Mònica Rikić, artista: “Pots fer tecnologia no productiva i gaudir"
L'artista catalana fusiona la tecnologia i la filosofia a través de l'art per crear artefactes que estimulin el pensament crític i el debat col·lectiu
Contingut relacionat: Antònia Folguera, comissària del Sónar+D: "A Barcelona hi ha un ecosistema d'artistes increïbles"
Notícies relacionades
Guardonada amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya el 2021, l'obra de Mònica Rikić (Barcelona, 1986) se situa a la intersecció entre art, tecnologia i pensament crític.
Si la seva formació en Belles Arts li va atorgar el domini del llenguatge visual i la sensibilitat estètica, la seva immersió en les arts digitals i la tecnologia li va proporcionar les eines per expandir els límits del mitjà artístic tradicional.
La filosofia contemporània, especialment qüestions relacionades amb la IA i la interacció humà-màquina, són també aspectes fonamentals en la concepció de la seva feina.
Dones a Crónica parla amb ella sobre com aquest substrat multidisciplinari fonamenta les seves instal·lacions i peces interactives. Projectes que fugen de la mera contemplació i conviden l'espectador a reflexionar sobre el paper de la tecnologia en la construcció de la nostra identitat i de la nostra quotidianitat.
-En la seva pràctica parla de crear artefactes tecnològics que transcendeixen la funcionalitat. En quin moment va deixar de veure la tecnologia com a mera eina i va començar a veure-la com a objecte de reflexió crítica?
-En estudiar Belles Arts, la tecnologia sempre va ser per a mi un llenguatge artístic, expressiu, no quelcom que necessités per a un fi productiu. És el bonic d'aprendre tecnologies a partir de l'art. En el meu cas, la programació i l'electrònica, em proporcionen una visió més àmplia. És a dir, tinc aquesta eina, la puc utilitzar per pensar. Jo penso amb les mans, fabrico coses i gràcies a la tecnologia puc dotar-les d'uns comportaments o puc relacionar-m'hi d'una manera dramatúrgica. A més, a part de la meva formació i del màster en filosofia, sempre m'ha agradat molt llegir i reflexionar sobre aquestes coses, i amb el temps vaig començar a adonar-me de la càrrega conceptual que tenen aquests dispositius en un món altament tecnificat.
D'altra banda, quan vaig començar a treballar amb tecnologia, cap al 2009, hi havia tot el moviment maker-hacker basat en l'aprenentatge actiu i col·lectiu. Tot això ha anat canviant i ara els dispositius són més tancats, no els pots obrir. Per tant, per a mi seguir fabricant tecnologia em serveix per jugar una mica amb els imaginaris que té la gent, per transmetre, explicar, d'alguna manera coses amb els meus dispositius.
-Diu que crea “robots estranys i dispositius electrònics artesanals”. Tota una declaració d'intencions.
-Sí, totalment. Intento mantenir bastant viva la meva biografia al web, no només a nivell d'actualitzar exposicions, sinó també pel que fa a com em defineixo perquè crec que som canviants, i a mi cada projecte em canvia, em modifica per dins. Fa poc vaig fer dos canvis importants. El primer, deixar de definir-me com a artista electrònica i definir-me com a artista –estic aquí en la meva croada en defensar que les arts digitals són arts visuals–; i després dir precisament això, que construeixo robots estranys i handmade electronics. El de handmade electronics fa temps que ho utilitzo perquè formalment és amb el que em sento més còmoda, perquè si utilitzes artista digital, la gent se'n va a pantalles; si utilitzes artista electrònica, molta gent pensa que faig música electrònica.
A més, m'agrada molt el moviment maker i al final és el que faig: fabrico electrònica artesanal. El que passa és que quan dius que fas robots –més ara amb tots aquests robots humanoides, aquest nou hype tecnològic– la gent de seguida imagina aquests terribles humanoides, però la meva concepció de la robòtica és molt més des d'un ciberfeminisme i des d'alguna cosa molt còmoda i molt tova. Per això dic que faig robots estranys, tot i que a vegades també dic que faig escultures.
-Comentava precisament Antònia Folguera, comissària del Sónar+D, que tendim a classificar les coses en compartiments estancs. Afortunadament aquests límits són cada cop més difusos i vostè es mou en aquests espais interconnectats.
-Sí. A més si la tecnologia és el teu llenguatge artístic cal assumir que està en constant canvi. Allò que t'interessa en un determinat moment pot deixar d'interessar-te; la visió que pots tenir d'una cosa pot semblar-te després super naïf i més endavant voler reprendre-ho. Crec que aquesta idea clàssica de la pròpia identitat com quelcom estable no és tal. Les noves generacions ho tenen molt més clar. Crec que ens hem d'anar renovant i acceptar que és així. De la mateixa manera que envellim, les coses canvien i els interessos també.
