El poble espanyol amb la llegenda més estranya de l’Edat Mitjana: un nadó que parla, una mòmia venerada i un culte prohibit
Els historiadors consideren probable que realment existís un cadàver infantil conservat de manera natural o artificial al monestir del municipi
Més notícies: La casa de Gaudí situada al mig de la carretera: celler, castell neogòtic del segle XIX i vistes al mar
Notícies relacionades
- El refugi somiat de Mónica Naranjo: poble de 12.000 habitants, platges de sorra daurada i una església gòtica del segle XVI
- El poble espanyol on Mercadona estrena el seu nou model de botiga: platges, modernisme i innovació
- El castell espanyol més exclusiu de la costa: una residència d'estiu per a treballadors del Banc d'Espanya amagada entre cales d'aigües turqueses
Catalunya conserva desenes de llegendes medievals vinculades a monestirs, sants i relíquies miraculoses, però poques històries han perdurat de manera tan estranya com la del Nen de Casserres.
Un nadó mort que, segons la tradició, va parlar després de morir. Una mòmia infantil utilitzada durant segles en processons per demanar pluja. I un culte popular que va sobreviure fins ben entrat el segle XX abans de ser aturat per les autoritats eclesiàstiques.
La història està lligada a l’antic monestir de Sant Pere de Casserres, a la comarca d’Osona, un dels conjunts romànics més coneguts de l’interior de Catalunya.
El monestir s’aixeca sobre una península rocosa envoltada pel riu Ter, avui parcialment coberta per les aigües del pantà de Sau. Allà, entre boscos i cingles, va néixer una de les tradicions més inquietants de l’imaginari medieval català.
La història 'oficial'
La llegenda té diverses versions, tot i que totes comparteixen un mateix nucli. Segons el relat més difós, una família noble esperava el naixement d’un fill després de molts anys sense descendència.
El nen va néixer mort o va morir poc després del part. Va ser llavors quan va succeir el fet extraordinari: el nadó va parlar.
Què va passar amb el nen
La tradició assegura que el nounat va demanar ser enterrat en un lloc concret i va anunciar que allà s’havia d’aixecar un monestir.
Per trobar aquest espai, el petit cos hauria estat col·locat damunt d’una mula, que va avançar sense guia fins a aturar-se al lloc on avui es troba Sant Pere de Casserres.
Visita a Sant Pere de Casserres OSONA TURISME
Aquest episodi va donar origen a una altra de les imatges més conegudes de la llegenda: la mula immòbil davant del precipici, assenyalant el punt exacte on s’havia de construir el monestir benedictí.
El cenobi va quedar documentat a partir del segle XI i durant segles va ser un dels centres religiosos destacats de la zona.
On és el cos
Però la història no va acabar aquí. El suposat cos del nen va començar a ser venerat com una relíquia miraculosa.
L’anomenat Nen de Casserres es va conservar momificat dins del monestir i va acabar convertint-se en objecte de culte popular.
Supersticions
Durant segles, nombrosos veïns d’Osona van acudir al monestir per demanar favors relacionats amb la fertilitat, la salut infantil o la protecció dels nounats.
El cos momificat també era utilitzat en rituals per combatre la sequera. Quan faltava pluja, la petita mòmia era traslladada en processó pels voltants del monestir mentre els fidels resaven per demanar precipitacions.
Vistes del Monestir de Sant Pere de Casserres OSONA TURISME
Aquest tipus de cerimònies no eren completament estranyes a la Europa medieval i moderna. Moltes comunitats rurals organitzaven rogatives amb relíquies de sants o imatges religioses durant períodes de sequera.
L’excepcional en el cas de Casserres era l’ús d’un cadàver infantil momificat com a element central del ritual.
Documents sobre la llegenda
Les referències al Nen de Casserres apareixen en documents i relats orals durant segles. El culte es va mantenir viu fins i tot després de la decadència del monestir i va sobreviure a guerres, epidèmies i canvis polítics.
A finals del segle XIX i principis del XX encara existien testimonis de persones que havien vist la mòmia o participat en processons vinculades a ella.
Què diu l’Església
L’Església, però, mai va reconèixer oficialment el Nen de Casserres com a sant. Amb el pas del temps, les autoritats eclesiàstiques van començar a considerar aquestes pràctiques com a supersticions incompatibles amb la doctrina oficial.
El bisbat va intentar limitar el culte i, finalment, va prohibir les cerimònies populars relacionades amb la mòmia.
Interior de Sant Pere de Casserres OSONA TURISME
Va ser llavors quan el cos va desaparèixer de la vida pública. No existeix una versió definitiva sobre què va passar amb ell. Algunes teories sostenen que va ser retirat discretament per l’Església.
Altres apunten que es podria haver perdut durant algun dels períodes d’abandonament del monestir. També hi ha qui creu que la mòmia mai va tenir l’aspecte miraculós que descrivia la tradició i que part del relat va ser exagerat durant segles.
La versió dels historiadors
Els historiadors consideren probable que realment existís un cadàver infantil conservat de manera natural o artificial al monestir.
La momificació accidental no era impossible en determinats entorns humits o tancats, i l’Edat Mitjana europea va desenvolupar nombrosos cultes al voltant de cossos incorruptes i relíquies considerades miraculoses.
El monestir
També es creu que la llegenda podria haver servit per reforçar el prestigi del monestir. En plena Edat Mitjana, posseir relíquies atreia pelegrins, donacions i rellevància religiosa.
La història d’un nadó que parlava després de mort encaixava perfectament en la mentalitat simbòlica de l’època i, si no, genera atractiu. Tot i la llegenda, Sant Pere de Casserres continua sent un dels principals conjunts romànics de Catalunya.
