Com sap el lector, després dels severs retrets de nombrosos primers ministres europeus a la política immigratòria de Pedro Sánchez, que ha confluït, amb altres factors, en el drama de Ceuta, on s'han ofegat cent nois intentant arribar a la ciutat espanyola i desenes de milers d'altres joves van aconseguir arribar-hi —nedant— i van sembrar el caos, la UE ha publicat un comunicat de suport a Espanya, més o menys diplomàtic, decoratiu.
L'escàndol o la “invasió híbrida” de Ceuta per part del Marroc ha estat tema de portada a tots els grans diaris europeus. Molts d'ells acusen Sánchez d'irresponsable i de ser un líder poc fiable. Altres el defensen. Com curiosament, l'influent òrgan del centredreta alemany, el Der Spiegel, en el següent article de Steffen Lüdke, sota el títol “Els espanyols no oblidaran aquesta manca de solidaritat”:
“Primer Itàlia. Després Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Finalment, Àustria. Un cap de Govern, un ministre rere l'altre, van reaccionar dijous a les imatges procedents de Ceuta, on era evident la situació d'emergència a la petita ciutat espanyola, a la qual desenes de milers de persones havien arribat des del Marroc.
Però, en lloc d'expressar la seva solidaritat amb Espanya, els seus socis no van oferir ajuda. Tampoc es van comprometre a exercir pressió sobre el Marroc. En canvi, van amenaçar Espanya amb expulsar-la de l'espai Schengen.
Es tracta d'un precedent perillós i innecessari. El lema semblava ser: cadascú que s'espavili com pugui.
“Itàlia no es quedarà de braços plegats”, va publicar la líder populista de dretes Giorgia Meloni. Divendres a la nit va complir la seva amenaça: el seu Govern va anunciar de manera teatral la suspensió de l'aplicació de l'Acord de Schengen pel que fa a Espanya. A la pràctica, però, l'únic que va fer va ser reforçar els controls fronterers en aeroports i ports. Itàlia no té fronteres terrestres amb Espanya.
Que en aquell moment, segons dades oficials, 48.300 de les aproximadament 50.000 persones que havien entrat de manera irregular a Ceuta ja havien tornat al Marroc? No és gaire important.
Que Itàlia —és a dir, el Govern de Meloni— havia registrat fins aleshores moltes més entrades il·legals que Espanya? També és igual.
A Meloni i als altres polítics de la UE, sobretot de dretes, el que els importava era enviar un senyal: cap a dins, cap als seus propis votants. I cap a Sánchez, l'esquerrà, que feia poc havia donat papers a centenars de milers d'immigrants irregulars, la gran majoria d'ells llatinoamericans.
Pedro Sánchez —el “mort vivent” espanyol de la caricatura de dretes d'Angela Merkel. Un home que manté les fronteres obertes, contra tota raó. Així van presentar implícitament l'espanyol molts dels seus col·legues de la UE dijous.
Això té poc a veure amb la realitat.
Durant el seu mandat, Sánchez ha reforçat les fronteres de Ceuta i Melilla, i ha pagat als autòcrates d'Àfrica perquè frenin els migrants.
El primer ministre representa control cap a fora i humanitat cap a dins. Potser a algun que altre conservador aquest eslògan li soni familiar.
Que no es repeteixi un nou 2015 sota cap concepte! Aquest és l'únic prisma sota el qual s'observen ara, al nord i a l'est dels Pirineus, els esdeveniments de Ceuta.
[Permeteu-me un incís per recordar al lector de Crónica Global que el 2015, més d'un milió de persones, principalment refugiats de Síria, l'Afganistan i l'Iraq, van arribar a Europa. Molts van entrar per Grècia i van recórrer l'anomenada “ruta dels Balcans” cap a Alemanya i altres països del nord d'Europa. La decisió d'Alemanya de permetre l'entrada de nombrosos sol·licitants d'asil es va convertir en un dels fets més debatuts de la política europea. La crisi va posar a prova el sistema de Schengen, les polítiques d'asil de la UE i la cooperació entre els Estats membres.]
Des del punt de vista psicològic, el pànic migratori potser sigui comprensible. Però estratègicament porta a error. En lloc de posar tot el seu pes a la balança, la UE s'ha embolicat en disputes internes en qüestió d'hores.
Als “falcó” migratoris d'Europa no els falta del tot la raó quan fa anys que parlen de “amenaces híbrides”. En cas que un país veí canalitzés deliberadament migrants cap a la frontera, la idea era coordinar-se bé, i fins i tot ajudar econòmicament. Per això existeix fins i tot a la UE una “caixa d'eines” pròpia; es podria dir: un pla.
Els espanyols saben que els migrants amb prou feines poden continuar el seu viatge des de Ceuta. La ciutat només forma part de l'espai Schengen de manera formal. Al port de ferris hi ha controls addicionals i molt estrictes.
Des del seu punt de vista, la pressió migratòria sobre Ceuta constitueix, sobretot, un desafiament geopolític: el Marroc reclama per a si aquest petit enclavament. Qui controla Ceuta, controla l'estret de Gibraltar.
Els migrants tenen poc a veure amb tot això. Creien que nedaven cap a una vida millor. Tanmateix, a Madrid sempre ha predominat la sensació que, en cas d'una situació greu, només podrien comptar amb ells mateixos. Ara, aquesta impressió s'ha vist confirmada.
Espanya fa anys que intenta mantenir l'equilibri delicat en les seves relacions amb Algèria i el Marroc. Tots dos països són enemics acèrrims. La situació es pot resumir, aproximadament, així: si Espanya s'acosta a Algèria, el Marroc envia migrants; si s'acosta al Marroc, Algèria tanca l'aixeta del gas.
Per a les guerres comercials, Brussel·les ha desenvolupat l'anomenada “bazuca comercial”. Probablement n'hi hauria prou amb carregar-la perquè el nombre de funcionaris marroquins a la tanca fronterera es quadruplicàs d'un dia per l'altre.
Ha estat el Govern de Pedro Sánchez massa complaent amb el Marroc els darrers anys? Ha mostrat massa feblesa? Ara hi ha bastants indicis que apunten en aquesta direcció.
Tanmateix, una Unió Europea veritablement madura hauria de contribuir a corregir aquesta actitud. Per això, hauria de donar suport a Madrid. Ha passat just el contrari.
Els espanyols no oblidaran això tan fàcilment.”
Pobre herr Lüdke, que poc ens coneix! Si alguna cosa fem els espanyols contínuament i amb una tremenda facilitat és oblidar…