-Treballa des d'una lògica artesanal amb qüestions crítiques i filosòfiques dins d'un camp altament tecnològic. Què vol aportar des d'aquest enfocament a processos tan automatitzats, tan estandarditzats?
-Just acabem de comentar que les coses van canviant i, com que la tecnologia és part de la cultura, els interessos culturals respecte a això, també. Però hi ha una cosa que roman constant, i és que tots aquests temes que comentes, i que m'agrada abordar, intento fer-ho sempre des d'un punt lúdic i d'humor. Més que humor amb certa picardia. (...) És a dir, com donar un click a les persones i treure-les del lloc, de les expectatives que tenen? Perquè crec que ens hem convertit en consumidors molt passius, en part per com han estat dissenyats els dispositius tecnològics.
![Mònica Rikić treballant en un dels seus projectes](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/01\/actualitat\/1003742757201_16039312_2500x1667.jpg"])
Mònica Rikić treballant en un dels seus projectes
Llavors, a través dels meus projectes, intento reactivar aquest pensament i també desmitificar la idea que la producció tecnològica, com a producció cultural que és com jo l'entenc, està únicament en mans d'experts o de grans corporatives i que nosaltres no tenim manera d'aportar el nostre propi significat. I procuro abordar-ho des de diferents punts d'interès però sempre sota aquesta perspectiva de plantejar que si nosaltres no dominem les eines, les eines ens dominaran.
Dominar les eines que existeixen ara mateix ens ajudarà a aportar aquest tipus de significat. Jo intento provocar aquestes reaccions en la gent perquè de sobte diguin: “doncs això no ho havia pensat així”. Aquí està, com et deia, aquesta part lúdica, irònica, però que al final és molt profunda encara que tu no te n'estiguis adonant.
-Una reflexió subliminal...
-Intento fer amb les meves peces coses que semblen un joc, de coloraines, coses que tenen gràcia, per exemple que està llepant una llaminadura, perquè, de sobte, l'espectador digui: uau, no ho havia pensat. En el meu procés creatiu, escric molt abans de fer una peça, li dono moltes voltes al cap, però tampoc vull abordar-ho tot de cop i que sigui una cosa pesada per al públic. Intento anar-la atrapant en coses, pots abraçar el robot, pots agafar-lo i de sobte, ostres, què m'ha passat? Això és una mica el que busco i la manera en què ho abordo en la meva pràctica.
-En els seus treballs, li interessa més la reacció emocional o la reflexió posterior del públic?
-Òbviament les obres tenen certs moments. Pots veure-les en un museu en solitari, en una inauguració, amb un equip de mediació o quan l'artista està present. Per què dic això? Perquè sí que és cert que m'interessa molt el debat i els espais de conversa que es generen al voltant de les obres. (...) Jo intento dissenyar-les de manera que tots els punts de reflexió i debat, ja sigui amb una mateixa, en grup, mediats o no, puguin ser vàlids. El que sí que és veritat, i que tenen en comú tots aquests espais, és que la peça té una performativitat.
La pròpia peça en si actua, no és una obra passiva sinó que actua. A mi òbviament m'interessen tots aquests moments però em motiven més aquells en què puc ser-hi, present. M'agrada quan les meves peces estan mediades, sobretot si les puc mediar jo. Com que les conec, m'agrada molt quan es generen converses.
-Suposo que un dels seus propòsits és que la gent empatitzi amb la tecnologia, sobretot perquè percebem la IA generativa com una amenaça.
-Més que empatia m'agrada parlar de reconeixement, de tornar a reconèixer-nos en la tecnologia. Jo sóc molt fan de Yuk Hui, un filòsof que parla en diversos dels seus llibres de la tecnologia com a part de l'esperit humà. Si tu analitzes tot el que és la història de les tecnologies –abans de les tecnologies digitals– veus que són part, extensions de la memòria de l'humà. Parts que s'acoblen i que donen noves funcionalitats i després s'aparten i se'n prenen d'altres.
La meva intenció és intentar recordar al públic que això és així, que la tecnologia forma part de nosaltres. Sí que és cert que la IA, i la manera com s'està imposant, suposa un canvi molt important. Però la IA no et traurà la feina, te la traurà el capitalisme. Cal saber bé on som. No te la traurà la IA, te la traurà un sistema capitalista que no vol pagar-te una il·lustració perquè utilitza un prompt i la fa. Són les dinàmiques, no l'eina en si.
