El preu de construir una nació

Conta la llegenda que, durant una visita a Madrid a finals dels anys 90, Pujol va quedar sorprès per l'ampliació del metro de la capital.

“Quina xarxa de metro que estan construint!”, li va etzibar el president al seu homòleg madrileny, el popular Alberto Ruiz Gallardón.

I aquest li va contestar: “És que, com que nosaltres no hem de construir una nació, ens dediquem a construir el metro”.

Aquesta anècdota, versemblant, però probablement apòcrifa, és la millor explicació del caos que aquests dies pateixen els usuaris de Rodalies a Catalunya.

Durant dècades, el nacionalisme que ha governat aquesta comunitat i ha condicionat diversos Governs i innombrables pressupostos generals de l'Estat ha prioritzat construir una nació a millorar la vida dels seus ciutadans.

Els problemes a Rodalies no són cap novetat. De fet, els retards i els talls a Rodalies ja van ser utilitzats per l'independentisme el desembre de 2007 per organitzar una gran manifestació a Barcelona amb el lema “Som una nació i diem prou. Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”.

Aquella marxa –que va comptar amb el suport de les formacions nacionalistes i de l'expresident autonòmic Pasqual Maragall (PSC)-- és considerada per alguns analistes com la precursora de les posteriors mobilitzacions independentistes que, amb la crisi econòmica en plena eclosió, van desembocar en el procés.

D'aquella època és també el català emprenyat que va concebre el periodista Enric Juliana des de les pàgines de La Vanguardia, i que tanta benzina va abocar per fonamentar el sentiment de greuge en bona part de la població.

Però els trens mai no van estar, en realitat, entre les principals preocupacions dels partits nacionalistes. Les masses que viatjaven als vagons de Rodalies mai van ser vistes per Pujol ni, després, per Artur Mas com a possibles votants del seu projecte identitari. Així que simplement van ser carn de canó per als seus plans de construcció nacional. Com ara passa.

Mai un Govern sostingut per un o diversos partits nacionalistes ha estat contra les cordes per qüestions tan prosaiques com millorar les infraestructures del territori. Però sí que ho han estat per qüestions identitàries. 

Fins i tot el prepotent Aznar va agenollar-se el 1998, quan depenia dels vots de la CiU després de l'infame Pacte del Majestic. Aleshores, el president del Govern, per acontentar Pujol, va haver de pressionar sense contemplacions el Defensor del Pueblo, Fernando Álvarez de Miranda, forçant-lo a no recórrer davant el TC la Llei de Política Lingüística aprovada aquell mateix any. I això que el PP s'havia oposat al Parlament a un text que institucionalitzava la discriminació dels catalans castellanoparlants.

Fa molts anys que les Rodalies funcionarien com la seda si els nacionalistes catalans haguessin volgut.

Per això ara no cola això d'esquinçar-se les vestidures pels treballadors que hipotequen mitja vida en trens que arriben tard, malament o –a vegades– mai.