Molestant, que és gerundi
"Dubto molt que a Catalunya es pugui parlar d'una minoria nacional, per molt sud-americà, molt expat i molt angloparlant negat per als idiomes que s'instal·li entre nosaltres"
Com era de preveure, l'expulsió dels mercaders (perdó, els cantaires) del temple de la Sagrada Família ha portat certa cua.
El lazisme en ple s'ha esquinçat les vestidures, els digitals de l'antic règim (que no es queixin, que el nou s'hi assembla força) han posat el crit al cel i es registra una gran indignació moral entre aquells que consideren que boicotejar un acte públic en presència del Papa de Roma és el més normal i democràtic del món.
S'han demanat explicacions al president de la Generalitat, però aquest, afortunadament, no n'ha donat cap perquè no hi ha res a explicar: tu intentes fotre'm el show, jo t'ho impedeixo, aquí pau i després glòria i a reclamar, al mestre armer.
A la santa indignació lazi s'hi ha sumat una colla d'advocats separatistes que respon pel nom d'Acció Cassandra, la missió de la qual, segons consta al seu web, és la defensa civil de la minoria catalana.
El seu cap és un tal Lluís Gibert, que va assolir certa notorietat després del prusés defensant patriotes menors o el que en els meus temps universitaris es coneixia com La puta base (com tothom sap, les celebrities de la secessió sempre han recorregut a l'enemic per a la seva defensa, fent-se amb els serveis de reprovats com els meus amics Javier Melero i Cristóbal Martell).
Intueixo que el pobre Gisbert no es va forrar precisament defensant els pringaos del prusés, d'aquí que des del web d'Acció Cassandra es dediqui a posar el casso (perdó, a organitzar el crowdfunding) perquè el noble poble català li financiï les seves aventures judicials, sempre en defensa de la minoria nacional, és clar.
També demana pasta, ras i curt, una pasta que va de l'aportació puntual a la quota mensual: tu li dones els teus calerons al senyor Gisbert i ell els reinverteix en el teu benefici (o una cosa semblant).
Ara, Gisbert i els seus necessitaran diner fresc, ja que s'han ficat en una querella criminal contra la Policia Nacional i la Guàrdia Civil pel tracte insensible que van donar als simpàtics cantaires que, fent ús de la seva llibertat d'expressió, pretenien cantar Els segadors davant del Papa i llançar-se després a cridar la vella salmòdia In, inde, independènci-a.
Segons Acció Cassandra, les forces de l'ordre (o d'ocupació, segons es miri) van interrompre una actuació prevista i acceptada per la superioritat eclesiàstica. És a dir, que no van boicotejar res perquè els coristes només pretenien influir amb el seu enginy en una cerimònia una mica rància.
Per què insistir que l'activitat pactada dels 600 cantaires no incloïa la interpretació de l'himne regional ni els crits patriòtics de ritual? El conat de boicot només aspirava a aprofitar la cobertura televisiva perquè tot el món veiés que el nacionalisme amansit pel 155 encara gaudeix de certa bona salut.
D'aquí que, amb molt bon criteri, es procedís al desallotjament dels 600, que, a aquest pas, acabaran en un poema èpic inspirat en La càrrega de la brigada lleugera, de Tennyson (Pel vall de la mort/ cavalcaven els 600).
Però el cervell del lazi, com és ben sabut, funciona a la seva manera i té certa tendència a entendre les coses al revés. D'aquí que una acció amb tota la mala bava possible sigui interpretada com una contribució fonamental a la democràcia.
D'aquí els articles indignats, les queixes dels polítics indepes i les maniobres d'Acció Cassandra, que els costaran un ull de la cara a aquells que les financin amb les seves donacions en defensa de la minoria nacional catalana.
Potser els catalans són una minoria nacional, però només en el conjunt dels països d'Occident. Dubto molt que a Catalunya es pugui parlar d'una minoria nacional, per molt sud-americà, molt expat i molt angloparlant negat per als idiomes que s'instal·li entre nosaltres. Però ja se sap que el victimisme és consubstancial al lazisme.
No sé si la querella criminal d'Acció Cassandra serà admesa per l'autoritat judicial competent, però per provar-ho que no quedi: a falta d'alguna cosa més euforitzant, l'important és chinxar.