![L'artista catalana fusiona la tecnologia i la filosofia a través de l'art](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/01\/actualitat\/1003742757202_16039339_2500x1667.jpg"])
L'artista catalana fusiona la tecnologia i la filosofia a través de l'art
Això ho parlo molt amb les alumnes de la BAU, si tu ets passiva, tot et ve donat, et sobrepassa, el que generes és rebuig. En canvi, per exemple, imagina't que algú no sap escriure sense ChatGPT perquè li costa molt i necessita assistència quan està bloquejada. Doncs imagina't que en comptes d'utilitzar ChatGPT, tens un model local que tu has entrenat, has cultivat i nodrit, o una IA local que t'ajuda a dibuixar. És a dir, quelcom que tu hagis creat.
Quan tu guanyes aquesta consciència sobre les eines que utilitzes i entens més o menys com funcionen les eines que faciliten aquests processos, tu personalitzes la tecnologia perquè en certa manera ha nascut de tu. És com quan compres un tomàquet o plantes un tomàquet. No tothom plantarà tomàquets, però quan ho fas, penses, doncs no és tan difícil. Salvant les distàncies amb la indústria alimentària, són petites coses que t'ensenyen i tu, com a adult, pots anar prenent decisions sobre el que vols.
Però clar, en un moment en què tenim grans tecnològiques ficades, literalment, en escoles infantils, que als nens se'ls dona un Chromebook i utilitzen Teams, o que per demanar una subvenció a l'Administració Pública necessites tenir Acrobat Reader... No sé si això es podria canviar, però hem arribat a un punt en què moure aquesta maquinària és gairebé impossible. Normal que la gent tingui por.
-No sona gaire optimista...
-Dit això, no crec que tot estigui perdut. Hem de crear espais, ja sigui amb l'art o amb l'educació o el que sigui, en què la gent pugui veure que hi ha altres maneres de fer, que pots fer tecnologia no productiva i gaudir. Espais on et tornis a reconèixer. I llavors prendràs responsabilitat. Perquè això és en part el que ens passa, l'angoixa, l'avorriment, ha fet que ignorem la nostra responsabilitat i hem decidit pagar per ella perquè així m'oblido i tot és més fàcil. I t'estic parlant des d'un Mac i faig servir Amazon. Però bé, cadascú triem, com a adults, des del coneixement cap a on volem invertir energia.
-En un context on la tecnologia està cada cop més orientada a la productivitat, quin paper creu que pot jugar l'art per reimaginar, per repensar la nostra relació amb ella?
-Crec que l'art té la capacitat de funcionar com a espai d'experimentació lliure, com un playground. Ho descriuré amb un exemple que crec que quedarà més clar. Jo formo part d'una comunitat de gent molt friki i moltes vegades passo les meves vacances en summer hackers camps (campaments hackers d'estiu). L'any passat vaig ser a Bali i tenien un acord amb una comunitat local que restaura el coral marí.
No és voluntariat, sinó una manera que la gent que venim d'altres països deixem, d'alguna manera, diners a la comunitat. Tu només has d'anar amb una idea de fabricar alguna cosa. Per exemple, un volia construir làmpades amb LEDs i amb plantes que trobés; una altra volia construir robots dirigits per plantes; una altra fer una estel que funcioni sota l'aigua. Hi ha una barreja de gent amb idees una mica boges i tu vas allà i treballes amb tothom.
La gent està simplement passant el temps i produint coses tecnològiques. I l'interessant són les converses que es generen. És a dir, existeixen aquest tipus d'espais en què la tecnologia és un punt de felicitat perquè estàs tranquil, de vacances però estàs parlant de tecnologies i produint tecnologia. Espais en què a través de l'art, de les pràctiques creatives, la tecnologia significa felicitat i trobada. Per tant crec que l'art té la capacitat de mostrar-nos que hi ha aquestes noves maneres de veure les coses.
-Al Sónar+D hi serà amb Somoure, un projecte en què fa anys que treballa.
-Aquest projecte va començar el 2023, gràcies a una beca S+T+ARTS per a residències artístiques en un espai tecnològic europeu. En el meu cas va ser a Barcelona perquè m'interessava molt treballar amb l'Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI CSIC-UBC). La convocatòria científica deia bàsicament que la població a Catalunya estava envellint. El 2021 suposava un 20%, el 2040 serà un 30% i el 2070 serà un 50%. En aquest escenari, les tecnologies i l'ús de robòtica assistencial estarà molt estès. La convocatòria convidava els artistes a crear projectes que ajudin a millorar l'acceptació social d'aquest tipus de dispositius.
