Quina imatge més trista la de la veneçolana María Corina Machado (Caracas, 1967) regalant el seu premi Nobel de la pau a Donald Trump, només superada per la del mateix Trump acceptant-lo en comptes de recordar a la seva convidada que no s'hauria d'humiliar d'aquesta manera, entre altres motius perquè tampoc aconseguirà treure-li res, ja que ell està molt content amb la seva fidel Delcy Rodríguez, que li va vendre Maduro per un preu raonable i que menja de la seva mà pel que li convé, si és que ella i la seva germana volen continuar xuclant del pot a Veneçuela (ah, i la democràcia li és igual, el seu és el petroli).
Com a senyora de dretes, María Corina Machado devia confiar que l'Agent Taronja l'ajudaria a restablir la democràcia al seu país, però això mai va estar en la ment del president dels Estats Units, que ha optat pel vell i provat sistema del govern titella, pel fill de puta que es converteix en el nostre fill de puta.
Amb el cinisme per davant, com sempre, Trump ha prioritzat l'interès econòmic del seu país (i dels seus amics) sobre les pretensions democràtiques de la senyora Machado, de qui va arribar a dir, després de guanyar unes eleccions convenientment alterades per Maduro, que no comptava amb el suport i el respecte de la població veneçolana.
No sé què va anar a intentar rascar la senyora Machado a la cita amb Trump, francament. És evident que ha perdut la gràcia del president, si és que alguna vegada la va tenir. L'home ha pres la seva decisió, la més repugnant des del punt de vista moral, però totalment conseqüent amb la seva trajectòria i, com es diu a l'exèrcit, el que vingui darrere, que espavili: bones paraules i poc més (millor evitar la possibilitat del síndrome de la minyona contestatària).
A Noruega, és clar, això d'anar regalant premis no ha caigut gaire bé. Se suposa que el premi Nobel és personal i intransferible, per la qual cosa no el pots oferir com a moneda de canvi, sobretot si aquesta moneda no és de curs legal per al subjecte a qui pretens afalagar/sobornar.
Ja suposo que la senyora Machado té coses més importants de les quals preocupar-se que desairar un jurat, però els valors pels quals se li va concedir el Nobel no són compartits precisament per l'individu a qui li va fer el regal (qui deu estar convençut que la justícia poètica existeix, ja que ell creia merèixer el guardó per haver aconseguit posar fi a no sé quantes guerres, almenys en la seva imaginació febril).
Tant de bo tot es pogués resoldre regalant premis. Li podríem atorgar el Cervantes a Donald Trump i potser així ens trauria els aranzels. O el premi Kierkegaard (si existeix), i així s'oblidava d'envair Grenlàndia. Malauradament, les coses no són tan fàcils. I les ficades de pota servils no contribueixen gaire a solucionar-les.
