Keyne, el germà petit de Lamine Yamal, ha conquerit tots els cors durant el Mundial. Les seves entremaliadures, la seva innocència i les seves celebracions són, senzillament, per menjar-se'l. És la viva imatge de la felicitat espontània.
Ara bé, convé apagar un segon el mode fan i encendre el de la sensatesa: el petit encara no ha fet els quatre anys. És un nadó. I l'estem exposant a l'escrutini de tot el planeta sense el seu coneixement ni, per descomptat, el seu consentiment.
Les càmeres de televisió el busquen a la graderia a cada partit. No hi ha cap fi informatiu que ho justifiqui; simplement ven. L'han convertit en un personatge d'entreteniment, en un meme adorable, amb la complicitat de tothom. Excepte la seva.
És cert que el Mundial es disputa als Estats Units, un país on l'espectacle mana i les lleis de protecció al menor són força més laxes que les nostres. A Espanya, per sort, la legislació i la jurisprudència són molt més restrictives amb la infància.
Aquí la fama no s'hereta, i els nens són anònims a tots els efectes. Excepte que els seus pares donin un consentiment que, legalment, té un límit molt clar: que la sobreexposició no perjudiqui el menor.
Hi ha, a més, una paradoxa fascinant. El seu germà Lamine va debutar a l'elit amb 15 anys. Ja signava contractes milionaris perquè l'esport d'alta competició és una d'aquestes excepcions on la llei permet treballar a un adolescent. Però Keyne té tres anys. Ell no juga a futbol; hi juguen amb ell.
La Fiscalia de Menors sol intervenir quan aprecia una sobreexposició amb fins exclusivament comercials que pugui danyar el desenvolupament del nen. La situació de Keyne no sembla, per ara, extrema. Però compte: amb tot just tres anys ja ha protagonitzat la campanya comercial d'una cadena d'hamburgueseries.
I la seva mare, Sheila Ebana, aprofita —volgudament o no— el reclam dels seus dos fills per nodrir de vídeos les seves xarxes socials i aconseguir una descomunal exposició digital. Així que el protagonisme de Keyne a les televisions de mig món i a internet va començar molt abans a casa seva. A Espanya. On són els límits? Qui els posa?
Resulta d'una hipocresia colossal que, mentre ens preparem per prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys per protegir la seva salut mental, permetem que els adults continuïn utilitzant nens de 3 anys com a reclam per aconseguir likes, visualitzacions i contractes publicitaris.
El cas és complex i té difícil sortida, però exigeix una reflexió urgent. Keyne no és un personatge públic; és el germà d'un futbolista genial que mereix jugar al parc sense que un teleobjectiu li robi la infància. Protegim-lo de nosaltres mateixos.
