La ruta espanyola per les muntanyes de Tarragona que porta a les portes de l'infern: arbres mítics, vistes de vertigen i llegendes plenes de misteri
Dóna la impressió d'estar creuant un llindar, gairebé una porta oberta a la muntanya
Més notícies: El poble espanyol al qual no cal anar amb maleta: té 20 habitants, banys de fang, piscina i res de roba
Notícies relacionades
- El castell espanyol on van viure els simiotes, unes temudes criatures: una fortalesa del segle X a una hora de Girona
- El poble espanyol de pel·lícula que es pot recórrer a peu: té 9.000 habitants i una obra de Gaudí patrimoni de la UNESCO
- El poble medieval perfecte per a una escapada: castell del segle XII, rutes naturals i la capital catalana del llibre
El Parc Natural dels Ports és una de les zones de muntanya més conegudes de Tarragona. Aquí hi ha rutes, senders i itineraris de tot tipus, alguns amb un marcat aire de misteri.
Un d'aquests camins és el que uneix la Punta de l’Àliga, el Portell de l’Infern, el Refugi de la Font Ferrera i el Faig Pare, un dels enclavaments més suggerents del massís.
El seu atractiu no depèn únicament de l'esforç físic o de la bellesa del paisatge. També les llegendes i els mites populars associats a alguns dels seus enclavaments més coneguts contribueixen al seu magnetisme. Es parla fins i tot d'un suposat portal a l'infern.
El recorregut transcorre per un territori en què la muntanya marca el ritme i on la diversitat de l'entorn sorprèn per contrast. En pocs quilòmetres, l'excursionista passa de crestes obertes i vistes àmplies a racons humits i ombrívols en què la vegetació guanya densitat.
Primera parada
La Punta de l’Àliga, a l'entorn d'Ulldecona, funciona com un dels accessos a aquesta ruta de muntanya.
Des d'allà, el camí va guanyant altura i travessa un sector on el relleu comença a mostrar el tipus de geologia que defineix Els Ports: parets calcàries, pendents exigents i passos estrets que obliguen a avançar amb atenció.
La porta de l'infern
Encara que un dels punts més reconeixibles de l'itinerari és el Portell de l’Infern, el nom del qual ja impacta. És una entrada a l'infern? No, més aviat un pas natural entre parets de roca que canalitza l'aire, estreta la perspectiva i modifica la percepció de l'espai.
El que sí que passa és que, des de dins, dóna la impressió d'estar creuant un llindar, gairebé una porta oberta a la muntanya. Això ha fet que estigui envoltat en relats i llegendes populars, moltes d'elles vinculades a dies de boira o a travessies nocturnes en què el terreny podia resultar especialment confús i fins i tot inquietant.
Portell de l'infern
La tradició oral ha convertit aquest pas en un lloc amb aura pròpia. En la memòria popular de la zona, el Portell de l’Infern apareix associat a riscos, extraviaments i fenòmens difícils d'explicar.
Les històries de llums entre les roques o ecos que desorientaven el viatger formen part d'un imaginari que no necessita proves per mantenir-se viu.
Un lloc on aturar-se
A mesura que la ruta avança, el bosc s'imposa sobre la roca i l'ambient canvia completament. En aquest context apareix el Refugi de la Font Ferrera, un dels punts més reconeixibles per a aquells que recorren Els Ports en travessies llargues.
Aquí un pot aturar-se, prendre alguna cosa, menjar i fins i tot quedar-se a dormir. Aquest refugi disposa de servei de restauració i de diverses habitacions amb capacitat per a unes 40 persones, que poden allotjar-se allà i passar uns dies en grup o en família.
Un arbre especial
Des d'allà parteixen aquesta i altres rutes. La més coneguda de totes és la que porta a un arbre mític: el Faig Pare. Aquest faig monumental creix en una zona especialment humida del massís, cosa poc habitual en aquest racó de Catalunya, la qual cosa també contribueix al seu halo de misteri.
A més, està parcialment ocult al bosc, cosa que afegeix una nova capa de simbolisme. D'aquí que hagi generat històries sobre esperits del bosc o que se li atribueixi una suposada energia especial.
És normal: en la tradició del lloc, els boscos de faigs com aquest han estat vistos com a espais antics i gairebé sagrats. Al voltant del Faig Pare s'han transmès narracions en què la natura adquireix voluntat pròpia i els arbres semblen conservar memòria.
Algunes versions populars suggereixen fins i tot que qui roman massa temps sota la seva copa perd la noció del temps. Encara que, en realitat, l'ombra que ofereix i la calma de l'entorn conviden precisament a això, a oblidar-se de tot.
