La Segona Oportunitat deixa de ser marginal; el nou termòmetre de l'endeutament a Espanya

Durant dècades, la insolvència personal va ser una realitat pràcticament invisible a Espanya. Endeutar-se més enllà de la capacitat de pagament no generava estadístiques públiques ni debats econòmics de calat: era un problema privat, silenciós i, en molts casos, perpetu. Famílies senceres convivien durant anys amb embargaments, interessos acumulats i exclusió financera sense una sortida realista. Avui, però, aquest panorama està canviant de forma accelerada.

El creixement dels procediments vinculats a la Llei de la Segona Oportunitat s'ha convertit en un dels indicadors més clars del deteriorament financer de les llars, però també d'una transformació profunda del marc econòmic, cultural i legal espanyol. El que abans es considerava un últim recurs excepcional comença a consolidar-se com una eina normalitzada d'ajust econòmic.

Les dades expliquen per què aquest fenomen no és conjuntural. A Espanya, més de 20 milions de persones tenen algun tipus de deute actiu, i prop de sis milions de particulars i autònoms es troben en situació de vulnerabilitat financera real, segons estimacions basades en estadístiques oficials de l'INE i del Banc d'Espanya. Tanmateix, només al voltant del 3% d'aquest col·lectiu ha utilitzat fins ara els mecanismes legals d'exoneració o reestructuració de deute. Aquesta enorme bretxa entre necessitat potencial i ús efectiu és clau per entendre el fort creixement actual: no es tracta d'una anomalia estadística, sinó d'un ajust estructural llargament ajornat.

Un problema massiu que comença a aflorar

L'endeutament de les llars espanyoles supera el 40% PIB, i aproximadament una de cada tres persones manté algun tipus de deute impagat o en situació d'estrès financer. A diferència de crisis anteriors, el problema ja no es concentra exclusivament en el crèdit hipotecari. El crèdit al consum, les targetes revolving, els microcrèdits i el finançament associat al treball autònom han guanyat pes de manera significativa.

La combinació d'inflació persistent, pujada ràpida dels tipus d'interès i pèrdua de poder adquisitiu ha tensionat especialment dos col·lectius: els treballadors autònoms i les rendes mitjanes. Ambdós depenen en gran mesura del crèdit per sostenir la seva activitat o el seu nivell de consum, i ambdós han vist com els marges de maniobra es reduïen dràsticament des de 2021.

En aquest context, la Llei de la Segona Oportunitat ha passat de ser una eina residual a convertir-se en una autèntica vàlvula d'escapament econòmica. Des de la seva incorporació a l'ordenament jurídic espanyol el 2015, el nombre de concursos de persones físiques no ha deixat de créixer, segons l'estadística concursal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). No obstant això, el veritable punt d'inflexió es produeix després de la reforma de 2022, que elimina l'obligació de passar per un mediador concursal, reduint costos, complexitat i temps de tramitació.

El resultat ha estat un creixement exponencial: de només 700 procediments el 2014 s'ha passat a prop de 36.000 el 2023, d'acord amb les dades del CGPJ. Però més enllà de la xifra absoluta, el rellevant és el canvi de comportament social que reflecteix. Cada cop més ciutadans comencen a percebre la insolvència no com un fracàs moral, sinó com un mecanisme legítim de reequilibri financer dins d'una economia de mercat.

L'impacte econòmic; deute cancel·lat i sistema financer

La magnitud del fenomen ja és rellevant a escala macroeconòmica. El deute exonerat acumulat a Espanya s'estima al voltant dels 60.000 milions d'euros, amb més de la meitat concentrada a partir de 2021. Aquest volum, que fa només una dècada hauria semblat impensable, comença a tenir efectes visibles tant en el sistema financer com en el consum intern.

Paral·lelament, el volum de crèdits de dubtós cobrament supera els 42.000 milions d'euros, amb una morositat bancària propera al 3,6%, segons dades del Banc d'Espanya. Des de l'òptica del sector financer, la Segona Oportunitat compleix una funció essencial: permet aflorar pèrdues que, d'altra manera, romandrien ocultes durant anys en balanços inflats artificialment.

Per a l'economia en el seu conjunt, l'efecte és encara més rellevant. L'exoneració de deute allibera renda futura, redueix l'economia informal i facilita la reincorporació de milers de persones al circuit financer formal. El cost immediat de la cancel·lació resulta, a mitjà termini, inferior al cost social i econòmic de mantenir milions de ciutadans atrapats en una insolvència crònica.

A més, existeix un efecte indirecte sobre la productivitat. Un autònom alliberat d'una càrrega financera insostenible pot tornar a emprendre, invertir o consumir amb més normalitat. Des d'aquest punt de vista, la Segona Oportunitat actua com un estabilitzador econòmic silenciós.

