L'enroc de Felip VI
"El Marroc no és un soci fiable. Els serveis d'intel·ligència espanyols confirmen aquesta sensació i conclouen que, tot i que Rabat no va planejar la marea humana, la va permetre"
En l'enroc sobre el tauler d'escacs es mouen simultàniament el rei i una torre per protegir el monarca i oferir més visió a la resta. És una jugada clàssica d'aquest joc que, en general, es fa quan els cavalls no poden sorprendre saltant caselles i els alfils han perdut recorregut.
Traslladant el salt del tauler a la geopolítica, es podria dir que el Rei d'Espanya, en reclamar més protecció de la frontera ceutí, realitza un enroc; Felip VI es protegeix aplicant la jugada històrica del campió d'escacs de la Rússia Blanca, Alekhime, en una partida davant de León Totski. El campió, detingut en una cel·la i desnonat, li va mostrar al polític el seu estil en el moment de l'enroc i altres trucs que el líder bolxevic no coneixia i que van salvar la vida a l'escacista, a qui van acabar alliberant.
La invasió de Ceuta nedant pel Tarajal, del passat dia 30 de juliol, es va fer a prop de Tetuan, on el Marroc celebrava la Festa del Tron, al mateix palau que va ocupar l'Alt Comissari espanyol durant els anys del Protectorat. Aquesta vegada, amb un discurs del monarca Mohamed VI “sense la més mínima menció a la fugida en massa del seu país de milers de joves”, remarca el judiciós diplomàtic espanyol, Jorge Dezcallar.
S'acosta el 23 de setembre, data dels comicis marroquins en què destaquen la renúncia del primer ministre Aziz Ajanuch i l'intent de presentar una nova coalició governamental per part de Fouzi Lekjaa, ministre de Pressupostos, president de la Federació de Futbol del Marroc i home indicat per organitzar els Mundials de 2030 juntament amb Portugal i Espanya. El futbol, que es va agenollar davant de Donald Trump, viu ara la disputa sobre l'estadi on se celebrarà la final del proper campionat. Com és ben sabut, cal escollir entre l'estadi en construcció Mohamed II, a Casablanca, amb l'aforament més gran del món, i el Santiago Bernabéu.
El complex eixam bilateral Madrid-Rabat travessa una tensió que crèiem relaxada, malgrat el Polisario i Algèria. El Marroc no és un soci fiable. Els serveis d'intel·ligència espanyols confirmen aquesta sensació i conclouen que, tot i que Rabat no va planejar la marea humana, la va permetre i en va treure profit polític.
¿Xantatge? ¿Guerra híbrida? Les dues cultures, l'hispànica i la marroquina, s'han vinculat al llenguatge de la controvèrsia a l'estil de les partides d'escacs en què un compon i l'altre busca la solució no com a victòria, sinó com ho fa un problemista de l'escaquer, que té un propòsit en si mateix. En el joc de taula, la batalla no es lliura entre blanques i negres sinó entre el compositor i l'hipotètic solucionista; l'enfrontament no és útil per a cap dels dos contrincants; més aviat la batalla els uneix perquè la qüestió no és guanyar o perdre sinó jugar i ser valorat per haver entès el misteri de la mà.
Washington i Tel Aviv ens miren i participen en la crisi. Parlen de la flagrant violació de sobirania però culpen a la política migratòria de Pedro Sánchez. Ceuta, l'“enclavament colonial” no contempla la devolució com en el cas singularíssim de Gibraltar. El colonialisme espanyol és una relíquia, mentre que el britànic és una promesa eternament incomplerta.
Un gran escacista expressa en el joc les seves ambicions estilístiques, tal com va mostrar Alekhemi, acabada de finalitzar la Revolució d'Octubre, en la històrica partida, en què Trotski va satisfer la seva curiositat i el campió va salvar el seu coll. No es tractava de guanyar sinó de complir ambicions amb estil. Els escacs, contra el que sembla, no és un problema d'àlgebra; és més aviat un sonet.
En exigir la integritat territorial, Felip VI considera aquesta crisi com un assumpte d'Estat davant el qual els partits han d'aparcar les seves diferències. Aquesta és la finalitat de l'enroc, un moviment aparentment defensiu.
