David Selvas: “Avui és molt més difícil educar un nen que una nena perquè han de ser més valents per trencar amb els estereotips”

David Selvas està imparable. Té totes les entrades venudes d’Els fills, obra de Lucy Kirkwood que protagonitzen Emma Vilarasau, Mercè Arànega i Jordi Boixaderas a La Villarroel de Barcelona. I, mentrestant, n’estrena una altra.

Perfectes desconeguts, de Paolo Genovese, aterra per primera vegada a la capital catalana de la mà d’aquest director d’escena català. Ho fa amb Eduard Farelo, Biel Duran, Marta Bayarri, Júlia Molins, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia.

Un drama i una comèdia. No es contraprogramen, es complementen o es doblen. “Això passa com passa, les dates les trien els teatres”, detalla. Això sí, “nosaltres estem contents i feliços de poder exhibir i jo, fins l’any que ve, fins a l’abril, no tornaré a fer res més”, avança entre rialles.

Que ell i la seva productora, La Brutal, estrenin és sinònim que un teatre fresc i amb esperit jove arribi a les cartelleres. Ho va fer amb clàssics com L’importància de dir-se Ernest i Romeu i Julieta i ho fa ara amb una obra com Perfectes desconeguts, on el mòbil és protagonista, gairebé.

Escena de 'Perfectes Desconeguts' DAVID RUANO

Vostè ho anomena “teatre popular”, qualificatiu que té connotacions negatives. No li fa por?

Bé, Shakespeare era popular, volia que les seves obres les veiés la màxima gent possible i això no vol dir que no hi hagi versos, pensaments, ètica, moral i estètica que ens continuen il·luminant, enamorant i seduint.

Teatre popular vol dir tocar temes universals amb rigor, amb profunditat, sense ser extremadament intel·lectual. Per tant, no demana un esforç ni resulta avorrit.

A mi m’agrada veure també aquells espectacles que em fan pensar molt i que no tenen en compte el ritme o fins i tot l’espectador. Però si Hollywood només fes pel·lícules d’art i assaig faria un mal favor a la indústria i a la cultura, en el fons.

L’important és que hi hagi més coses a l’ecosistema i que l’espectador tingui més llocs on anar.

Una altra cosa que comparteixen les dues obres que té en cartell és el secret gairebé com a eix central. Què els fa tan interessants a nivell teatral?

És una mica el misteri de tot. El misteri està a l’arrel de la vida: el gran misteri de la vida és la mort. Tot està construït sobre aquest gran misteri del qual ningú d’aquest món pot dir què hi ha després. Això està a l’ADN del nostre ésser.

Per tant, qualsevol gestió d’aquest secret, que també es particularitza en cada cas, ens desperta interès, delit i mil mecanismes que són profundament teatrals i humans.

I en aquest cas el secret està en un mòbil, que juga un paper rellevant.

És el vehicle de l’obra, sens dubte. A més, quan Genovese la va escriure va agafar aquesta moda, la cristal·litza i la converteix en un artefacte teatral. Hi ha quelcom d’això que ens defineix ara. El típic sopar d’amics passa a ser una altra cosa gràcies a aquests mòbils. És el gran diferenciador, almenys en aquesta obra.

María Ripoll, cineasta: "Los Ángeles es un lugar donde aprendes mucho sobre cine, pero no volvería a ir"

I aquesta tecnologia, el mòbil, ens ha complicat o facilitat més la vida?

Ens l’ha complicat més perquè ens permet ser tan catastròfics com som en més llocs. La tragèdia que ja és intentar fer malabars amb la teva vida es torna més complicada encara perquè tens un espai més on fer-ho.

I fa més fàcil o difícil guardar els secrets?

Molt més difícil.

Són necessaris aquests secrets?

Va amb la personalitat de cadascú. Cadascú que digui el que creu que ha de dir. Per mi, anar amb la veritat per davant aferrissadament tampoc serveix de res, perquè potser tu tens opinions sobre mi que, punt u, no t’he demanat; punt dos, no m’interessen; i tres, ja està. Aquesta voluntat de dir la veritat constantment és un error.

David Selvas LENA PRIETO

Vostè, juntament amb Llàtzer Garcia, ha canviat una mica l’obra. Comentava en roda de premsa que han canviat les masculinitats que sortien a l’obra original de Genovese, que és de 2006. Han canviat tant en realitat? S’ha aconseguit en aquests anys canviar aquesta masculinitat?

No, crec que hi ha un cert rentat de cara en relació amb la masculinitat, però jo mateix em vaig trobar fa poc amb un senyor que afirmava que un acudit sobre un senyor gras que explicava una noia ell no el podria dir. Però a veure, si heu estat dient això sobre les dones tota la puta vida!

