El ferrocarril europeu
"Construir noves línies constitueix un esforç extraordinari, però conservar-les en condicions òptimes de funcionament representa un desafiament permanent, menys visible i, en ocasions, menys atractiu políticament"
Podríem començar amb la frase: “mal de molts, consol de necis”.
Molts països, especialment els més grans, podrien reflexionar. Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Espanya afronten un repte comú: garantir la fiabilitat, la seguretat de les seves xarxes ferroviàries mitjançant una gestió eficient, un finançament estable i una política de manteniment a llarg termini. Aquest és el somni, el desig de tots els gestors, públics o privats.
Per aquest motiu, la publicació periòdica d'indicadors sobre restriccions de velocitat, incidències d'infraestructura, compliment de programes de manteniment i costos de conservació contribuiria, a més, a millorar la transparència i la confiança dels ciutadans. I aquests indicadors van per lares. Qui i com es fa? No pot ser un debat d'eterna metafísica. Aquests mecanismes de transparència, també es poden aplicar a altres sectors d'execució d'obra pública: carreteres n'és un bon exemple. Molts anys prioritzant inversió nova, “ja serà molt, que passi alguna cosa”.
Durant dècades, la política ferroviària europea ha estat marcada per la construcció de noves infraestructures, les destrosses de la Segona Guerra Mundial expliquen part d'aquest esforç de recosir el centre d'Europa. L'expansió de la alta velocitat, amb França i Espanya com els grans referents, i la millora de les connexions entre ciutats i territoris. Són fites significatives. Tanmateix, una qüestió essencial ha anat adquirint, desgraciadament, creixent protagonisme: el manteniment de les infraestructures existents.
L'envelliment de determinades xarxes, l'increment de la circulació ferroviària, nous operadors privats i les òbvies exigències de seguretat, puntualitat i fiabilitat estan obligant a revisar les prioritats. Construir noves línies constitueix un esforç extraordinari, però conservar-les en condicions òptimes de funcionament representa un desafiament permanent, menys visible i, en ocasions, menys atractiu políticament. Els costos i beneficis s'entrecreuen.
L'experiència d'Alemanya, Anglaterra, Itàlia, França i Espanya permet observar diferents models de gestió i finançament, però també identificar una preocupació compartida: el manteniment ferroviari ha de deixar de ser una activitat subordinada a les grans inversions per convertir-se en una prioritat estratègica.
Els països tenen diferents models de gestió.
Alemanya ha apostat per una estructura integrada en el grup públic Deutsche Bahn, a través de DB InfraGO. Recentment ha anunciat un vast pla fins al 2036 de renovació, després de decennis sense invertir. El deteriorament de determinats corredors i les dificultats de puntualitat han impulsat programes de renovació integral, acompanyats d'un major finançament federal i d'una planificació plurianual. L'experiència alemanya evidencia que una xarxa extensa i molt utilitzada necessita inversions constants i actuacions coordinades.
A Anglaterra, Network Rail constitueix el principal responsable de la infraestructura ferroviària. El seu model, basat en una entitat pública especialitzada i separada dels operadors, concentra les responsabilitats de conservació, renovació i seguretat. L'evolució del sistema britànic, des de les privatitzacions dels anys 90 amb Margaret Thatcher, la construcció del túnel de tren al canal de la Mànega, fins a una major intervenció pública recentment, reflecteix les dificultats de garantir una gestió eficient quan la infraestructura exigeix coordinació i una visió de llarg termini i no només la rendibilitat a curt termini.
Itàlia presenta un model de gestió a través de Rete Ferroviaria Italiana (RFI), integrada en el grup públic Ferrovie dello Stato. Aquesta estructura facilita la coordinació entre planificació, modernització i manteniment, combinant l'expansió de l'alta velocitat amb actuacions sobre la xarxa convencional i regional. Itàlia comparteix amb Espanya una geografia complexa. El projecte de la connexió amb Sicília n'és un bon exemple.
França, mitjançant SNCF Réseau, manté també un gestor especialitzat dins d'un grup ferroviari públic. Després de dècades d'importants inversions en alta velocitat, la renovació de la xarxa convencional ha adquirit una creixent rellevància, especialment per l'envelliment de determinades línies i la necessitat de garantir connexions regionals fiables.
Espanya, per la seva banda, disposa d'Adif, gestor públic d'infraestructures. El país ha protagonitzat una extraordinària expansió de l'alta velocitat, que constitueix un dels principals actius del seu sistema de transport. Els dramàtics accidents d'aquest any plantegen el desafiament d'assegurar que aquest esforç inversor vagi acompanyat d'una política de manteniment prou estable i equilibrada per al conjunt de la xarxa, especialment a Rodalies.
El manteniment és una inversió menys visible, però imprescindible. La transparència, una necessitat obligatòria per a una bona governança.
La comparació entre aquests països permet extreure una conclusió important: no existeix un model institucional que garanteixi automàticament una infraestructura ferroviària eficient. Les col·laboracions públic-privades generen molts debats, i les solucions, cas a cas. Moltes cultures darrere de cada país.
La qualitat del manteniment depèn de factors com l'estabilitat financera, la planificació de les actuacions, la capacitat tècnica dels gestors, la coordinació amb els operadors privats i l'avaluació permanent dels resultats.
El manteniment preventiu adquireix especial importància. Anticipar una avaria, renovar oportunament una instal·lació o intervenir abans que apareguin restriccions de velocitat pot evitar costos com hem viscut recentment, interrupcions permanents del servei i al final pèrdua de confiança dels usuaris.
També resulta fonamental distingir entre inversió en noves infraestructures i inversió en conservació i renovació. Ambdues són necessàries, però responen a objectius diferents. Una política ferroviària que privilegiï exclusivament l'expansió corre el risc de descurar la qualitat i disponibilitat dels actius existents.
L'èxit d'una infraestructura no es mesura únicament pels quilòmetres construïts. També s'ha d'avaluar per la seva disponibilitat, seguretat, fiabilitat, puntualitat i capacitat efectiva de servei.
Contemplar la renovació de vies, senyalització, electrificació i sistemes de seguretat; reforçar el manteniment preventiu; millorar la coordinació entre gestors i operadors; i establir indicadors que permetin conèixer l'estat real de les infraestructures i l'evolució de les inversions. No pot ser un desig, és una necessitat que ha de transcendir els governs de torn.
El ferrocarril constitueix una infraestructura essencial per a la competitivitat econòmica, la mobilitat de les persones i la cohesió territorial. El desenvolupament requereix una mirada que superi la visió radial de l'Espanya dels cicles polítics i les prioritats pressupostàries de curt termini.
L'experiència europea demostra que el debat ferroviari està evolucionant. El repte no és construir més, sinó gestionar millor el que ja està construït.
La maduresa d'una política ferroviària s'assoleix quan la conservació de les infraestructures rep la mateixa atenció estratègica que la seva construcció, per això la transparència efectiva és essencial. Els quants, els on, i els quan requereixen de pedagogia i gestió.
Perquè el ferrocarril del futur no dependrà únicament de les noves línies que siguem capaços d'inaugurar, sinó també de la nostra capacitat per mantenir, renovar i gestionar eficientment les que ja tenim.