Jo que sempre vaig amb tecnologia feta a mà, vaig pensar que treballar amb robots industrials podria ser una bona oportunitat per experimentar com es mouen, com fer una comunicació no verbal dels dispositius. Quan vaig començar em va canviar tot. De fet el projecte es diu Somoure, que significa remoure en català antic, perquè el que volia fer inicialment era remoure coses a la gent amb la comunicació no verbal dels dispositius d'intel·ligència física o robots. Però al final el projecte el que remou és el que signifiquen les cures i l'assistència, quin tipus de futur tecnològic estem projectant.
![Imatge de _Somoure_, un dels projectes de l'artista catalana](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/01\/actualitat\/1003742757203_16039360_2500x1406.jpg"])
Imatge de _Somoure_, un dels projectes de l'artista catalana
-Què va passar?
-Quan vaig començar hi havia expectatives creuades. Jo venia d'entorns de treball artístics i vaig entrar en un ambient acadèmic tecnològic que no tenia res a veure. Em vaig adonar que per fer aquest projecte realment necessitava entendre què eren les cures. Vaig deixar tot el projecte enrere i vaig decidir seguir el desenvolupament d'un robot que estaven dissenyant per alimentar anomenat Ñam i fer-ne una rèplica exacta per després hackejar-la.
Durant la residència vaig convidar persones del meu entorn que treballen sobretot en tecnologies crítiques, i altres perfils interessants a que vinguessin a parlar al laboratori. (...) Vaig tenir la sort de comptar amb Karina Fulladosa que pertany a un col·lectiu de Barcelona que es diu Sindillar, un sindicat de dones treballadores de la llar i les cures. Va ser molt bonic perquè era una visió molt crítica des d'una pràctica molt situada i una perspectiva crítica.
La seva participació i la de molts altres em va ajudar a entendre la cura (...) A partir d'aquí va sortir el primer vídeo, el 2024, que articulo des de la meva pròpia veu com una dona de gairebé 40 anys que no vol tenir família i es planteja, què serà de mi?, on viuré?, qui em cuidarà? El projecte, que abasta les tres dates de la convocatòria (2024, 2040, 2070), el que principalment critica i el que planteja és per què estem invertint tants diners en crear robots assistencials, amb tecnologies que estan molt desconnectades del que realment necessita la gent, en comptes d'invertir diners en millorar les condicions laborals de les persones que treballen en les cures.
-Es tracta no tant d'invertir en robòtica assistencial, sinó en solucions “més humanes” per sostenir tot aquest teixit necessari en una població cada cop més envellida.
-Sí. I no ho dic només jo. Hi ha un llibre força interessant que es diu 'Robots won’t save Japan', que parla precisament d'això, que els robots d'alguna manera havien de salvar el Japó, que té una població molt envellida. Després t'adones que aquest tipus de sistemes tenen una cosa de la qual ningú ningú parla que és el manteniment d'aquests dispositius. Per això jo reclamo molt les pràctiques maker. Si tu agafes un robot i el poses allà com un bolet, la cuidadora no només haurà de cuidar la persona sinó també el robot. (...) Com gestionarem el manteniment de totes aquestes tecnologies?
-Hi haurà alguna novetat a Sònar+D?
-El projecte que presentaré a Sónar+D seria 2040. Té un punt més performàtic i contractualment seria aquell moment en què et diuen: “Necessitaràs un robot que et doni de menjar". Llavors és el moment en què jo el fabrico. El que reclama aquesta part són les pràctiques makers, el do it yourself. Reclama que la cura en si mateixa no pot ser industrialitzada, que tu no pots ser sotmès a la cura sinó que ha de ser quelcom que construïm juntes.
La cura o l'assistència, igual que un robot, no és un ens separat de tot, és una interrelació de coses que estan succeint, que van des de polítiques, fins al laboral, la família, però no la família com a imperatiu ètic de cura sinó com quelcom que es va construint.
-Existeix a Barcelona un bon ecosistema d'artistes digitals?
-Sí. Jo faig el que faig perquè va existir SonarMática. Com a estudiant de Belles Arts anar-hi i veure que hi havia gent que feia art amb tecnologia, em va fascinar. També va ser molt important assistir a les trobades que organitzava Antònia Folguera o a Hangar, en el seu dia, que era molt tecnològic. Aquí sempre hi ha hagut espais molt maker i molt open source que m'han reforçat i proporcionat moltes referències. Curiosament gairebé totes som dones, la qual cosa és força curiosa. Per exemple Alba Corral i Ana Carreras, ara són amigues però sempre han estat grans referents.
També estem molt contentes amb tot l'interès i el suport que se'ns dona des de la Generalitat. El següent pas és que ens deixin entrar al museu. Jo no em puc queixar perquè tinc obra al Museu Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. També des de l'equip comissarial de la Capella, un centre molt potent en art conceptual, fan una gran feina.
