Les aigües han tornat al seu curs després del Mundial. La victòria d'Espanya sobre una inexistent Argentina, marrullera i amb males maneres en perdre, és gairebé el record d'una ressaca d'estiu. Ja tenim la segona estrella brodada a la samarreta. Això sí, tots recordarem d'aquí a uns anys com vam veure el gol de Ferran, un record mimètic al gol d'Iniesta el 2010.

La gresca i el xivarri es van prolongar durant bona part de la nit. Alguns a les sis del matí seguien les celebracions sota la mirada reprovadora dels més matiners. Però ni un problema més enllà dels estralls de l'alcohol barrejats amb l'entusiasme desmesurat.

El dia va ser una jornada per contemporitzar perquè tots estàvem amb la Roja. Els barris humils al costat dels barris rics, els d'esquerres al costat dels de dretes i el camp al costat de la ciutat. Perquè, aquell dia, el 19 de juliol de 2026, érem tots de la Roja. Fins i tot molts argentins residents a Espanya es van unir a la selecció espanyola.

I no us ho perdeu, també els independentistes catalans i fins i tot una bona part dels bascos amb la mirada incrèdula dels més obstinats que volien veure la derrota de la Roja perquè la selecció era un talismà espanyol i, per tant, havia de ser odiat.

“Puta selecció” era l'estrofa de profunda reflexió dels cadells d'Arran, a la qual acompanyaven amb un altre lema amb ínfules intel·lectuals: “Puta Espanya”. Els seus émuls d'Euskadi van intentar enderrocar una pantalla gegant i van retreure als espectadors la seva presència.

Tots aquests són una minoria amb un cervell més aviat estret i una alçada de mires propera al seu melic. No es van assabentar del que va passar a la societat espanyola. Primer, van cometre un error i el van convertir en idiotesa. Si estaves amb la selecció és que eres un fatxa. Doncs molts fatxes hi ha!, encara que la veritat és que la Roja era del tot transversal.

Segon, si estaves amb la selecció eres un espanyol, quan hi ha centenars de formes de ser espanyol. I tercer, no es van adonar amb la seva miopia que es pot ser independentista i voler que guanyi la Roja. Per cert, un meme va fer furor. “No ens faran espanyols”, deia la cosa. El problema és que ningú va obligar ningú a ser res i en molts racons de Catalunya es van alçar crits per la Roja més enllà de la manera de pensar.

La Roja va representar un moment d'il·lusió després de milers de vicissituds personals adverses i centenars de col·lectives. Des de la pandèmia fins als efectes de la crisi econòmica passant per l'ambient enrarit que imprimeix el Madrid DF i que ho contamina tot, sense oblidar l'estrepitós fracàs d'un procés que va trencar Catalunya en dues meitats. Una que estava farta de la gresca i una altra que es va quedar frustrada davant promeses incomplertes i anhels dilapidats.

Davant el negatiu, la ROJA va ser una alenada d'aire fresc per a molts i un clau roent on agafar-se.

El que no veuen aquests intolerants és que els indepes que van aplaudir a rabiar la Roja i es van alegrar de la seva victòria no són uns botiflers. Continuaran sent independentistes, però el que està clar és que no tenen el cervell de mosquit. Són dues coses diferents. Una cosa que són incapaços de veure, i d'acceptar, aquesta cohort de radicals que es van quedar ancorats en el dogma i sols al costat incorrecte de la història.

Va acabar el Mundial, i el partit, i molts indepes se'n van anar de vacances a Espanya, aquesta pèrfida Albió, i segurament que entre canya i canya van parlar de política amb els seus amics, espanyols, of course, i van defensar els seus postulats sense cap problema perquè, mal que els pesi als radicals, a Espanya hi ha llibertat i democràcia, encara que els jutges, massa sovint, s'entestin a dir-nos el contrari.

La Roja va experimentar el miracle de la comprensió entre diferents i va ser l'estendard de la il·lusió. Els que es neguen a veure aquest fenomen viuen en el seu món. Ja s'adonaran que aquest món no és el real.