Seixanta anys d'El quadern gris de Josep Pla o l'art d'observar les ruïnes d'un mateix

“Un no escriu bé sinó allò que no ha viscut”, aquesta frase de Rémy de Gourmont que Josep Pla cita al final d'El quadern gris per comentar com Proust s'hi havia identificat, fins al punt de considerar-la el resum de la seva pròpia novel·la, il·lustra l'ambigüitat amb què el mateix Pla va jugar en aquell diari de joventut que va voler convertir en el primer volum de la seva Obra completa, publicat per Destino el 1966, fa ara seixanta anys. En el moment de la seva aparició, Pla ja era un escriptor consagrat, un periodista veterà i reconegut, a més d'un narrador i un memorialista que havia renovat d'una manera radical la prosa catalana, allunyant-se de la pesada herència lírica del noucentisme. La seva ferma adhesió al realisme, entès com un procés de freda instal·lació en el seu moment històric, així com en la descripció del seu paisatge natal i en el lúcid anàlisi de la seva societat, el va portar a formular una crítica a la literatura d'imaginació semblant a la que Maquiavel havia fet en el seu segle. L'excés d'imaginació, sostenia l'italià, corromp una societat perquè distreu de la veritable dimensió humana. 

Com denunciaria Gabriel Ferrater als anys cinquanta a propòsit de la literatura catalana, una autèntica cultura no ha d'estar basada en la poesia sinó en la ciència, el principal vehicle de la qual és la prosa. La poesia pot ser la cirereta, però no el llevat. És el mateix que des de principis de segle venia defensant Ortega contra Unamuno, la moral de la ciència davant la poètica de les ultimats. De les idees de Maquiavel van néixer les de Giordano Bruno i en definitiva les de Galileu, que és com dir la ciència moderna. En principi, doncs, Pla es va crear una tradició hostil a la literatura d'imaginació i partidària de l'observació que comptava en el seu arbre genealògic Maquiavel, Montaigne i els moralistes francesos, una literatura, com deia ell mateix, per a homes fets i drets, emancipada tant de la teologia com de la metafísica, capaç de crear un individu seriós i restituir-lo a la seva activitat cívica.

El jove reporter Josep Pla a París

Quan es va publicar, Pla va presentar El quadern gris com una obra de joventut, un dietari dels anys 1918 i 1919 en què un aspirant a escriptor, acabada de complir la majoria d'edat, dóna compte del seu temps amb una mestria ja patent. Fa dècades que sabem que l'obra és el resultat d'una lenta reelaboració d'un quadern de joventut de tapes grises que es va ampliar en un altre de cobertes vermelles i finalment en un manuscrit que l'autor va anar component al llarg dels anys quaranta i cinquanta, fins a tancar-lo el 1965. També sabem que la recepció de l'obra va decebre considerablement Pla, que va jutjar ridícules totes les lectures que se'n van fer. Segons va escriure al seu editor Vergés poc després de la publicació: “Gairebé tot el que m'ha dit la gent del llibre –dit o escrit– mata de riure. Encara no m'he trobat ningú que s'hagi adonat que el llibre és inusual (en aquest país)”. 

Cal, de totes maneres, atribuir bona part del malentès al mateix Pla, que durant tants anys s'havia esforçat a denigrar la literatura d'imaginació a favor d'una poètica de l'observació, una distinció massa simplista i sospitosa que va acabar distorsionant la recepció de la seva principal obra. Quan s'estudia l'evolució de Pla de seguida es descobreix que en la seva genealogia també hi ha molts i molt determinants escriptors de ficció, des de Ruyra en català fins a Baroja i Azorín en castellà. Però potser sigui Proust el novel·lista que amb més insistència apareix en els seus escrits, des d'uns primers articles de joventut fins a les referències disperses però significatives en els seus diaris de postguerra, justament quan treballava intensament en El quadern gris. Sabem, per exemple, que a la dècada de 1960, Pla va llegir amb fruïció la gran biografia de George D. Painter, especialment interessada en qüestions íntimes. 

Retrat de Marcel Proust, realitzat pel pintor Jacques-Émile Blanche el 1892. MUSÉE D’ORSAY, PARÍS

Recordem també la polèmica de Proust contra Sainte-Beuve i la seva teoria sobre el fonament biogràfic de tota obra literària. Proust va defensar l'autonomia de l'art davant la seva reducció a l'experiència subjectiva, una idea que posaria en pràctica en la seva pròpia i torrencial novel·la, un simulacre d'autobiografia que recull i extenua tota la gran tradició memorialística francesa, de Saint-Simon i el cardenal de Retz fins a Chateaubriand, per problematitzar l'enigma de la memòria d'una manera inèdita. Proust duu a terme un procés de transmutació de la seva pròpia experiència en un ordre de realitat que renuncia a tota fidelitat factual amb la intenció, justament, de construir un espai de representació en què el seu temps i la seva vida es converteixin en metàfora proteica. Com deia Goethe, tot allò efímer no és sinó metàfora i l'única immortalitat a què els éssers humans podem aspirar és a la sèrie d'inacabables metamorfosis que ens ofereix l'art.

