Per al filòsof Francesc Torralba, la mort no és només la fi de l'existència, sinó una força que "introdueix serietat" en la manera com habitem el món. Encara que defineix la mort com una cosa "tirànica" quan irromp abruptament emportant-se aquells que més estimem, també reconeix el seu caràcter "democràtic" perquè iguala tots els éssers humans sense excepció.
En la seva pròpia experiència, després de perdre el seu fill de 26 anys en un accident, confessa que, si hagués pogut negociar amb ella com en una pel·lícula de Bergman, li hauria dit: "Escolta si us plau, tinc projectes, tinc il·lusions, tinc 1000 coses que hacer, però me'n vaig jo, que visqui ell".
Aquesta confrontació amb la finitud actua com un "moment de lucidesa" que trenca la inèrcia de la vida quotidiana. Torralba distingeix entre qui viu "adormit", deixant passar el temps de manera vegetativa, i qui està "despert".
Segons l'autor, la pèrdua d'un ésser significatiu és el que moltes vegades activa aquesta consciència: "I què et desperta la mort d'un ésser estimat? Això et desperta i dius: 'Compte, compte, compte, eh, que això va de debò'". Aquest cop vital ens obliga a adonar-nos que la vida no és un joc ni un assaig, sinó una oportunitat única i irreversible.
Des d'aquesta perspectiva, el temps deixa de ser una magnitud matemàtica per convertir-se en un "do intangible" i un regal no merescut. Torralba afirma amb rotunditat: "Jo sempre visc cada dia com un do perquè no hi haurà més oportunitat".
Entendre que el temps és limitat és el que li atorga el seu veritable valor, de la mateixa manera que valorem l'aigua quan escasseja. Per això, cada nou matí es presenta com una ocasió per "aprendre, ensenyar, consolar, estimar o ser estimat", activitats que omplen de sentit l'existència davant la mera acumulació de tasques.
La consciència de la mort també ens ensenya a no "posposar" l'essencial, un vici que el filòsof critica citant Sèneca. Moltes persones malgasten la seva vida en "estupideses, persones que no valen la pena o converses que no aporten res", cremant segons com qui crema bitllets de diners.
La lucidesa que aporta el dol permet discernir el que realment té valor: "Quines converses vull tenir, on vull anar, a qui he de demanar perdó, què he d'agrair". És una crida a deixar d'arrossegar-se de dilluns a divendres esperant una alliberació que mai omple el buit existencial.
Torralba adverteix que el sistema actual, al qual anomena "tecnocapitalisme nihilista", intenta reduir l'ésser humà a un ésser unidimensional que només produeix i consumeix. Tanmateix, existeixen "altres modalitats verbals" com dansar, gaudir, contemplar o cuidar que ens rescaten d'aquesta lògica perversa.
Quan una persona se sent buida, sovint és perquè no té un "projecte de vida" que sintonitzi amb la seva vocació més íntima. Davant d'això, l'autor proposa buscar un propòsit noble, ja que "el món de l'home feliç és diferent del món de l'home desgraciat" ja que projectem cap enfora la llum o la foscor que cultivem dins nostre.
Finalment, el camí després de la tragèdia no busca recuperar una plenitud impossible, sinó assolir el que Torralba anomena una "felicitat imperfecta". Aquest estat neix d'assumir i acceptar la fragilitat de la nostra condició sense caure en la desesperació.
En reconèixer que "tot passa" —tant el dolor punyent com l'alegria més intensa—, aprenem a viure amb una major "tranquil·litat de l'ànima". La mort, al final del camí, ens deixa amb la responsabilitat de decidir què farem amb el temps que ens queda i com honorarem el regal de ser vius.