Nicolás Redondo Terreros (Portugalete, 1958) és una de les figures que, des de dins del PSOE, han expressat el seu rebuig a la Llei d’Amnistia del procés, un posicionament que li va costar l’expulsió del partit el 2023.
Fill de l’històric líder sindical Nicolás Redondo Urbieta —secretari general d’UGT des de 1976 fins a 1994 i diputat socialista des de 1977 a 1987—, Redondo Terreros viu avui l’actualitat política des de fora, després d’haver estat un dels referents de la política basca durant els anys més durs del terrorisme d’ETA.
La seva trajectòria es va caracteritzar sempre per la defensa de l’Estat de Dret i la seva postura crítica respecte al nacionalisme, ja des dels seus temps com a secretari general del Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE), amb el qual va ser diputat a les Corts (1993 a 1997) i al Parlament Basc en dues etapes (1984 a 1993 i 1998 a 2002). Avui presideix la Fundació per a la Llibertat, dedicada a l’anàlisi, la reflexió i la difusió dels valors democràtics.
A poques setmanes de les eleccions generals del 29 de novembre, Redondo Terreros repassa l’agitada actualitat política en aquesta entrevista amb Crónica Global.
-Pregunta: Què li sembla que el president del Govern, Pedro Sánchez, hagi avançat les eleccions? L’ha sorprès?
-Resposta: No m’ho esperava, però aquesta legislatura va néixer morta, en realitat. O no s’hauria d’haver iniciat mai, millor dit. No sé per què ho ha fet. M’ha sorprès en el sentit que podia ser en qualsevol moment, però tothom pensava que ho allargaria fins al final. No ho sé, ni tinc gaire interès.
-I la convocatòria d’una vaga general de l’11 de novembre per part dels sindicats majoritaris, només un parell de setmanes abans?
-En aquesta qüestió vull ser molt delicat per qui sóc. Les vagues generals sempre són per motivacions laborals, però tenen un alt grau de contingut polític. No sé si ho han meditat gaire, perquè tothom pot entendre, o hi ha gent que pot entendre, que el rerefons polític és un de molt determinat, que no beneficia gens el seu crèdit.
-Per això ho preguntava. Fa una mica estrany que, després de vuit anys de Govern del PSOE, la vaga sigui just ara, a les portes d’unes eleccions...
-Hi ha hagut motius probablement suficients des del punt de vista dels líders sindicals d’abans perquè hi hagués una vaga abans. La situació de la joventut és molt precària. Recordo que la del 14 de desembre [de 1988] es va desencadenar, entre altres motius, pel Pla d’Ocupació Juvenil. Fixa’t ara com està la joventut en relació amb aquells temps.
La veritat és que hi ha hagut motius i raons per protestar abans. Però que quedi clar que, sobretot, no es pot enganyar la gent: les vagues generals tenen un clar rerefons d’enfrontament polític. Llavors, s’ha de saber contra qui és l’enfrontament polític.
-I com veu l’aprovació dels decrets d’habitatge a través de la Diputació Permanent, després que s’hagin dissolt les Corts i que el Congrés els rebutgés dies abans? Li sembla ortodox o anòmal?
-És anòmal. Això és utilitzar la Diputació Permanent, que el que fa és salvaguardar un temps en què no existeix el Congrés, per anar-hi en contra. No pot ser, no hauria de ser, i és un precedent que espero que es quedi en això. Al meu parer, és un evident frau polític.
-Una de les raons que ha esgrimit el president Sánchez per convocar les eleccions és que aquest Parlament no s’assemblava “al carrer”. Què li sembla aquesta afirmació?
-Són formes de parlar perilloses. Aquest Parlament que no representa el carrer és el que el va fer president, el que va aprovar la Llei d’Amnistia i, durant aquests tres anys i escaig, per acció o per omissió, l’ha mantingut. Per tant, ell seria president per un Govern que no representa la gent. És una visió molt poc democràtica del que són unes eleccions i del que és un legislatiu.
Pedro Sánchez ha mantingut el Congrés segrestat durant aquests tres anys i escaig a través de decrets llei, i el salt definitiu i qualitatiu ha estat la utilització de la Diputació Permanent per anar en contra del que ha decidit la Cambra.
-Quin balanç fa d’aquesta legislatura?
-Mai s’hauria d’haver iniciat. Podien haver-hi altres alternatives, acords entre PSOE i PP de diversa naturalesa, o bé convocar-se altres eleccions.
No s’ha vist en un país democràtic occidental que el segon partit en resultat electoral recorri a un altre que té el seu màxim dirigent fugit de la justícia per obtenir els vots a canvi de l’amnistia per ser president del Govern. Això em sembla inaudit, sorprenent i que no està dins dels costums i hàbits democràtics. Està dins de la legalitat, però no forma part d’aquests hàbits, ni dels dirigents que respecten el sentit del que és una democràcia.
-Què és el pitjor del llegat d’aquests últims anys de mandat? L’amnistia?
