Entre juny i setembre, ja és tradició que la vintena de discoteques de Lloret de Mar s'atiborrin de turistes mentre les botigues de souvenirs del passeig marítim fan una caixa que no han vist en deu mesos d'activitat.
I un any més, la lúdica localitat vacacional de la Costa Brava ha passat de gestionar una població d'uns 45.000 habitants entre octubre i maig a atendre prop de 200.000 persones a l'estiu.
Tot i que no és cap novetat per al consistori d'Adrià Lamelas (PSC) que es multipliqui la pressió sobre els serveis municipals —l'any passat, per exemple, als 100 agents de la Policia Local s'hi van sumar 45 efectius més, entre Mossos d'Esquadra, vigilants de platja, Protecció Civil i personal destinat a les zones d'oci nocturn—, hi ha una batalla en la qual porten una dècada insistint sense èxit, fins ara: qui ha de pagar les escombraries que genera aquest turisme.
Imatge de l'avinguda on es troben algunes de les principals discoteques de Lloret
Amb el tancament de la temporada estival, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha resolt la disputa amb una sentència que avala que Lloret cobri la recollida de residus als pisos turístics en funció de la seva capacitat per allotjar turistes, en lloc d'aplicar-los la tarifa fixa que paga un habitatge residencial.
Ara, per tant, les famílies residents continuaran abonant la seva quota anual de 90,52 euros i els apartaments turístics, considerats una activitat econòmica lucrativa, pagaran anualment 45,25 euros per ocupant màxim autoritzat, encara que l'allotjament estigui buit la major part de l'any.
El primer intent
El primer gran xoc judicial entre l'administració local i el sector turístic es remunta al 2017, quan el consistori va aprovar una ofensiva fiscal que obligava els habitatges d'ús turístic a pagar el doble per la recollida d'escombraries.
El TSJC va acabar tombant aquella mesura en considerar que no existien proves que els pisos vacacionals generessin el doble de residus que un domicili convencional, tot i que se'ls duplicava el rebut.
La façana de l'ajuntament de Lloret de Mar (Girona)
Aquell revés als tribunals va lligar de mans els següents intents municipals i es va erigir en un precedent clau per al debat que s'obriria en altres ciutats amb perfils d'alt atractiu turístic, com Màlaga o Palma de Mallorca.
"Qui contamina paga"
El tauler de joc va canviar amb l'entrada en vigor de laLlei 7/2022 de residus i sòls contaminats, una normativa que obliga les entitats locals a implantar una taxa específica que es correspongui amb la generació real d'escombraries.
Per a Lloret, aquest nou marc legal va servir de ressort per reobrir el front i establir una frontera fiscal clara entre qui resideix tot l'any al municipi i qui hi és de pas.
Només per a pisos turístics
Amb la llei a la mà, la nova fórmula de l'Ajuntament va fixar una quota de 45,26 euros anuals per cada plaça autoritzada a l'habitatge, en lloc dels 90,52 euros de tarifa plana que paga una residència estàndard. Així, un apartament turístic de quatre places pagaria 181,04 euros l'any per la recollida de residus; un de sis, 271,56 euros.
El pilar d'aquesta estratègia municipal rau en què un Habitatge d'Ús Turístic (VUT) no es pot equiparar a una llar convencional. El consistori apunta que el visitant temporal genera, objectivament, un major volum de deixalles.
Imatge aèria de la platja principal de Lloret de Mar, a la província de Girona / Cedit
Com a proves, assenyalen el consum massiu d'envasos de menjar preparat, l'abandó de queviures que es llencen abans de tornar als seus països d'origen i la barrera que suposa el desconeixement de les normes locals de reciclatge.
La protesta dels propietaris
Aquesta premissa és, precisament, la que ha encès la Associació Turística d'Apartaments (ATA), immersa en una croada legal contra aquestes taxes des que es van intentar implantar el 2017.
La patronal sosté que la suposada sobreproducció d'escombraries no està fonamentada en dades empíriques i es nega a acceptar el "dogma" que un apartament contamina més pel simple fet de destinar-se al lloguer turístic.
En el seu recurs judicial, l'ATA va denunciar que el nou sistema fiscal és injust perquè assumeix de facto que totes les places estan ocupades i generen residus els 365 dies de l'any.
A més, l'associació va qüestionar la legalitat que l'Ajuntament imposi quotes sense pesar de forma directa i individualitzada les escombraries que produeix cada immoble.
Pagar per plaça, no per quilo
Tanmateix, el TSJC ha avalat per primera vegada sense fissures la tesi municipal. La sentència assumeix els arguments del consistori i reconeix que en aquests allotjaments proliferen els aliments preparats i que els productes de neteja o els queviures no s'esgoten com passaria en un domicili habitual.
La resolució sentencia que, tractant-se d'una activitat econòmica lucrativa, l'habitatge turístic pot i ha de rebre un tractament fiscal més sever que el d'un domicili particular.
Així doncs, no obliga Lloret a mesurar "quilo a quilo" les escombraries de cada apartament i tomba l'exigència d'aplicar descomptes pels mesos en què l'immoble roman buit amb l'argument que el servei públic de neteja està operatiu i a disposició de la finca durant tot l'any.