L'escena es repeteix cada cap de setmana a milers de camps de futbol base: grades convertides en banquetes paral·leles, instruccions a crits que volen des de la banda i discussions que comencen amb un fora de joc i acaben en retrets personals.
L'inici dels fills en el futbol no només destapa il·lusió i orgull, sinó també una tensió creixent entre formació i ambició. Per a molts pares, el primer entrenament no és només un joc; és l'inici d'un somni que, de vegades, pesa massa sobre les espatlles d'un nen.
En aquest context ressona amb força l'afirmació que va deixar Dani Olmo en una entrevista a El País: “Hi ha pares que no en tenen ni idea i es creuen entrenadors. El meu em va ensenyar a llegir els partits”.
Llunys de ser un retret gratuït, funciona com un mirall incòmode. Olmo no parla des de la teoria, sinó des de l'experiència d'algú que va créixer entre expectatives i decisions difícils, com marxar molt jove a l'estranger per formar-se. La seva reflexió apunta a una diferència clau: no és el mateix empènyer que acompanyar, no és el mateix dirigir que educar futbolísticament.
La polèmica dels pares-entrenadors improvisats no és nova, però sí cada cop més visible. Psicòlegs esportius i tècnics de planter coincideixen que la pressió externa pot erosionar la confiança i el gaudi del joc.
Quan l'error es castiga des de la grada i el resultat es converteix en obsessió, el futbol deixa de ser un espai d'aprenentatge per transformar-se en un examen permanent. El nen que hauria d'experimentar, equivocar-se i créixer, acaba jugant per no fallar.
Davant d'aquesta deriva, el model que descriu Olmo planteja una altra mirada. Ensenyar a “llegir els partits” implica fomentar la comprensió, la presa de decisions i l'autonomia. És un ensenyament més silenciós, menys espectacular, però molt més profund.
Suposa confiar en el procés i entendre que el talent no floreix a base de crits, sinó d'acompanyament intel·ligent. El pare que guia sense envair, que aconsella sense imposar, construeix una base emocional tan important com la tècnica.
Al final, la polèmica no gira entorn de si els pares s'han d'implicar, sinó de com ho fan. El futbol base és, abans que res, una escola de vida. Allà s'aprèn a guanyar i a perdre, a cooperar i a resistir la frustració.
Potser el veritable repte per a les famílies no sigui formar un futur professional, sinó protegir la passió inicial que va portar els seus fills a calçar-se les botes per primera vegada. Perquè, com suggereix la reflexió d'Olmo, entendre el joc és molt més que saber de futbol: és saber estar.