Núria Esponellà, escriptora: "La malaltia no és més que una distopia a la nostra vida"
Conversem amb l'autora d'Amb els pits a l’aire sobre com va afrontar i superar el càncer de mama
Més entrevistes | Maribel Vela, cofundadora de TnG: "El denominador comú és que som curioses"
Fa temps que Núria Esponellà (Celrà, Girona, 1959) està convençuda que existeix una connexió amb l'ànima, un propòsit a les nostres vides que gairebé mai escoltem.
“No l'escoltem perquè estem pràcticament abduïts en un món molt distòpic l'objectiu del qual és distreure'ns constantment, a més, amb coses negatives perquè no ens aturem”, afirma a Dones a Crònica.
Escriptora, filòloga i professora, la Núria ha construït la seva trajectòria personal i professional des d'aquesta certesa, sempre atenta a l'emocional i oberta a teràpies que aprofundeixen en tot allò que la raó per si sola no aconsegueix explicar. “He intentat buscar un equilibri entre la intel·lectualitat —el coneixement, el comprendre—, tenint en compte al mateix temps la part emocional que també és fonamental”.
La meditació com a eina vital
Aquesta sensibilitat es va afermar com a mètode arran d'una greu crisi d'angoixa que va patir fa anys, provocada per una sèrie de confluències: “Va ser aleshores quan vaig començar a meditar perquè no volia això a la meva vida. Necessitava trobar les meves eines per gestionar millor aquestes situacions”.
Núria Esponellà, al costat del seu llibre 'Amb els pits a l'aire'
Allà va néixer la seva passió per la meditació, una pràctica que fins i tot va traslladar a les aules en la seva etapa docent. Ho feia sobretot a les classes de darrera hora amb els alumnes de batxillerat saturats per un temari complex. “Sempre els deia: farem relaxació i silenci (...) Fins i tot als més rebels, que al principi els costava, els va acabar agradant”.
Es tractava, simplement, de tancar els ulls en un silenci compartit. Aquella pràctica es convertiria en una eina, en un suport essencial quan la malaltia va trucar a la seva porta. El diagnòstic d'un càncer de mama va suposar un punt d'inflexió. Recorda que el shock inicial i el procés del tractament va exigir recolliment: “Necessitava cuidar-me molt, estar una mica a la meva cova”.
A la duresa de la situació s'hi va sumar una greu dolència del seu marit. Explica que tots dos van arribar a estar ingressats alhora a l'Hospital Trueta i que, durant setmanes, es va instal·lar a la seva Camper a prop de l'hospital per evitar els llargs trajectes diaris des de casa seva.
Un llibre per resituar-se
Quan aquell periple va acabar, va sentir la necessitat de resituar-se. “On sóc?, què ha passat? Va ser en aquell moment, gairebé nou mesos després de tot el procés, quan em vaig posar a escriure”. No va partir de zero. “Tenia una sèrie de blocs de notes, entre ells un titulat “Nits estranyes”, amb reflexions sobre el fet de centrar-me en la salut i no en la malaltia. Això és molt important”.
![Marta Planells, fundadora de The Breath](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/565455.jpg?p=w:320\/h:240&h=E3yjNAQ1"])
Així va néixer Amb els pits a l’aire, un llibre en què narra la seva experiència davant la malaltia. “Parlo de la vida, de la mort, d'aquesta manera de transitar la malaltia, de com esquivar, gestionar aquestes emocions que tots vivim en algun moment, perquè ningú se n'escapa d'això, i qui no ho ha viscut en la seva pròpia carn, tindrà algun ésser estimat que ha passat per alguna cosa similar. La malaltia no és més que una distopia a la nostra vida, una desharmonia que es produeix en un moment determinat pels factors que siguin”.
Però el llibre reivindica a més el valor i el poder de les teràpies complementàries, com l'acupuntura o la biodescodificació cel·lular, com a acompanyament del tractament mèdic convencional. “No has d'escollir una cosa i descartar l'altra. Evidentment jo he fet tot el meu procés i tractament mèdic. Però ells no poden arribar a segons quins aspectes subtils que també són importants. I les teràpies complementàries ajuden (...) Per això serveixen, per aprendre a gestionar allò diferent”.
Aquesta feina conscient i intensa va estar sostinguda sobre una base molt ferma de meditació i per l'acompanyament de les seves amigues més properes. “Quan estava tan malament que no podia jo mateixa, llavors, trucava a les meves amigues. Aquesta és la taula de salvació”.
L'Empordà, el seu 'locus amoenus'
També recorria a la natura, un sòlid refugi en els moments de més angoixa. És precisament aquest vincle amb la natura, amb el territori, el que més enllà de teràpia en la malaltia, ubica i alimenta bona part de la seva obra literària.
Arrelada fa anys a la petita localitat de Ventalló, li agrada passejar fins a Empúries en bicicleta, caminant o en un petit tractor, travessant camins fins arribar a la platja: “M'ho passo molt bé. Saco a passejar a la meva nena interior, que també necessita fer ximpleries”.
![Roser Ballesteros, creadora de Pictoescritura](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564342.jpg?p=w:320\/h:240&h=e8Sieqrh"])
El contacte quotidià amb el paisatge empordanès es trasllada a la seva faceta de narradora: “Vaig arribar aquí per amor fa moltíssims anys (...) Em sento bé a molts llocs. He viatjat molt i aprecio la magnificència de molts altres indrets on he estat, però aquí em sento molt arrelada. Això em dóna fortalesa. Per mi, l'Empordà és el meu locus amoenus, el meu petit univers”. Un vincle que ha convertit en el teló de fons de novel·les com Ànima de tramuntana o La filla de la neu, ambientades en un territori que investiga amb detall, atenta al paisatge, però també a les formes dialectals, a la riquesa d'una llengua que, lamenta, tendeix a simplificar-se.
Avui, la mateixa terra que la va acollir de jove segueix sent el seu petit univers. El lloc on ha construït la seva vida i la seva obra, i des d'on comparteix, en tallers gratuïts per a associacions contra el càncer, tot el que va aprendre sobre la sanació durant el seu propi procés.
