El nostre home a Barcelona

Els tentacles del superpop americà Jeffrey Epstein arribaven molt més lluny de la seva mansió a Manhattan o la seva illa privada.

Acabem d'assabentar-nos que el Llibertí Màxim comptava amb un explorador a Barcelona, un francoalgerià anomenat Daniel Siad, i que visitava amb freqüència la nostra ciutat perquè els seus carrers, segons ell, feien olor d'amor (o quelcom semblant).

Hauríem de sentir-nos orgullosos que el senyor Epstein (que descansi en pau, malgrat que encara no sabem si es va suïcidar o si va ser eliminat) preferís Barcelona a Madrid per als seus assumptes, diguem-ne, romàntics? No exactament: deixem aquest possible orgull per als independentistes.

Que sapiguem, les seves relacions amb Madrid es reduïen a la correspondència entre el magnat i una economista anomenada Astrid Gil-Casares, que semblava estar força encapritxada amb ell, fins al punt d'atabalar-lo amb un munt de missatges per Whatsapp en què insistia molt en com l'apreciava i en les ganes que tenia de quedar amb ell (va estar a punt d'aconseguir-ho, a París, però el van enxampar just abans).

La fan madrilenya havia estat casada amb Rafael del Pino Calvo-Sotelo, president de Ferrovial i el tercer home més ric d'Espanya, i se sentia indubtablement atreta pels diners i el poder, com la burgesa que reconeixia ser.

Cal reconèixer que aquest contacte té més glamur que el del nostre Daniel, que no passava de ser un alcavot d'alt nivell, encara que, això sí, d'una proactivitat encomiable, ja que explorava nous territoris, com Cuba i Marroc, per tenir content el seu cap.

A Epstein li agradava Barcelona i la visitava amb freqüència, potser després d'haver vist aquella obra mestra del seu amic Woody Allen titulada Vicky, Cristina, Barcelona.

S'allotjava en llocs tan vistosos com el Soho House de la plaça de Medinaceli o l'W de la Barceloneta, menjava als millors restaurants i tornava a Nova York embolcallat per l'olor de romanç que, segons ell, regnava a la meva estimada ciutat, els gemecs de la qual sentia des de Dubai o París, ciutat, segons Siad, una mica més perillosa a l'hora de passar desapercebuts perquè “Barcelona està plena de turistes”.

S'han acabat els temps en què el món passava de nosaltres. Ara parlem amb Elon Musk, qui, des de la seva xarxa social, acaba de carregar-se Pedro Sánchez i Irene Montero, la responsable de la nova versió progressista de la teoria del reemplaçament.

Sumem-hi Astrid Gil-Casares, a Madrid, i el Gran Alcavot Daniel Siad, a Barcelona, i a veure qui és l'indocumentat que ens acusa de no formar part de l'escena internacional (encara que sigui gràcies als seus representants més repulsius).

Sabem que el senyor Siad es presentava com a fotògraf. No sabem quin tipus d'imatges captava, però ens les podem imaginar. La seva relació amb Epstein era de servitud (remunerada), i s'hi dirigia anomenant-lo “Mestre”.

Li encantava fer de cicerone i fins i tot va trobar al cap una botiga d'estil nipó on feien classes de sadomasoquisme amb cordes, una pràctica que al magnat li semblava molt interessant.

Mentre escric això, no em consta que el senyor Siad hagi estat deportat o, almenys, cridat a declarar davant d'un jutge, encara que potser ja tant se val si tenim en compte que el seu patró fa set anys que és mort. En qualsevol cas, cal preguntar-se per què atraiem individus com el fotògraf del pànic.

Ens queixem de vegades que Barcelona és només una ciutat de serveis per als turistes. Una ciutat de cambrers, per dir-ho clarament. Una ciutat els gemecs d'èxtasi sexual de la qual se senten des de Dubai. O sigui, Can pixa i rellisca.

I, mentrestant, la Plataforma per la llengua muntant un sidral perquè una depressiva local que va intentar suïcidar-se es va resistir a la teràpia perquè el psiquiatre parlava en castellà i ella “patia en català”. Poc ens passa.