Un comte, un notari, 'Perro Sánchez' i Jeremies
"Pot una empresa periodística privada acomiadar un col·laborador en el seu exercici de la llibertat d'expressió?"
De tant en tant, la propietat d'una empresa periodística privada perd la paciència amb un articulista que compromet massa sovint la seva línia editorial. Aleshores, l'acomiada. Això és el que acaba de passar a La Vanguardia. El comte de Godó ha deixat que el director del seu diari li comuniqués al notari Juan José López Burniol que la seva llarga etapa com a col·laborador de la capçalera havia acabat.
L'espurna final va ser un article titulat “La revenja”, en què l'autor atribuïa al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, totes les maldats que li imputen les dretes en general i amb més afany tots aquells que l'anomenen despectivament Perro Sánchez.
La tesi de López Burniol és esbojarrada, fins i tot per a un defensor a ultrança de la sacrosanta i inqüebrantable Transició com ell. Sánchez no ha donat cap senyal que pretengui capgirar Espanya com si fos un mitjó corcat pel pas dels segles, llevat que algú pugui creure que amnistiar un batalló de fracassats comandats per Puigdemont, Junqueras i companyia suposa un perill per a l'Estat espanyol.
Sánchez és un líder d'alta determinació personal, però la seva força parlamentària és molt limitada i inestable, i l'heterogeneïtat dels seus socis l'incapacita per abordar els grans canvis en què, segons López Burniol, estaria treballant per acabar amb la Constitució, la monarquia i fins i tot amb la convivència entre espanyols, a més de concedir la llibertat als pobles d'Espanya.
López Burniol, naturalment, està en el seu dret de pensar i escriure el que cregui més convenient. Així ho va fer durant l'etapa de redacció i negociació de l'Estatut de 2006 i durant el procés independentista. Sempre alineat amb els defensors de la Constitució i la unitat de la nació espanyola, però exhibint un equilibri intel·ligent entre els diferents partits de govern. En més d'una ocasió, aquests governs l'hauran consultat i en tantes altres el seu nom s'haurà posat sobre la taula per a ministre.
En la seva dilatada carrera com a articulista, López Burniol mai no va sorprendre ningú. Fins que ho va fer.
La polèmica en aquests casos es repeteix. Pot una empresa periodística privada acomiadar un col·laborador en el seu exercici de la llibertat d'expressió?
Pot.
No és la primera vegada que passa ni serà l'última. La prescriptora independentista per excel·lència, Pilar Rahola, sense anar més lluny, va ser acomiadada de La Vanguardia després de sermonejar durant anys l'audiència de tots els mitjans del Grup Godó sobre les bondats del sobiranisme i l'agudesa dels seus dirigents. Ho va fer amb total llibertat i gaudint d'una tribuna d'intensitat privilegiada, fins que la seva veu i la seva lletra va arribar a descompensar els interessos de la propietat.
Els diaris i els seus respectius grups de comunicació mantenen un equilibri molt pensat en l'àmbit de l'opinió. Excepte, és clar, els que han nascut per defensar obertament i únicament una causa de partit. Però aquest no és el cas que ens ocupa.
Les relacions dels grups periodístics amb el poder central, autonòmic i local són complexes, sibil·lines i delicades. Per ambdues parts, lògicament. Els interessos dels propietaris d'aquests grups de comunicació solen anar molt més enllà d'obtenir sucosos contractes publicitaris. I les urgències dels governs, ja se sap, són inesgotables.
En tot cas, res que no se sàpiga, s'intueixi o sigui original d'aquest país.
En aquest context, no hi ha lloc per al fariseisme i l'esquinçament de vestidures en nom de la llibertat d'expressió. Els mitjans de comunicació de propietat privada, analògics o digitals, neutrals, equilibrats, militants o sectaris tenen tot el dret a contractar els seus col·laboradors i rescindir els seus contractes a conveniència quan deixen d'agradar-los els seus discursos en prosa o en vers.
El que no poden pretendre aquestes empreses és que els seus col·laboradors escriguin o parlin en contra de les seves conviccions personals. Mercenaris de la ideologia i del periodisme sempre n'hi haurà, tot i que la majoria dels col·laboradors professionals, davant la disjuntiva d'una suggerència insuportable o una censura intolerable per part de la direcció, solen inclinar-se pel seu dret d'anar a exercir la seva llibertat d'opinió en una altra plataforma.
A aquestes hores, el propietari de La Vanguardia dorm millor. El notari López Burniol haurà rebut més d'una proposta per publicar llargs articles apocalíptics en què advertir dels perills de Perro Sánchez. El sistema funciona així. El que sorprèn és que davant d'aquests casos, professionals que han viscut llargament i còmodament d'això pretenguin interpretar el profeta Jeremies.
