El Mundial que ens va treure els complexos
"El més difícil d'aquella etapa no va ser el debat polític. En democràcia, debatre és sa. El veritablement esgotador era la sensació que existia una superioritat moral"
Hi ha victòries que se celebren només pel resultat. Altres, també pel que simbolitzen.
La segona estrella de la selecció espanyola no només quedarà a la història del futbol. Per a molts catalans també quedarà com el dia en què, per fi, vam deixar de demanar permís per sentir.
Durant massa anys, a Catalunya s'hi va instal·lar una idea tan silenciosa com injusta: que estimar Espanya era, d'alguna manera, estimar menys Catalunya. Que celebrar una victòria de la selecció era una declaració política. Que posar-se una samarreta vermella implicava acceptar una etiqueta —la de fatxa— totalment desproporcionada.
No passava a tot arreu ni amb tothom, és clar. Sempre hi va haver qui, malgrat tot, va defensar les seves conviccions amb absoluta naturalitat i qui mai les va criticar.
Però també hi va haver moltes persones que van optar per callar, per evitar determinades converses o, simplement, per no exposar-se. Perquè sabien que una bandera podia convertir-se en motiu de judici, de mirades incòmodes o d'etiquetes tan fàcils com infundades i absurdes.
El més difícil d'aquella etapa no va ser el debat polític. En democràcia, debatre és sa.
El veritablement esgotador era la sensació que existia una superioritat moral. Que una determinada manera d'entendre Catalunya era l'única legítima. Que donar suport a qualsevol altra postura significava trair les teves arrels.
I això mai va ser cert.
Catalunya sempre ha estat molt més complexa, molt més plural i molt més rica que qualsevol relat únic. Hi ha independentistes convençuts, constitucionalistes, federalistes i persones a qui, senzillament, la política els interessa poc. Tots formen part de la mateixa societat. Tots estimen, a la seva manera, aquesta terra.
Per això el que s'ha viscut durant aquest Mundial té un valor que transcendeix l'esportiu.
Hem vist balcons amb banderes que fa uns anys probablement haurien romàs guardades en un calaix. Hem vist famílies senceres celebrant un gol sense pensar què diran els veïns. Hem vist joves que mai havien portat la samarreta de la selecció fer-ho amb absoluta normalitat.
I, sobretot, hem vist que ja no calia justificar-se.
No vol dir que hagin desaparegut les diferències. Tampoc que tothom s'hagi de sentir representat per la selecció espanyola. Ni molt menys.
Vol dir una cosa força més senzilla i, precisament per això, molt més important: que ningú hauria de sentir-se assenyalat per fer-ho.
Potser l'Eurocopa de 2024 va ser el primer símptoma. Aquest Mundial sembla haver confirmat que alguna cosa ha canviat. Que la societat catalana comença a reconciliar-se també amb aquesta part de la seva identitat que durant massa temps alguns van intentar convertir en incompatible.
Perquè estimar Catalunya no obliga a deixar d'estimar Espanya. Ni viceversa.
Les identitats no són compartiments estancs. Se superposen, conviuen i s'enriqueixen entre si. Un pot emocionar-se amb Els Segadors i, unes setmanes després, cantar un gol d'Espanya.
Pot sentir-se profundament català i profundament espanyol sense necessitat de demanar disculpes per cap de les dues coses. I res d'això resta, sinó que suma.
Potser per això aquesta segona estrella té un gust diferent. Perquè, a més d'un títol, representa la fi de molts complexos.
I tant de bo sigui també l'inici d'una etapa en què deixem de mesurar l'amor a una terra per les banderes que un decideix onejar.
Una Catalunya segura de si mateixa no necessita imposar identitats. Només necessita respectar-les.
I aquesta, probablement, sigui la victòria més important de totes.
