Trens rigorosament vigilats
"Com és possible que hi hagi gent que es resisteixi a fer-se independentista quan els trens van així (o no van)?"
La part bona de la independència, si hi creus, és que t'ajuda a trobar solucions per a tot.
Que els trens funcionen fatal? Això és perquè depenen de l'administració colonial i funcionarien molt millor en una Catalunya independent (no es contempla la possibilitat que es repliqui el bunyol, encara que en aquest cas no hi hagi fet diferencial que valgui).
La independència és la panacea que tot ho arregla i tot ho posa al seu lloc. Per això, si cal protestar pel sidral del servei (quin servei?) de Rodalies, és obligat fer-ho sota el paraigua de l'independentisme.
No n'hi ha prou amb reunir una turba de ciutadans emprenyats perquè no hi ha manera d'arribar a la feina: l'exigència d'arranjaments ha d'anar acompanyada de la reivindicació sobiranista.
Això és, almenys, el que creuen els responsables (responsables?) de l'ANC i el Consell de la República, que han organitzat una manifestació per al proper dia 7 de febrer i es lamenten (se'ls contraprograma, denuncien) que aquell mateix dia s'anunciï una altra manifa de les associacions de (patidors) usuaris de Renfe.
Per als indepes, no n'hi ha prou amb queixar-se dels nyaps ferroviaris, sinó que aquesta queixa ha d'anar acompanyada de reivindicacions sobiranistes.
No entenen, doncs, que una situació desastrosa no obligui la gent a canviar de nacionalitat. Tan fàcil que és d'entendre: com que els trens no tiren, deixo de ser espanyol i català, em faig exclusivament català i exigeixo la independència.
Com és possible que hi hagi gent que es resisteixi a fer-se independentista quan els trens van així (o no van)?
Alguns columnistes dels digitals de l'ancien regime acaben de treure's la bena dels ulls (poden trobar-se els seus articles a Vilaweb i El Nacional) i ens comuniquen les seves epifanies: el personal d'adscripció espanyola ho és per motius sentimentals i és pràcticament impossible aconseguir que canviïn de parer.
Per incomprensible que sembli, aquesta és la realitat que acaben de descobrir els aguts columnistes del llazisme. És un primer pas en la direcció correcta, i potser aviat arribaran a la conclusió que els unionistes (com els anomenen) també són éssers humans.
Encara es registra una certa incredulitat, atès que les qüestions sentimentals són competència exclusiva dels indepes, però es comença a reconèixer que sentimentals, i fins i tot inassequibles al desànim, ho som tots.
Si l'ANC i el Consell de la República es lamenten que hi hagi manifestants que no volen formar part de les seves tropes és perquè aspiren a controlar tot el que es mou a Catalunya i els cau malament que hi hagi protestes estrictament socials que es resisteixen a la seva benedicció.
De la mateixa manera que, si s'espatlla la nevera, no és obligatori fer-se independentista, si els trens no funcionen, tampoc. N'hi ha prou amb protestar sorollosament, exigir dimissions i reivindicar el dret d'arribar a la feina a l'hora, encara que un no visqui a la gran ciutat.
No tothom arriba a la conclusió que cal ser independents perquè els trens funcionin. I això és el que es neguen a acceptar l'ANC i el Consell de la República, per als quals la independència és la solució a absolutament tot. D'aquí que la manifestació dels usuaris de Renfe, principals víctimes del sidral ferroviari, es contempli gairebé com una mostra d'intrusisme professional.
Que protestin, sí, però acollits i organitzats per l'ANC i el Consell de la República.
Potser els líders de tan benèfiques institucions haurien de seguir l'exemple d'aquests columnistes que, per fi!, descobreixen que els sentiments de pertinença no són exclusius dels que pensen com ells i no entren en crisi per una mala gestió governativa, malgrat els desitjos de Lluís Llach: els trens van (o no van) per una banda, i la independència (o no independència) va per una altra.