Urtasun cuida dels seus
"Les cacicades solien ser pròpies de la 'dretona', però ara l'esquerra (o el que se'ns ven com a tal) les practica amb el mateix posat i superior desvergonyiment"
El ministre de Cultura del Govern espanyol, Ernest Urtasun, és un home que es preocupa per les seves arrels i cuida convenientment dels seus.
Per això, des que és ministre i dedica tots els seus esforços a la descolonització dels nostres imperialistes museus i a combatre el pervers art de la tauromàquia amb totes les seves forces (no se li coneixen gaires iniciatives més), es dedica a afavorir el seu partit, els Comuns d'Ada Colau, incrementant els diners que rep la fundació d'aquesta alternativa colla, Sentit Comú, presidida per la senyora Colau, que va començar rebent 5.000 euros anuals del Ministeri de Cultura i que ara ja va pels 50.000: qui té un amic, té un tresor.
Les cacicades solien ser pròpies de la dretona, però ara l'esquerra (o el que se'ns ven com a tal) les practica amb el mateix posat i superior desvergonyiment. Total, es tracta de diners públics, que no són de ningú.
En agraïment per la seva munificència, els comuns pretenen llançar-lo a la conquesta de l'alcaldia de Barcelona si, com és previsible, l'inefable Pisarello acaba menjant-se un tronc. En teoria, ser alcalde és menys que ser ministre, però l'amic Urtasun és un noi servicial que sempre està disposat a fer el que li demanin.
Ernest Urtasun (Barcelona, 1982) va arribar a ministre perquè Pedro Sánchez havia de col·locar algú de Sumar i el nostre home, almenys, semblava polit i en absolut reticent a la dutxa diària.
Li va endossar la cartera de Cultura perquè no li anava a donar una de les serioses i importants i perquè la cultura li és igual, com va demostrar quan va nomenar ministre (fugisser) a Máximo Huerta i demostra amb la seva playlist d'abans de marxar de vacances mentre el sidral de Ceuta segueix en marxa.
No se sap gaire cosa de la feina en pro de la cultura del bo d'Ernest: declaracions pomposes, anticolonialisme vetust, toros no i molt progressisme de boca, tot plegat ideal per formar part del Govern.
Urtasun és el típic pijo comunista barceloní. En vaig conèixer uns quants a l'Acadèmia Granés, quan feia el COU, i alguns més a la facultat de periodisme: cap d'ells era conscient de les seves contradiccions vitals: a l'hivern, antifranquisme i a l'estiu, a Cadaqués.
Els més llestos pertanyien a Bandera Roja i es van col·locar tots molt bé durant la transició, quan van passar en massa al PSC per prosperar. Urtasun és més jove i, aparentment, més radical, ja que es va apuntar als Comuns i, de rebot, a Sumar, quan semblava que Yolanda Díaz anava enlloc. Quan el truquin de Barcelona, es presentarà per intentar fer-se amb l'alcaldia. I difícilment ho podrà fer pitjor que Gerardo Pisarello.
No sé si heu vist un vídeo de promoció del peronista en què apareix com un home comú (mai millor dit) preocupat pels problemes dels seus conciutadans. El veiem caminant pel carrer en direcció a casa de la seva amiga Herminia, que fa uns salmorejos deliciosos que li recorden als de la seva àvia andalusa (picada d'ullet a la xarnegada). Ja a casa de l'Herminia, el nostre home es posa a donar un cop de mà amb el salmorejo perquè veiem que és un home feminista que ajuda les dones mentre intenta que el votin.
És un teatrí ximple i inofensiu amb un gran problema: el malament que actua Pisarello, a qui, probablement, no li agrada el salmorejo. L'home és allà, amb el seu innegable semblant amb el Manolito de les històries de Mafalda, fent veure que li preocupen les penes de la pobra Herminia mentre deixa anar el seu missatge progressista, que, de moment, segons reconeixen al partit, no està calant gaire. Potser perquè se li nota massa que interpreta un guió molt fluix amb el qual, en el fons, no s'identifica. Normal: quan has nascut per a comissari polític, no és fàcil fer de persona bona i solidària.
Urtasun és millor actor. Quan fa de català, està impecable. Quan fa d'espanyol, també ho broda. El seu previsible nou paper d'alcaldable l'interpretarà amb la mateixa substància que els altres. L'únic problema per als Comuns serà el proper ministre de Cultura, que potser no sigui tan generós amb la seva fundació, el molt feixista.