Víctor Ferreres, catedràtic de la UPF: “El ‘procés’ va recórrer molt a la teoria revolucionària francesa”

Un alumne català pot acabar el batxillerat sense haver rebut la més mínima formació jurídica i, tanmateix, veure's gairebé obligat per l'actualitat política a tenir una opinió sobre alguns dels debats legals més complexos.

N'hi ha prou amb pensar en la recentíssima sentència del TJUE sobre la llei d'amnistia o en el debat sobre l'ús de les llengües oficials. Però tampoc cal recórrer a grans controvèrsies polítiques: qualsevol ciutadà haurà d'enfrontar-se, tard o d'hora, a decisions jurídiques tan quotidianes com signar una hipoteca, llogar un habitatge o subscriure el seu primer contracte de treball.

Qui s'acosta al dret mogut per la curiositat, però, sol topar amb un llenguatge tècnic que pot resultar descoratjador. Per això cal celebrar la publicació d'Elogi del Dret (Arpa), del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Víctor Ferreres.

El llibre aspira a apropar aquesta disciplina tant als lectors sense formació jurídica com a aquells que pateixen un dels mals més habituals de l'acadèmia: la especialització.

Ferreres ofereix una visió de conjunt del dret, articulada en forma de diàleg, que, sense renunciar al rigor, resulta clara, accessible i molt útil per conèixer i comprendre, com ell mateix diu, "un dels productes més excelsos de la civilització".

-Pregunta: És un tòpic dir que un llibre s'hauria de llegir a totes les escoles, però pocs mereixen tant aquesta afirmació com el seu. El va escriure amb aquesta vocació?

-Resposta: El vaig escriure amb dues idees al cap. Una és que el dret, malgrat els seus tecnicismes, és l'expressió d'un sentiment de justícia que la gent té: les persones tenen les seves idees sobre com s'hauria de resoldre un problema. Per això jo penso que el dret es pot explicar de manera prou clara i amena perquè el ciutadà comú l'entengui. La segona és que a les facultats de Dret i a la vida professional la gent s'ha especialitzat moltíssim. Aquest llibre també pretén contribuir a recuperar una visió sistemàtica del dret. No perdre's en els arbres i recuperar la visió del bosc.

-Li preocupa el poc coneixement de dret que té en general la població?

-Sí, encara que això passa sempre. Si tu et dediques a la poesia, diràs: "Em preocupa la manca de coneixement que té la gent sobre poesia". Jo ho atribueixo a un defecte nostre, dels juristes. Som nosaltres en part els culpables d'haver distanciat el dret de la ciutadania. Per això aquest llibre intenta recuperar aquest diàleg.

"El jurista ha d'estar orgullós del que el dret ha fet per la humanitat"

-És difícil mantenir aquest diàleg quan el dret s'expressa a través d'un llenguatge tan hermètic.

-Jo no sóc contrari al tecnicisme, perquè l'especialització implica la creació d'un llenguatge propi més precís, però històricament els juristes n'han abusat. Sembla com si el necessitéssim per guanyar prestigi social. El jurista ha d'estar orgullós del que el dret ha fet per la humanitat, però això és compatible amb explicar-se de la millor manera i no ocultar en tecnicismes excessius el que el dret fa.

-El llibre es desenvolupa com un diàleg entre Emeritus, el professor, i una alumna que representa el pensament de centre-esquerra i un altre que representa el centredreta, per la qual cosa no es mostra una única visió de les coses.

-En dret hi ha qüestions que són indiscutibles, però n'hi ha d'altres que estan obertes a les conviccions politico-morals que cadascú tingui. Vaig decidir que, en aquells moments en què hi havia qüestions obertes a la discussió, el professor canalitzés aquest debat, subministrés dades i deixés que els estudiants anessin gestionant els seus desacords. En aquests espais afloraven dues posicions sobre qüestions com la justificació de la pena, la institució del jurat, el dret de vot, el paper que han de tenir els jutges en una democràcia, el paper de l'ONU o si els contractes han de poder celebrar-se amb la màxima llibertat o no.

-És un tipus de discussió molt allunyada de la que predomina en una societat tan polaritzada com la nostra.

-És una idealització tant des del punt de vista formal com de contingut. L'Àlex i la Gala discrepen, però no s'insulten, no s'ofenen, no posen en dubte la bondat de l'altre. Aquesta recerca de la veritat entre els tres, aquest no pensar que perquè tu discrepes de mi ets mala persona, és ideal perquè a la nostra societat, per desgràcia, ens polaritzem fins al punt que creiem que qui opina diferent de nosaltres és mala persona. I això és horrorós, a més de fals.

