El dret a patir en català
"Amb l'escassetat de metges a Catalunya i com d'urgent és per als depressius sortir del seu estat de postració, no entenc, sincerament, que algú pugui privilegiar l'idioma per sobre de la necessitat de sortir del pou"
Els digitals de l'Ancien Régime han trobat una mina en la depressiva catalana que, després d'un intent de suïcidi, va caure en mans d'un arterós psiquiatre castellanoparlant, es va rebotar i va exigir un professional catalanoparlant perquè ella, segons va dir, “patia en català”.
Li van dir que això és el que hi havia. Va muntar un sidral i es va rebotar encara més quan, des de diverses administracions catalanes, li van insinuar que, a vegades, la salut mental passa per damunt de les reivindicacions patriòtiques. I va acabar en mans de la Plataforma per la Llengua del sinistre Òscar Escuder, que està muntant un sidral més que notable del qual, com no?, es fan ressò els plumilles més delirants dels digitals del lazisme.
Si jo, que tinc tendències melancòliques, intentés suïcidar-me, sobrevisqués i m'adjudiquessin un psiquiatre, crec que l'últim que em preocuparia seria l'idioma en què s'expressés el facultatiu. Si em parlava en català, li respondria en català. I si en castellà, en castellà.
També m'expresso correctament en francès i en anglès, així que, si no em quedés més remei, m'expressaria en aquests dos idiomes: la serenitat i la pau mental, per damunt de tot.
Per a la dona a qui ens referim, la forma és el missatge, parafrasejant Marshall McLuhan. I si no abordes el seu problema en català, prefereix aparcar-lo fins que aparegui un psiquiatre de Manlleu.
La bona senyora té clares les seves prioritats, encara que la perjudiquin i segueixi tenint la psique feta un quadre, o és un clar exemple que l'ensenyament a Catalunya és incapaç de garantir que els alumnes acabin la seva educació amb un bon coneixement de les dues llengües del país. En teoria, tots som bilingües, però sembla que alguns som més bilingües que altres.
Els columnistes lazis, és clar, han trobat en la depressiva selectiva la seva Joana d'Arc, els drets lingüístics de la qual, segons ells, han estat trepitjats en una nova i clara mostra de catalanofòbia. Donen suport, evidentment, a la croada encapçalada per la Plataforma per la Llengua, i fins i tot han valorat els danys morals de la presumpta víctima: 30.000 eurets (encara que la presumpta víctima del colonialisme espanyol crec que ja ha trobat un psiquiatre catalanoparlant, no cal menystenir l'abast de la humiliació soferta. Caixa, cobri!).
L'última vegada que vaig visitar un psiquiatre de la seguretat social, em vaig trobar amb un brillant jueu uruguaià que em va receptar la pastilla de la serenitat que feia dècades que buscava (es diu Lyrica, dada que poso en coneixement de tots els melancòlics que m'estiguin llegint). Vam parlar, lògicament, en espanyol. Si m'hagués tocat un psiquiatre de Les Borges Blanques, ho hauríem fet en català. Però l'important no era l'idioma, sinó la pastilla, ja que un no pateix ni en castellà ni en català, sinó que, simplement, pateix (patia) a seques.
Amb l'escassetat de metges a Catalunya i com d'urgent és per als depressius sortir del seu estat de postració, no entenc, sincerament, que algú pugui privilegiar l'idioma per sobre de la necessitat de sortir del pou. L'important, dic jo, és que et treguin. Però això, per als lazis, és en el millor dels casos un error de judici; i en el pitjor, una mostra de servilisme i autoodi.
Espero que la dona que pateix en català hagi deixat de patir en català, però jo, si fos ella, revisaria la meva llista de prioritats. Pel seu propi bé.