cap a la comèdia (el seu sentit de l'humor, probablement, no cal oblidar que va començar amb monòlegs de bar), i a la comèdia s'hi va quedar.
Quan Christopher Guest la trucava, s'hi apuntava sense preguntar de què anava el seu nou llargmetratge. I una cosa semblant li va passar amb Tim Burton.
Ja entenc que tothom la recordi per Sol a casa, ja que va ser un èxit descomunal, però jo la prefereixo en els seus rols de ficapotes professional dels mockumentaries del senyor Guest. I, a més, confesso que mai no vaig veure Sol a casa.