-Hi ha alguns moments, però, en què l'Emeritus perd els papers. Un és parlant del poder constituent.

-Sí, hi ha moments en què el professor té una posició molt contundent i un d'ells és amb la idea del poder constituent. Com s'explica al llibre, en principi, aquesta teoria és correcta: qui fa la Constitució té el poder constituent, com quan el Parlament fa una llei i, per tant, té a les seves mans el poder legislatiu. Ara bé, hi ha tota una teoria que ve de la Revolució Francesa que sosté que, en realitat, el subjecte que fa la Constitució és un subjecte que està a l'estat de natura, abans que es construeixi l'Estat, abans que existeixi el dret positiu. És com Déu (està clar que beu del rerefons religiós occidental), perquè el subjecte que l'ha aprovada és omnipotent. Aquesta idea és un absurd.

-Tot això recorda a la lògica del procés.

-En el procés es va recórrer a aquesta teoria revolucionària francesa segons la qual hi ha un poble català que decideix lliurement. On és aquest poble català i on és aquest estat de natura en què, suposadament, ens trobem? No estem en un estat de natura; estem en un món institucional, un món de normes jurídiques. I aquí és on un pot reivindicar, des de principis democràtics, una sèrie d'aspiracions. Això es pot discutir. El que no es pot fer és dir: “Hi ha un poble català i ha expressat la seva voluntat”.

-Hi ha un altre moment en què perd els papers, que és quan es parla de la unificació de criteris en dret.

-Efectivament. Imaginem que hi ha una llei que diu que si tu mates algú amb verí, la pena que et caurà és més gran que si el mates d'una altra manera. Llavors sorgeix la pregunta de si una persona vol matar un diabètic i el mata subministrant-li sucre, aquest sucre es considera verí o no. Suposem que hi ha discrepància d'opinions i que dos presos es troben a la presó i a un li han posat deu anys i a l'altre 15 i han fet el mateix. Si preguntes a la gent, et diran que això no és correcte: és la mateixa llei, aplicada de manera diferent per un jutge i per un altre. Això s'ha de poder corregir.

-I per això hi ha el Tribunal Suprem.

-Efectivament: per unificar criteris i deixar clar si el sucre és o no és verí. Un cop parla el Tribunal Suprem, els tribunals inferiors haurien de seguir aquesta pauta perquè uns mateixos fets no donin lloc a penes diferents segons el jutge que et toqui. Això ho preguntes als estudiants de primer curs i tots tenen aquesta intuïció. El curiós és que, quan acaben la carrera de Dret, comencen a dir: “Mai hi ha dos casos iguals”. Com que no? Aquí és on l'Emeritus té una posició molt ferma: “Si us plau, no em digueu que en dret mai dos casos són iguals, perquè aleshores no podria haver-hi regles”.

"Les ciències jurídiques han fet una gran tasca pel progrés de la humanitat"

-També qüestiona una altra idea molt arrelada: que una persona és innocent fins que un jutge la declara culpable.

-Les persones som innocents fins que cometem el delicte. El que passa és que per castigar-les és necessari que el jutge intervingui i es provi que l'ha comès. Mentre el jutge no es pronunciï, la resta hem de guardar silenci tret que tinguem proves que ho ha fet. Un mitjà de comunicació pot sostenir que algú ha comès un delicte, encara que el jutge encara no l'hagi condemnat, però si li posen una demanda civil o una querella criminal, haurà de demostrar que el que ha dit és veritat. Això és la presumpció d'innocència. Però és clar, dir que fins que no hi ha sentència condemnatòria el delicte no existeix és absurd. ¿Hitler no va cometre delictes? És clar que sí, el que passa és que com que es va suïcidar, no se'l va poder jutjar.

-Emeritus afirma que un sistema jurídic desenvolupat és un dels productes més excelsos de l'esperit humà. És així?

-Sí, el dret és un producte excels de la civilització. D'aquí el títol del llibre, Elogi del Dret. Com més estudies dret, com més anys vas complint, més admiració sents pel dret, perquè t'adones que és producte de molts segles d'assaig i error, de molts intents de donar solució a problemes. La humanitat ha donat mostres d'una gran inventiva a l'hora de configurar institucions jurídiques. La lletra de canvi, el judici civil, les constitucions, les hipoteques, les societats anònimes... són construccions super complicades. Tendim a pensar que qui ha fet grans coses per la humanitat són les ciències naturals, però també les ciències jurídiques han fet una gran tasca pel progrés de la humanitat.