PLATER i els reptes inajornables
"Al final, també en matèria energètica, potser és millor començar per demostrar que predicar"
Aquest estiu, les tertúlies estivals s'han centrat, més enllà de les referències familiars, en els incendis que ens envolten, en els Mundials de futbol, els fitxatges esportius, Ceuta i l'eclipsi. Poc s'ha parlat, en canvi, del PLATER i de les seves implicacions i implantació.
Vocable que, per al món urbà, si se'm permet, sona més a utensili domèstic que a planificació territorial.
Però, en l'acceptació de la Generalitat, respon al Pla Territorial Sectorial per a la generació d’energia elèctrica eòlica i fotovoltaica. Un gran tema i, també, una gran assignatura pendent: on, com i quan es poden i s'han d'implantar els parcs eòlics i les instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya.
Formalment, estem en la fase de presentació d'al·legacions a la proposta que ha presentat el Govern. I, de sobte, més enllà de les fronteres visuals de Collserola, està sorgint un soroll de fons.
Més de 300 municipis han presentat al·legacions. S'han celebrat nombroses reunions informatives: ajuntaments, consells comarcals, diputacions… I el NO torna a la palestra.
La pregunta és per què sorgeix aquesta resposta negativa.
Permeteu-me aventurar algunes hipòtesis. Existeix un estat d'opinió força estès, amb raó o sense, segons el qual el món rural, i especialment els municipis petits, té un recorregut escàs en la configuració de les polítiques públiques. Molts quilòmetres i pocs habitants, sovint oblidats— i, per tant, pocs vots—.
En el subconscient de molts alcaldes hi ha l'experiència viscuda el 1990 a Forès, a la Conca de Barberà, contra la instal·lació d'un abocador de residus industrials. Les plataformes que es van crear contra aquella instal·lació van provocar canvis polítics en força municipis.
Aquella experiència ha tingut moltes criatures. Les propostes em semblen molt bé, però «no al pati de casa meva» és una actitud que hem vist i seguim veient en molts àmbits. Tenim grans exemples.
L'instrumentalització política és fàcil d'observar i de captar. Auscultant els sorolls d'incomprensió, d'interessos polítics diversos, ningú vol aparèixer com l'amic del PLATER. No oblidem que les eleccions municipals estan amb el possible naixement d'aquesta criatura. El paisatge i el medi ambient són grans coagulants per a un NO.
En privat es diuen coses que en públic es desmenteixen.
La cultura del NO pot estar motivada també per una planificació tècnicament molt correcta, però amb una mirada a la qual li falta empatia. I no és fàcil. Les administracions, per definició, no són empàtiques llevat d'excepcions i en situacions adverses.
Catalunya no es pot permetre no tenir un pla d'energies renovables. No oblidem les mancances energètiques que tenim i la dependència de l'energia nuclear que també denostem. La proposta apunta, a més, a un horitzó de mig termini. Però alguna cosa s'ha de fer a curt termini. No podem deixar-ho tot als avatars electorals ni als designis dels eclipsis.
És necessari diàleg, discreció i prudència.
Cal generar projectes pilot, bones pràctiques i demostrar sobre el terreny que Catalunya és molt diversa i que no totes les solucions serveixen per a tots els territoris.
Algun PLATER, siguem pràctics algun PLATERET, caldrà anar desenvolupant, però de la mà de la gent dels llocs.
Perquè, al final, també en matèria energètica, potser és millor començar per demostrar que predicar.
