Passa’t al mode estalvi
Joaquim Coll opina sobre Gabriel Rufián
Pensament

Rufián, el demolidor de l'esquerra

"El candidat d'ERC vol provocar un terratrèmol i aposta per un escenari de polarització màxima, pensant que a l'altre costat tindrà Orriols"

Publicada

Gabriel Rufián s'ha erigit en el principal agent de desestabilització de l'espai d'esquerres catalanes. No ho fa des de l'oposició, sinó des d'Esquerra Republicana, on la seva ambició personal i la seva aposta per un front antifeixista permanent estan expulsant els independentistes que encara creien en un projecte propi, erosionant els Comuns i obligant el PSC a baixar de l'Olimp on s'havia instal·lat després de les últimes eleccions autonòmiques.

La seva aspiració de presidir la Generalitat no és una ironia. L'irònic és el marc en què la situa: "Després d'Oriol Junqueras", diu.

El persistent president d'ERC serà candidat el 2028, però resulta improbable que arribi mai a presidir la Generalitat. Rufián ho sap i es pot permetre cedir-li el torn, sabent que després reclamarà ser el successor.

L'escenari que prefereix revela la lògica que el guia: disputar la presidència amb Sílvia Orriols, com si ell fos Mélenchon i ella Marine Le Pen. Sospita que l'ascens de l'alcaldessa de Ripoll, amb personalitat pròpia, és imparable, i vol convertir la política catalana en un duel entre una esquerra radical i un separatisme identitari d'extrema dreta.

Ha afirmat, amb l'argument de "ho dic jo", que Israel paga Aliança Catalana i que la candidata de Netanyahu per a Catalunya és Orriols. En aquest esquema, el vell nacionalisme d'ERC sobra, els Comuns resulten un destorb i el PSC queda reduït a un soci subordinat o a un rival a qui cal arrabassar vots.

Però aquesta deriva no és innòcua dins d'ERC. Les baixes de diputats al grup del Congrés i les crítiques de sectors que retreuen a Rufián diluir les reivindicacions nacionals no són anècdotes. Són el resultat d'una estratègia que converteix el partit en un actor més de la polarització esquerra-dreta.

Aquells que encara prioritzen la secessió es troben cada cop més desplaçats. Rufián no els expulsa amb un decret, però sí amb un discurs i unes aliances que els fan irrellevants.

El votant tradicional d'ERC veu com un partit que durant dècades va fer de la reivindicació nacional la seva principal raó de ser ara la relega a un segon pla.

L'efecte sobre els Comuns és encara més directe. La gran aliança d'esquerres va naufragar després del hàbil pacte d'ERC amb Podemos. En el seu esquema, els Comuns queden condemnats a la subordinació o a una competència residual, igual que la CUP.

El PSC tampoc en surt indemne. Durant anys ha gaudit d'una posició dominant. Però Rufián, que es presenta com a aliat potencial de Pedro Sánchez mentre disputa obertament l'electorat socialista a Catalunya, obliga el PSC de Salvador Illa a competir també en el terreny de la mobilització antifeixista. Amenaça d'arrabassar-li vots per l'esquerra sense renunciar del tot a una retòrica sobiranista molt útil davant un proper Govern d'Espanya del PP i Vox.

Res d'això no respon a una estratègia col·lectiva. És l'obra d'un polític hàbil en la comunicació i en la tàctica, però de formació molt escassa, que es presenta com una figura per sobre dels partits, inclòs el seu, i que ha convertit el seu estil directe en el seu principal actiu. Rufián vol provocar un terratrèmol i aposta per un escenari de polarització màxima, pensant que a l'altra banda tindrà Orriols.