Yolanda García (56), personal de neteja d'hotels: "Netegem unes 30 habitacions al dia i ens paguen 1,5 euros per cadascuna"
El pilar que sosté la gran indústria del turisme trenca el silenci sobre el que s'oculta als hotels
Altres notícies: Belén, pagesa espanyola parla sobre les plaques solars: “Estic molt contenta, perquè abans pagava de llum 3.500 euros i ara el màxim que pago són 500 o 600 al mes”
Notícies relacionades
Espanya presumeix de ser una potència turística mundial, amb una hostaleria que sosté gran part de la nostra economia i genera milions de llocs de treball cada any.
Però darrere de les fotos de postal i els hotels impecables s'amaga una realitat bastant més amarga. La cara neta d'aquest sector la sostenen milers de dones, les famoses 'Kellys', que treballen en unes condicions veritablement límit sense que gairebé ningú s'hi pari a mirar-ho.
Mentre per a la majoria l'estiu és sinònim de platja, descans i desconnexió, per a cada neteja d'habitació es converteix en l'època més implacable i esgotadora de tot l'any.
Un reflex directe d'aquesta situació és la història de Yolanda García, una treballadora de 56 anys que porta la veu de les seves companyes des de Benidorm.
Durant aquests mesos de màxima ocupació, li toca acondicionar fins a 30 estances diàries, percebent amb prou feines 1,5 euros per cadascuna d'elles. Fer els càlculs espanta, però fa encara més mal veure el desgast físic que hi ha darrere de cada llit fet i de cada bany desinfectat a contrarellotge.
La lluita sindical i la manca d'empara real
Davant d'aquest escenari, les treballadores van decidir fer un pas endavant i organitzar-se en el seu propi sindicat.
Des de destinacions amb tanta pressió turística com Benidorm, portaveus com Yolanda García reclamen l'aprovació de la "Llei Kelly", una norma pensada per frenar les externalitzacions i reconèixer les seves patologies com a malalties professionals.
Tanmateix, en la pràctica la rutina continua sent implacable. En regions com la Comunitat Valenciana, els torns es comprimeixen per la pròpia operativa de l'hotel. “No podem entrar a les habitacions fins a les 9 del matí, així que realment només tenim sis hores per fer-les totes”, explica.
La manca de pauses i la pressió diària passen una factura irreparable que aboca moltes camareres de pis a baixes contínues o retirades per invalidesa.
Com bé sintetitza la portaveu sobre la desprotecció que pateixen a l'hostaleria: “Treballem fins que el cos diu prou. I quan això passa, el sistema no ens protegeix”.
La bretxa salarial d'un euro i mig per estada
A la incessant sobrecàrrega física que pateixen en la seva jornada s'hi afegeix una marcada precarietat en l'apartat econòmic.
En nombrosos establiments hotelers, la retribució no es fixa en funció de les hores treballades, sinó per cada unitat acondicionada, percebent imports que oscil·len entre 1 i 1,5 euros per estada.
![Una persona se tira en tirolina](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559330.jpg?p=w:320\/h:240&h=Kf2isGQh"])
Aquesta modalitat de pagament per rendiment empeny que una neteja d'habitació acabi ingressant nòmines mensuals que amb prou feines superen els 800 euros.
Aquesta xifra se situa molt per sota de la mitjana que es percep en altres branques del sector serveis, obligant-les a assumir ritmes extrems per aconseguir un sou mínim dins d'una feina tan invisible com imprescindible perquè el turisme funcioni.
La urgència d'avaluacions ergonòmiques adaptades
"Netejar una habitació no és passar la mopa i canviar els llençols. És ajupir-se, carregar pes, desinfectar, córrer… I repetir això fins a 25 o 30 vegades al dia", recorda la treballadora.
Per intentar frenar aquest càstig físic, el col·lectiu reclama l'elaboració d'estudis ergonòmics i psicosocials exhaustius que mesurin la càrrega real de les seves tasques quotidianes i permetin adequar els ritmes a les capacitats de cada treballadora.
![Vistas de Es Bordes](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559561.jpg?p=w:320\/h:240&h=Ciz31EYN"])
La diversitat de perfils fa insostenible aplicar la mateixa mètrica a tot el personal, especialment quan la salut es deteriora fins al punt que “cap arriba en condicions als 67 anys” i la majoria s'ha de retirar abans per intervencions d'esquena, espatlles o canells.
“No totes les camareres tenim el mateix ritme. No és just mesurar-nos igual. Algunes tenen lesions prèvies, d'altres són més grans, i totes arrosseguem anys de sobrecàrrega”, conclou la portaveu sobre una professió que acaba desgastant el cos sense deixar marge de recuperació.
