Míriam Nogueras o l'art de fer la guitza
"És d'allò més ximple que un país mantingui amb diners públics autèntics enemics de l'Estat, centrats bàsicament en la seva destrucció"
Aprofitant la crisi de Ceuta, Míriam Nogueras, la cara permanentment contrariada de Junts, ha exigit (de nou) el traspàs de les competències d'immigració, tot i que segons vaig poder comprovar l'última vegada que vaig mirar el mapa d'Espanya, Catalunya no té frontera amb el Marroc.
Nogueras era plenament conscient que no li farien cap cas, però va haver de dipositar la seva caqueta processista per justificar el sou que li paguem tots els espanyols perquè ens amargui la vida convenientment.
Després de l'aplicació del 155, acceptada sense protestar, per cert, els nostres lazis saben que l'únic que poden fer sense enfrontar-se a responsabilitats penals és enverinar l'ambient, ofendre sense límit i fer la guitza tot el que puguin.
El 155 va ser una mesura justa i necessària, però després Pedro Sánchez la va aigualir amb els seus indults i les seves amnisties per la part que li tocava, fins al punt que el seu precari Govern es manté amb l'ajuda dels principals enemics de l'Estat (tot això disfressat, és clar, d'esforços a favor de la reconciliació nacional, amb gent que no vol saber res de la pàtria comuna).
Gràcies a la ineptitud del lazisme, els últims moments del procés han passat a la història com una gamberrada gairebé còmica i mereixedora de tota mena de burles. Però una gamberrada greu que requeria un càstig contundent. En lloc d'això, Sánchez va optar pels indults i les amnisties, i gairebé per demanar perdó als ridículs revoltats.
Vam tenir l'oportunitat d'esclafar-los, però, en lloc d'això, els vam donar oxigen perquè perseveressin en la seva insània. Es van rendir a la primera de canvi, acceptant la presència dels funcionaris espanyols que venien a posar ordre, amb el líder fugint dins el maleter d'un cotxe i els seus principals sequaços sotmesos a judici i posteriorment empresonats.
Per rematar el clau, calia oblidar-se d'indults i amnisties, i de demanar ajuda a l'enemic per mantenir-se al poder a qualsevol preu, però això és exactament el que es va fer (sense que es produís cap mostra d'agraïment per part dels amotinats, que es van creure a Francesc Pujols quan va dir que arribaria el dia en què els catalans podrien anar pel món de franc només pel fet de ser catalans).
D'aquí la xuleria de la senyora Nogueras amb les seves exigències (els lazis mai no demanen o sol·liciten o preguen, sempre exigeixen des de la seva presumpta autoritat moral). D'acord, ja només poden fer la guitza (i empipar tot el que puguin amb el seu suport a Sánchez), però no em direu que no resulta molest.
El que tocaria seria que deixessin d'emprenyar, callessin d'una vegada per totes i contribuïssin una mica a la estabilitat nacional, ja que són com aquells veïns molestos d'un edifici que mai no volen pagar derrames, contribuir a la neteja de la piscina o posar diners per arreglar l'ascensor amb l'excusa peregrina que ells viuen a l'entresòl i no el necessiten.
La incompleta aplicació del 155 és la responsable de la santa indignació de la senyora Nogueras i de les sortides de to del senyor Tururull. Però hi ha a la nostra història recent un altre element distorsionador de la realitat: quan es va redactar la Constitució, ens vam oblidar d'incloure-hi (com sí que van fer els alemanys) la il·legalització dels partits separatistes. No se'ls autoritzava a intentar assolir la independència, però se'ls permetia somiar-hi, que és com dir-li a un pederasta que pot ser-ho a nivell teòric, però que, tan bon punt passi a l'acció, se li caurà el pèl.
Hi ha qui diu que cal respectar els independentistes. Jo crec que no, que a qui vol trencar un país cal tractar-lo a garrotades, sobretot perquè no sol haver-hi quorum a Catalunya i al País Basc per sostenir que tot el país petit és separatista. I on s'amagarien els sobiranistes sense partits sobiranistes que els emparin? Doncs al lloc més semblant que trobessin.
Ningú està parlant d'il·legalitzar Junts, a ERC, al PNB o a Bildu, sinó d'informar-los que la independència del territori no està prevista a la Constitució i que facin el favor de baixar del burro o atenir-se a les conseqüències.
El que és d'allò més ximple és que un país mantingui amb diners públics autèntics enemics de l'Estat, centrats bàsicament en la seva destrucció.