L'establishment tocat i veurem si enfonsat
"La gent jove ha desconnectat amb el sistema i, per primera vegada en temps, ha connectat amb el carrer"
Maricarmen no és un únic cas. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas de la paciència ciutadana.
Des de la dretona més ignorant s'ha arribat a dir que tot era una manipulació de la "esquerra" per tapar Ceuta. Bé, Ceuta va ser un moviment per fer oblidar la corrupció. El món de la conspiranoia.
Sembla que això de l'habitatge els havia pres les llaminadures que repartia el ranci nacionalisme espanyol. Tot per fagocitar Sánchez. Doncs no, Maricarmen és la icona del que està passant en aquest país. I la gent ha reaccionat.
No sóc un expert i no tinc a la mà una poció màgica que em converteixi en l'Obèlix del debat sobre l'habitatge.
Visc de lloguer i el meu arrendador em puja el lloguer de manera mesurada cada any perquè a Barcelona sí que hi ha un control de preus. I com que visc en una zona tensionada, el meu lloguer no és agressiu.
Amb això vull dir que Barcelona no és Madrid. Que l'augment que es va aplicar a Maricarmen a Madrid no hauria tingut lloc a Barcelona.
A la ciutat de Collboni no es pot apujar un 300% o 400%. A la d'Almeida sí.
Aquests casos treuen la cara més miserable de molts que han carregat contra Maricarmen. L'han anomenada aprofitada, cara dura, jeta... Per què? Perquè pagava 500 euros al centre de Madrid i era la tercera subrogada, cosa que la llei prohibeix.
Tanmateix, Maricarmen només podia ser la primera subrogada si el franquisme no hagués impedit a les dones signar contractes o tenir comptes corrents.
Per això el contracte va ser signat només pel seu pare i a la seva mort el pis va passar a la seva mare, que per tant ha estat la condemna de Maricarmen. El legislador no va poder preveure aquesta casuística.
Al final, Almeida ha aconseguit un acord perquè Maricarmen torni a casa seva.
Ha tret pit com a solucionador. Em sembla obscena aquesta actitud. No calia que fes una roda de premsa. Tanmateix, té sentit el seu moviment.
Almeida, a diferència d'Ayuso -la de l'àtic- i Feijóo, s'ha adonat que el cas Maricarmen és un terratrèmol polític. Per la dreta també.
Ayuso hauria de prendre nota. Feijóo també, però Feijóo està en una altra cosa. Com va dir, esperant el seu torn. Algú li podria dir que el torn s'ha de guanyar treballant, of course.
I terratrèmol a l'esquerra. L'acampada de Sol no és un nou 15-M. És un moviment contra l'establishment que comprèn el PSOE i Sumar, però també el conjunt de l'esquerra, inclosa Podem.
Quin és el futur d'aquest moviment? Està per veure, però sempre que passen aquestes coses -15-M o Maig del 68- acaben en una majoria absoluta de la dreta. De Gaulle i Rajoy així ho testifiquen.
Sumar ha jugat a mantenir la tensió però les seves amenaces sonaven a farsa. No trencarien ni estaven per la ruptura. Per la ruptura hi són els manifestants. L'esquerra no, inclòs Sumar. Podem sí que juga a la ruptura, però Galapagar tira per terra la seva credibilitat.
Els joves són la punta de llança d'aquest moviment. Líder? De moment no hi ha líder. Els de l'esquerra actual no serveixen i no se'n veu cap.
Al PSOE han reaccionat tard i malament. Amb vuit anys al Govern s'haurien d'haver arbitrat mesures.
Certament, l'endimoniada aritmètica política té bona part de culpa, i l'altra part és que el PP no està per ser un partit d'estat. La prova és el seu vot en contra de la Llei d'Habitatge. No li interessa gens el diàleg, només la confrontació i el seu mantra: fer fora Sánchez.
El president ha mogut fitxa i s'arbitraran més mesures, però el malestar seguirà perquè no es fan habitatges d'un dia per l'altre i en un tema tan controvertit les solucions són complexes.
Ceuta només ha mogut la dreta -i sobretot l'extrema dreta- però l'habitatge ho ha arrasat tot. Amb el PP -Feijóo encara no ho sap- i amb el PSOE i Sumar.
La gent jove ha desconnectat amb el sistema i, per primera vegada en temps, ha connectat amb el carrer. Està per veure si no caurà en mans dels populismes de dretes o d'esquerres.
Queden vuit mesos per unes eleccions i veurem si aquestes noves mesures posen seny o rauxa. La votació del congrés de divendres és gairebé el de menys. El problema segueix aquí.