Quan als anys quaranta es va asseure a reescriure i donar forma al seu diari de joventut, Pla era un exiliat interior, desencisat de la seva pròpia aposta ideològica, un periodista sense llibertat de premsa que havia estat testimoni del fiasco dels grans somnis polítics de la seva generació, des del regeneracionisme fins a la Lliga de Cambó, la Segona República i l'aixecament de Franco. Amagat en diferents racons de la Costa Brava, sobretot a l'Escala, on els bars podien obrir més enllà del toc de queda oficial de les onze gràcies a l'activitat pesquera, Pla va canviar la seva antiga vita activa de periodista cosmopolita i partícip de l'àgora, per una nova i melancòlica vita contemplativa d'autor disposat a intentar salvar el que s'ha perdut a través de l'escriptura. A partir de llavors, tota la seva obra serà la seva particular Recherche, incloses les guies turístiques, en què abunden passatges on s'evoca el món desaparegut de la seva infància i de la seva joventut.

Manuscrit d'El Quadern gris, de Josep Pla

No és estrany, per tant, que Proust sigui una ombra persistent en aquells anys, fins i tot una influència ansiosa, per utilitzar l'expressió de Harold Bloom. El cas de Proust, a més, serveix per demostrar fins a quin punt la il·lusió d'immediatesa entre experiència i relat és falsa. No tenim cap instrument prou precís per donar compte exacta del que un viu. El mateix llenguatge no és sinó un sistema de símbols   –una tècnica, pròpiament– que en si mateix prova la inevitabilitat de la imaginació en la nostra relació amb la realitat. No veiem el que hi ha sinó només el que podem veure gràcies a la representació que la literatura i l'art ens han proporcionat d'això. París és una ciutat real gràcies sobretot a la seva escenificació en la tradició que va de Baudelaire fins al mateix Proust. El 1971, el poble d'Illiers va passar a dir-se Illiers-Combray, reconeixement tàcit que sense la invenció de Proust la localitat no tindria gairebé entitat. Si avui podem veure l'Empordà és sobretot gràcies a la tasca artística que va dur a terme Pla al llarg de la seva obra en un difícil i esforçat procés d'encantament. 

Tota autobiografia, sigui en forma de memòries, diaris o cartes, suposa sempre una autodicea, una justificació i fins i tot una invenció d'un mateix. Els antics parlaven de prosopopeia, literalment crear una màscara, com les que portaven els actors i que a Roma s'anomenava persona. No hi ha per tant expressió autobiogràfica sense màscara. Quan Josep Pla va escriure, al llarg de la postguerra, El quadern gris, va inventar el jove Josep Pla del diari, un aspirant a escriptor que, però, ja escriu amb una indubtable mestria. El procés per tant no va ser el de presentar el veritable jove que ell va ser en aquells anys d'epidèmia i d'estudis universitaris desganats, immediatament anteriors a la seva diàspora com a corresponsal europeu, sinó el de crear una màscara que fos capaç de recuperar el temps perdut en un llibre que funcionés alhora com l'àlgebra de tota la seva obra, alfa i omega de la seva monumental aventura memorialística. 

'El quadern gris' LA BUTXACA

La minuciosa i calculada tasca d'encaix que va fer amb El quadern gris, dissimulant sota una entrada de diari el que en realitat era un relat abans publicat a Coses vistes o un altre material inèdit guardat durant anys, delata fins a quin punt Pla estava en el fons escrivint una obra sobre la postguerra, justament a més quan s'havia enfonsat la seva utopia moralista d'inocular seny a la seva època, d'enfrontar-se amb la realitat en termes cívics i racionals. Testimoni implacable del segle de la megamort, per dir-ho amb Valentí Puig, Pla, alhora que recreava el temps sagrat de la seva joventut, parlant de si mateix i de la seva família, del seu petit país, de la seva gent i del seu propi ingrés a l'escena social i a l'alta cultura, estava alhora donant compte de l'aniquilació de tot això durant el seu exili interior.

De la mateixa manera que Proust, al final de la seva novel·la, després d'assistir al ball últim de fantasmes i contemplar la decrepitud de tots els protagonistes del seu passat, decideix tancar-se a escriure la novel·la que acabem de llegir, Pla, a l'última pàgina d'El quadern gris, anuncia la seva partida a París com a corresponsal, inici de la maduresa intel·lectual que li permetrà escriure el llibre que just hem acabat de llegir, una obra d'art feta amb aquesta especial forma d'imaginació que és l'observació de les ruïnes d'un mateix. Perquè com va dir Proust a El temps retrobat: “La veritable vida, la vida finalment descoberta i aclarida, l'única vida, per tant, plenament viscuda, és la literatura”.