López Burniol es queda sense tribuna a 'La Vanguardia' després de convertir Sánchez en la seva gran obsessió
L'històric articulista difon per WhatsApp 'La revenja', la columna rebutjada pel diari, després de mesos de textos cada cop més apocalíptics sobre el president del Govern i el futur d'Espanya
Juan-José López Burniol s'ha quedat sense tribuna a La Vanguardia després de mesos en què Pedro Sánchez havia acabat ocupant pràcticament tot el seu horitzó polític i bona part de les seves columnes.
El veterà notari i articulista està distribuint ara per WhatsApp entre els seus contactes l'article que el diari va decidir no publicar aquest dissabte. L'acompanya d'un missatge en què explica que la direcció del periòdic ha posat fi a la seva llarga col·laboració i suggereix que darrere de la decisió hi ha la creixent duresa de les seves posicions polítiques.
Però la història és una mica més complexa.
Burniol havia enviat dimecres passat la seva columna, titulada La revenja, per a la seva publicació habitual del dissabte. Aquell mateix dia va rebre un correu del director de La Vanguardia, Jordi Juan, qui, d'acord amb l'editor Javier de Godó, li va comunicar sota l'epígraf "Retirada de l’article" que havien decidit "suspendre la nostra relació".
Segons fonts del mateix mitjà, però, aquesta interrupció tenia inicialment caràcter temporal. La intenció era reprendre la conversa al setembre i discutir llavors els termes en què podia continuar la col·laboració de Burniol amb La Vanguardia.
El mateix articulista, tanmateix, dóna la relació "per definitivament extingida" i ha decidit suplir la pèrdua del periòdic fent circular personalment el text a través de WhatsApp. Diu que ho fa per "difondre i sostenir" les seves tesis.
Burniol evita, a més, revelar el motiu concret que li va traslladar Jordi Juan. Considera "indecorós" fer pública una comunicació privada i reconeix que, al seu parer, les causes són "diverses i interrelacionades".
Aquest matís és rellevant. Perquè permet qüestionar la versió més còmoda: que La Vanguardia hagi prescindit d'ell simplement per criticar Pedro Sánchez.
No hi ha elements públics que permetin afirmar-ho.
El que sí que es pot comprovar és una deriva molt més evident: Sánchez s'havia convertit en la gran obsessió de les seves últimes columnes. No és només una apreciació externa. El mateix Burniol va arribar a reconèixer-ho.
A començaments d'agost va publicar un article titulat significativament Examen de consciència en què admetia que alguns lectors li retreien dues coses: excedir-se en les seves crítiques al Govern i haver convertit la crítica al president "gairebé en un monotema".
L'observació era difícil de discutir.
Durant anys, Burniol havia construït la seva autoritat com a columnista sobre una virtut poc freqüent: la ponderació. Era capaç de criticar l'independentisme sense abraçar el discurs més identitari de la dreta, qüestionar els governs centrals sense convertir cada conflicte en una qüestió existencial i moure's per terrenys incòmodes sense militar obertament en cap dels dos blocs.
Aquesta era, precisament, una part substancial del seu valor.
Però aquell Burniol va anar desapareixent progressivament dels seus articles.
En els últims mesos, Sánchez va deixar de ser simplement un president al qual criticava per convertir-se en el personatge que explicava pràcticament tots els mals del sistema. Cada nova columna elevava una mica més el to de l'anterior.
Burniol va sostenir que el PSOE estava sent utilitzat per establir "les bases d'una autocràcia amb voluntat de futur". Va descriure el president mitjançant expressions com "narcisisme desbordat", "arrogància despòtica" i "mesiànisme populista". I va acabar traslladant la crítica de la gestió política al terreny de la supervivència mateixa d'Espanya.
La seva última columna porta aquest procés fins a l'extrem.
A La revenja, Burniol ja no descriu una democràcia deteriorada, una legislatura crispada o un president que, al seu parer, sobrepassa determinades línies institucionals. Descriu pràcticament una conspiració històrica.
Sosté que Espanya viu una nova "guerra civil", aquesta vegada "híbrida", i estableix una continuïtat entre els actuals blocs polítics i els que van acabar enfrontant-se el 1936.
Atribueix a José Luis Rodríguez Zapatero l'inici d'una operació que Pedro Sánchez hauria portat "sense límit" i l'objectiu de la qual seria ni més ni menys que posar fi a la Monarquia parlamentària, derogar la Constitució de 1978, derrocar Felip VI i instaurar una Tercera República "presidencialista, plurinacional i confederal".
La crítica política es transforma així en profecia.
Burniol assegura que "el xoc s'iniciarà aviat" i s'atreveix fins i tot a establir un horitzó temporal: "Com a molt tard, d'aquí a un any".
Pronostica a més que aquest enfrontament podria coincidir amb una crisi sobre Ceuta i Melilla que conduiria a "un nou 98" i al "Desastre final" d'Espanya.
I conclou reclamant l'aparició d'un dirigent capaç de salvar el país, per al que invoca com a referències a Charles de Gaulle i Winston Churchill.
És difícil trobar en aquest text la contenció que durant anys va distingir el mateix Burniol.
La tesi ja no admet gaires matisos: Sánchez apareix com a culminació d'un procés destinat a liquidar el règim del 78; els seus adversaris polítics deixen de ser simplement adversaris i passen a formar part d'una lluita històrica; Espanya s'aproxima al desastre; i només l'aparició d'un gran líder podria evitar-ho.
Una construcció argumental que es repeteix una vegada i una altra fins a acabar devorant gairebé qualsevol altra qüestió.
Burniol sembla conscient d'això, però no penedit. En el missatge que distribueix ara per WhatsApp presenta La revenja com una defensa de "Espanya com a nació i de l'Estat que l'articula jurídicament" i adverteix: "Tingues per segur que és possible que hi reincideixi més d'una vegada".
Tots els indicis apunten que ho farà.
El dubte és on.
La decisió de La Vanguardia deixa sense la seva tribuna tradicional un dels columnistes que durant anys va representar millor una determinada tradició de moderació catalanista, constitucionalista i pactista.
Resulta paradoxal que aquesta etapa acabi precisament quan Burniol sembla haver-se allunyat més que mai d'aquella ponderació que li va proporcionar autoritat.
Ell pot interpretar la seva sortida com el preu d'enfrontar-se a Sánchez.
També hi cap una explicació menys èpica: que la crítica constant al president, convertida ja per ell mateix en "gairebé un monotema", hagués acabat erosionant allò que feia singular la seva columna.
Burniol no ha deixat d'escriure.
Però l'articulista que analitzava la realitat sembla haver estat substituït, almenys en els seus últims textos, per un altre entestat a demostrar una tesi prèvia: que Pedro Sánchez condueix inevitablement Espanya cap al desastre.
I quan una columna deixa d'interrogar la realitat per utilitzar-la setmana rere setmana com a confirmació d'una mateixa convicció, el problema ja no és únicament ideològic.
És també periodístic.
