Adéu, Carlos! Fins sempre!
"Les seves tertúlies, les més plurals. Eren l'essència del debat. A qui estava en minoria no el maltractava ni menyspreava"
La setmana vinent no el busqueu. No hi serà. Les ones matinals de la trepidant ràdio espanyola quedaran òrfenes. Ni a les sis, ni a les set, ni a les vuit podreu escoltar el gran Carlos Alsina. Ho podreu fer a Onda Cero a partir de les 10 del matí i podreu escoltar la millor teatralització de la ràdio que es fa a Espanya.
La que entretingui, la que fa riure i la que et trasllada a un espai-temps diferent. Aquella que s'allunya de la quotidianitat, de l'actualitat i de la rutina política.
Carlos Alsina —Madrid, 1969— ha fet de tot i ho ha guanyat tot. En dono fe. He treballat amb ell des d'un llunyà dia d'octubre de 2008 a La Brújula i vaig continuar colze a colze a Más de Uno. No ha estat un plaer compartir amb ell centenars d'hores de ràdio, sinó un honor. Sóc dels que pensa que hem quedat orfes, però en Carlos, fidel al seu estil, somriu i contesta amb una certa sorna: “Només canviarà la personalitat. Com ha passat sempre”.
El seu testimoni el recull Rafa Latorre. Un gallec al qual sens dubte no li falta personalitat ni bon fer. “Són etapes”, diu l'Alsina, que no dubta a considerar-se un afortunat pel seu passat —“La meva etapa s'acaba perquè, en realitat, ja vaig fer tot el que tenia, i volia, fer”— i pel seu futur: “Ara només vull viure en pau i estar entretingut”.
Té tot el dret, però ens deixa a la majoria en el limbe. El seu editorial de les vuit del matí era tota una lliçó de seny. Aquest punt d'equilibri tan inexistent en la política mediàtica espanyola. Amb dos fulls escrits a espai senzill, molt apretades les lletres, era capaç de fer una interpretació estel·lar. No feia xapes, feia anàlisi.
Les seves entrevistes són una lliçó de periodisme. Ni una mala paraula, ni l'assetjament desmesurat a l'entrevistat i preguntes encertades que deixaven més d'un, i d'una, despullats davant l'audiència. I els seus directes al lloc de la notícia, una lliçó de periodisme per als joves, però també per als millennials.
Les seves tertúlies, les més plurals. Eren l'essència del debat. A qui estava en minoria no el maltractava ni menyspreava com passa en el repartiment tertulià habitual. Li donava canya, sí, però sempre amb respecte i acotant la crítica. I, el més important, posant en valor la teva opinió encara que fos la minoritària.
Durant 18 anys he discutit amb l'Alsina amb passió, però després de tot aquest temps he de dir que enyoraré les nostres bronques perquè discutir amb qui et fa pensar per donar amb una resposta correcta és tot un repte intel·lectual. Algun clatellot m'he endut —bastants— per la meva vehemència i ho porto amb orgull perquè sempre podré dir “jo he estat amb l'Alsina”, seguit d'un reguitzell d'emoticones amb el braç fent múscul.
Trobaré a faltar aquest home poc donat a les fanfàrries amb un sol error: donar l'hora que no tocava, que va portar a encunyar allò de “Alsina, quina hora és?”. No sempre podia encertar, per al delit dels seus tertulians sempre àvids de ficar-li el dit a l'ull.
Era l'únic espai que ens quedava. Només aspiro que un dia em convidi al seu nou espai radiofònic per explicar xafarderies o posar veu a un personatge de radionovel·la. Li desitjo tota la sort del món. Adéu, Carlos! Fins sempre!