Espanya davant d'Europa: una bretxa encara oberta

Malgrat el fort creixement recent, Espanya segueix molt per darrere dels països europeus amb sistemes d'insolvència personal més madurs. El cas de França és especialment il·lustratiu. Allà es registren més de 134.000 procediments anuals, amb una ràtio aproximada de 245 casos per cada 100.000 habitants, segons els informes nacionals de la Banque de France. Espanya, en comparació, se situa al voltant dels 100 casos per cada 100.000 habitants, a partir de dades del CGPJ i càlculs demogràfics de l'INE.

La diferència no respon a un major endeutament estructural de les llars franceses, sinó a una major normalització social i administrativa del mecanisme. A França, la insolvència personal es gestiona com una etapa econòmica més, amb processos predominantment administratius, àgils i amb una menor càrrega moral o social. El resultat és una reincorporació més ràpida del deutor a l'activitat econòmica i menors taxes d'exclusió financera prolongada.

Alemanya, per la seva banda, ofereix un model diferent però igualment eficaç. Les estadístiques del Statistisches Bundesamt (Destatis) mostren un sistema d'insolvència personal més consolidat, amb procediments previsibles, eficients i menors taxes de reincidència. En ambdós països, la insolvència personal forma part de l'ecosistema econòmic, no dels seus marges.

Espanya es troba en una fase intermèdia: creix ràpid, però parteix d'una base històricament molt baixa. Precisament per això, el potencial de convergència és elevat. La comparació europea suggereix que el creixement observat no només és sostenible, sinó probable durant diversos anys.

Una oportunitat econòmica més que un problema legal

Des d'una perspectiva estrictament econòmica, la distància amb França i Alemanya no és només una comparació incòmoda, sinó una oportunitat latent. Si Espanya assolís ràtios similars, el nombre de procediments podria duplicar-se o fins i tot triplicar-se a mitjà termini. Això tindria efectes directes sobre el mercat legal, financer i de serveis associats, però també sobre variables macroeconòmiques com el consum, la recaptació fiscal i la reducció de l'economia submergida.

El sector legal especialitzat ja està experimentant aquesta transformació. Despatxos, economistes i assessors financers estan adaptant els seus models de negoci a una demanda creixent i més sofisticada. 

“Resuelve Mi Deuda, despatx d'advocats especialitzat i referent en l'aplicació de la Llei de la Segona Oportunitat a Espanya, preveu un creixement sostingut del 15 % en el nombre d'expedients tramitats durant els propers tres anys, segons dades i estudis interns de la firma”, assenyala Marta Valls Guiu, titular del despatx, qui destaca “l'augment progressiu de persones que recorren a aquest mecanisme legal per reestructurar o cancel·lar els seus deutes”.

Al mateix temps, les entitats financeres comencen a integrar la insolvència personal com una variable estructural de risc, i no com una excepció.

Les dades de comportament social reforcen aquesta lectura. Les cerques a internet relacionades amb la Llei de la Segona Oportunitat mostren una tendència ascendent sostinguda en els darrers cinc anys, amb especial intensitat en comunitats com Múrcia, Canàries, Extremadura o la Comunitat Valenciana. Es tracta de regions amb alta presència de treball autònom i major exposició a la pèrdua de poder adquisitiu.

La demanda existeix i creix; el sistema, simplement, està arribant tard a una realitat ja instal·lada.

Mirant al 2026: què es pot esperar

De cara a 2026, l'escenari més probable apunta a un creixement anual sostingut d'entre el 15% i el 25% en els procediments de Segona Oportunitat. La normalització social, el major coneixement del mecanisme i la pressió econòmica sobre les llars continuaran alimentant aquesta tendència fins i tot en escenaris de creixement econòmic moderat.

Un escenari més expansiu —lligat a noves simplificacions normatives, reforços judicials o més digitalització— podria accelerar la convergència amb els països europeus més avançats. El principal risc, en canvi, resideix en la saturació dels jutjats mercantils si el creixement no va acompanyat de recursos suficients, cosa que podria alentir els procediments i erosionar la confiança ciutadana.

No obstant això, fins i tot en un escenari conservador, la direcció és clara. La Segona Oportunitat ha deixat de ser un recurs excepcional per convertir-se en un indicador avançat de l'estat financer de la societat.

Un termòmetre de l'economia real

Més enllà del debat jurídic, l'auge de la Segona Oportunitat reflecteix una realitat econòmica profunda: el model d'endeutament de les llars espanyoles està en revisió. El que abans es resolia mitjançant refinançaments interminables, economia informal o exclusió financera comença a canalitzar-se per vies institucionals més eficients i transparents.

Per al 2026, la pregunta ja no serà si aquest mecanisme continuarà creixent, sinó si Espanya serà capaç de gestionar-lo amb l'eficiència de les economies europees més avançades. Perquè, en darrera instància, la insolvència personal no és només un problema legal: és un dels termòmetres més precisos de l'economia real i de la salut financera d'una societat que, finalment, comença a afrontar el seu endeutament de manera estructural.

--

Contingut patrocinat