Venim d’on venim. I ara, els que hem estat objecte de burla podem estar-nos burlant dels que ho heu fet. I teniu molt camp on córrer.

L’obra de fet se centra en els estereotips de les parelles heterosexuals. També és moment de reflectir-los?

És que crec que és molt més difícil! Avui és molt més difícil educar un nen que una nena perquè, en el fons, han de ser més valents per trencar amb els estereotips que hi són constantment.

La meva filla encara m’ha dit que hi ha un joc a l’escola que diu: “maricón, qui es mogui”, i els nens es queden quiets. No diuen “heterosexual qui es mogui”. Aquesta masculinitat hi és i aquests nens tindran, sens dubte, comportaments masclistes i homòfobs en algun moment de la vida. Ja els estan tenint, de fet. Perquè està interioritzat i seguirà estant-hi molt temps, per tant això ens ha de fer més forts.

'Los domingos' se impone a la favorita 'Sirat' en los Goya de Barcelona

És clar, però es queixen. És aquesta por de la masculinitat fràgil que en diuen? Por a sentir-se reflectits?

Per mi és guai això. De fet, el que volem en aquesta obra, a part que la gent s’ho passi bé, és que hi hagi una certa reflexió sobre la microhomofòbia, el microracisme, els micromasclismes. Potser no tan grans, però que igual poden canviar. Perquè aquí, qui ha de canviar, sense cap dubte, són ells.

És més fàcil amb l’humor? Les obres de La Brutal, i aquesta n’és un altre exemple, aposten per la comèdia.

És que l’humor va lligat a la intel·ligència. No prendre’s seriosament i prendre distància és sa. Si els personatges són més o menys intel·ligents i l’espectador també, et donen una mirada crítica d’ells mateixos i d’un mateix. Això obre la porta a l’humor i a fer el ridícul. Mira Oscar Wilde: es pot parlar seriosament d’una cosa i tenir sentit de l’humor sobre ella.

Escena de 'Perfectes Desconeguts' DAVID RUANO

Això, a més, va amb un altre factor que està a l’ADN de La Brutal: apropar el públic jove al teatre. Han versionat Wilde, Shakespeare… És una missió que es van proposar des de l’inici?

És una voluntat absoluta intentar que això sigui així. Les adaptacions que hem fet de clàssics sempre han anat en aquesta direcció: que la gent jove, i no tan jove però que tingui el primer contacte amb aquell text, no pensi que això es va escriure fa 400 anys. I jo crec que és una de les coses més boniques que ens han passat. Hi ha estudiants que han vingut a veure Romeu i Julieta i, tot i ser en vers, han reconegut que són coses que els passen a ells.

I La Brutal no és original en això. Hi ha hagut senyors que ho han fet abans. La llàstima és que normalment sempre van ser senyors que ens han explicat com érem i des de fa molt de temps. Ara ens falta l’altre relat, que és que les senyores ens expliquin com érem i que intentin moure les coses cap a una altra banda, perquè massa sovint ens ho han explicat els homes.

En aquest cas és un home qui ho ha escrit, però ho han adaptat. Ha estat crucial poder-ho fer?

Ha estat bàsic. Per mi la millor pel·li és la italiana, tot i que no les he vist totes, perquè està tot sobre el que vol parlar Genovese. Però sí que jo no em reconec amb aquell grup d’amics, que retrata. Ho entenc sabent que són italians, però està profundament desequilibrat; és a dir, els homes tenen un rol, les dones en tenen un altre… i encara que les dones són fortes estan en uns llocs que jo no els reconec gaire.

Aquesta voluntat de reconèixer-los és amb la que hem treballat i crec que és el que li dóna una actualitat que potser el text no té prou.

Carla Simón vuelve a salir derrotada de los Goya: 'Romería' se va de vacío

En qualsevol cas, no és la primera vegada que intenta adaptar-la, oi?

Sí, ho vam tenir fa un parell o tres d’anys. Ho vam intentar i teníem fins i tot teatre, però no teníem el repartiment per fer-ho i vam fer Les Bàrbares.

I venen més coses?

Tornarem l’any que ve amb Els fills. Les Bàrbares aniran a Madrid i com a actor, començo a assajar dilluns ‘L’autora’, que s’estrena el maig al Teatre Lliure i a l’octubre-novembre.

És fàcil posar-se a actuar sent director?

Bé, és més difícil de conciliar. Es viu millor com a director, però es passen més nervis, però jo em considero un actor que dirigeix.