-L’amnistia és una qüestió molt concreta, que va ser el principi d’una impugnació a la justícia en general. En aquest cas, al Tribunal Suprem. I va ser a canvi de ser president. Això devalua el motiu de l’amnistia, l’objectiu que diuen que tenia. L’altre dia, el ministre de Presidència i Justícia, Félix Bolaños, va reconèixer en una entrevista que es devia a que necessitaven els set vots per a la investidura.
En qualsevol cas, el balanç personal de Sánchez és que Puigdemont li ha guanyat totes les confrontacions polítiques, vulguin veure-ho o no. I d’aquestes derrotes de Pedro Sánchez n’ha sortit una Espanya democràtica més afeblida, amb una crisi política evident.
-Tanmateix, el Tribunal Constitucional acaba d’avalar aquesta Llei d’Amnistia.
-Estic en contra d’aquesta decisió del Tribunal Constitucional. La pròpia justificació del preàmbul, que és més extens que la pròpia llei [la recerca de la concòrdia a Catalunya] està invalidada per les últimes declaracions del ministre Bolaños.
Això és el que crec, però per sobre de tot el que faig és respectar les decisions dels tribunals. I respecto la del Constitucional, encara que no la comparteixi en absolut. Crec que devalua la solidesa de l’Estat democràtic i el respecte a l’equilibri dels poders en què es basa.
-I ara Sánchez ha apuntat la possibilitat d’indultar l’ex Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, condemnat per revelació de dades reservades…
-Quan passi, en parlarem. El dolent de tota aquesta situació de crisi és que tot pot passar, i que això que resultaria inversemblant, adquireix carta de naturalesa, perquè fins i tot les majors barbaritats poden ser realitzades. I aquesta, en tot cas, l’ha proposat com a possibilitat el mateix president del Govern, cosa que em sembla inaudita. Però aniria més en aquesta impugnació sistemàtica que fan de la Justícia i, concretament, del Tribunal Suprem.
-De cara al futur, ha apuntat vostè la idea que hi hagi pactes entre PSOE i PP. Creu que això serviria per revertir la inestabilitat i incertesa de la política espanyola?
-Això és impossible avui amb Pedro Sánchez, que ha ocupat el PSOE. I els acords amb el PP seguiran sent impossibles durant un temps. I més tenint en compte que mai hem estat gaire proclius els espanyols a arribar a grans acords entre PSOE i PP.
-Vostè, quan dirigia el Partit Socialista d’Euskadi (PSE), després del pacte d’Estella va defensar l’acostament entre el seu partit i el PP. És a dir, és una cosa que ja s’ha intentat en el passat.
-Sí, i fruit d’aquest esforç va ser el Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme, que va tenir l’oposició immediata de tot el nacionalisme i, després, del PSC a Catalunya.
Els pactes entre PP i PSOE, en una democràcia com la nostra, són més necessaris que en qualsevol altre país amb democràcies sòlidament assentades.
Hi ha problemes i reptes que un Govern no pot afrontar sol si no és amb l’acord de l’altre partit. I aquests acords entre el PP i el PSOE, com limiten la capacitat de determinació dels nacionalistes, sempre compten amb la seva oposició. Tot són evidències en relació amb aquesta realitat.
-S’hauria de canviar la llei electoral per facilitar que s’assoleixin aquests grans pactes d’Estat?
-Estem en una situació de polarització i enfrontament que fa impossibles aquests acords. En tot cas, els polítics responsables han d’intentar baixar aquest grau de tensió i recordar que els països només progressen en posicions de reformisme i moderació.
-Des que va impulsar la Llei d’Amnistia després de les eleccions de 2023, el Govern ha dit que contribueix a la “pacificació” de Catalunya. Ho creu?
-La situació a Catalunya es deu a la derrota del nacionalisme quan van impulsar aquell pronunciament decimonònic. L’Estat va ser més fort, i pensaven que seria més dèbil. [L’independentisme] no va obtenir cap suport internacional, i pensaven que en tindrien. Hi va haver unes forces de seguretat i una justícia que va actuar de manera proporcional i democràtica. Això els va portar a un aïllament evident i a un afebliment claríssim. No hi va haver grans cancelleries que es rendissin al victimisme del nacionalisme, ni països que es solidaritzessin. Ningú va fer cas al pronunciament català. Això els va afeblir i és el que cal tenir en compte.
A un Estat se’l respecta quan actua dins dels límits de la llei i de l’autoritat de la qual és legítimament dipositari. I punt final. A Espanya hi ha hagut una confusió per la nostra Història entre un Estat autoritari i un Estat amb autoritat. I, com que en aquell moment passàvem una situació difícil per la crisi econòmica i pels casos de corrupció, això va fer pensar al nacionalisme català que era el moment oportú. Però, tot i així, l’Estat, la Història d’Espanya, es va imposar. Aquesta és la realitat.
No sé si avui existeix a Catalunya més llibertat, més respecte a la pluralitat, al diferent, a les minories… Tinc la impressió que no.
-Aquest rebuig a l’amnistia va ser la causa de la seva expulsió del PSOE el 2023?
-Suposo que va ser per això. Em van fer un primer expedient per una causa que vaig demostrar que no existia. I, uns mesos després, me’n van obrir un altre per una comunicació que vaig fer quan van decidir l’elecció de la presidenta del Congrés per l’acord amb Junts. Per desgràcia, vaig dir el que passaria, i ha passat. Bé, doncs van considerar que era una indisciplina molt gran, van decidir en una executiva obrir-me un procés d’expulsió i els vaig donar un termini perquè es pronunciessin. Com que no em van contestar, em vaig considerar fora del partit. Cosa que tampoc avui em fa patir gaire, tenint en compte com està el PSOE. No crec que representi les idees de progrés, de reformisme, la vocació d’àmplies majories que va tenir en el seu moment.
-Un dels elements que semblen haver passat més factura al PSOE en els últims temps ha estat l’assalt de la frontera de Ceuta des del Marroc, per la impressió d’una certa passivitat del Govern en aquesta qüestió…
-És un moment crucial en la nostra Història recent, crec que en el futur es parlarà molt del capítol de Ceuta. Em fa la sensació que en aquesta crisi es concentren molts dels nostres mals. Es demostra que un país com el Marroc té una capacitat exterior que sembla més gran que la nostra, es demostra que el Govern no va saber defensar les nostres fronteres, i que estem en una situació de debilitat davant el Marroc.
Totes aquestes dades són damunt la taula. I jo sóc partidari d’unes relacions pacífiques amb el Marroc, perquè som veïns, però aquestes relacions han de ser en un pla d’igualtat, no de supeditació.
I, a tot això, s’hi sumen dues coses que em semblen destacables. D’una banda, la negativa, que és el comportament de Pedro Sánchez després de la invasió, és inaudit. És increïble —i ara més, sabent que hi va haver fins i tot fragates marroquines— que el president del Govern se n’anés de vacances amb tota la crisi de Ceuta oberta. No hi ha precedents en la Història, i estic convençut que no n’hi haurà, d’una deixadesa tan gran, una sensació de donar poc valor o importància a les qüestions transcendentals, de banalitat, en aquells dies terribles.
Però la crisi de Ceuta va tocar una cosa que molts creien morta o desapareguda, i que existeix. És el sentiment nacional. Cada dia que parlaven els seus ciutadans i ciutadanes, i les dones ho feien amb molta contundència, durant el mes d’agost en una televisió o diari de tirada nacional era un crit o una reclamació de solidaritat, d’angoixa i de sentiment nacional entès des del punt de vista cívic i democràtic. Va ser un exemple meravellós de comportament de la població ceutí. I va ser el descobriment, per a molts, que existeix un sentiment de nació, com existeix a França i en molts altres països europeus.
Això ho havíem vist en la DANA, després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco en el seu dia... Ho veiem quan s’ha de veure, ja sigui en moments d’alegria o de gran tristesa i dramàtics. I aquest sentiment va aflorar amb força. I amb un to i una naturalesa cívica i democràtica.
Un exemple de tot això és el president de la ciutat, Juan Jesús Vivas, que ha mantingut la dignitat de la política per sobre dels avatars mesquins i grisos de la majoria.
Aquesta absència del sentiment de nació a Espanya, que sí es manifesta en moments puntuals, ha estat una de les grans victòries del nacionalisme? Hi ha hagut complexos davant el nacionalisme perifèric en aquesta qüestió?
-Sí, la nostra història ens fa estar acomplegats davant certes realitats. El franquisme, la transformació dels partits polítics d’esquerres en partits d’identitats, al final ens han portat a aquesta situació d’un cert menyspreu o menysvaloració a la idea de nació, encara que sigui una realitat històrica que es va construint al llarg dels segles. Però apareix quan ha d’aparèixer en els països democràtics.
És veritat que el nacionalisme basc i català, des de la seva fabulació històrica, han aconseguit imposar un cert criteri a una part de la població espanyola, que acaba com avergonyida d’una realitat que, com totes, té els seus moments de brillantor i d’ombra.
I hem de dir que la nostra realitat és extraordinària, en termes generals. Nosaltres som un dels quatre o cinc països d’Europa que estan a la primera pàgina de la Història. I ningú pot entendre la Història d’Europa i d’Occident sense la Història d’Espanya. Tenim aquesta posició privilegiada, i sembla que ens faci vergonya.
Coses pròpies d’un país, o d’una classe de dirigents, que no coneix la seva Història, i que acaba condicionada pels clixés de faula o de quimera d’un nacionalisme al qual li hem deixat massa marge en aquest àmbit de ressentiment.
També és veritat que té la seva justificació, tenint en compte el nostre passat recent de les dues Espanyes, de guerres civils. És evident que això és un hàndicap, un obstacle, quan tens uns nacionalismes que volen imposar la seva visió de la Història. I no és una visió correcta, ni científica, ni res. Hem estat acomplegats.