De derrocar muralles a construir aliances
"La ciutat necessitava espai, aire, llum i capacitat per créixer. El progrés exigia derrocar barreres i pensar en una Barcelona més àmplia, oberta i connectada amb el seu entorn. Gairebé dos segles després, la pregunta continua sent semblant: quines són avui les muralles que limiten el potencial de Barcelona?"
Fa uns dies, un amic meu em va passar el text-memòria que va guanyar el concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1840 per a la millora de la ciutat, atorgat al metge i higienista Pere Felip Monlau, i que va llançar un missatge que acabaria transformant Barcelona: "Abaix les muralles!".
La seva tesi era senzilla, però revolucionària: les muralles que durant segles havien protegit la ciutat s'havien convertit en un obstacle per al seu desenvolupament. Monlau defensava que una Barcelona tancada era una Barcelona condemnada a l'amuntegament, als problemes de salubritat i a l'estancament econòmic.
La ciutat necessitava espai, aire, llum i capacitat per créixer. El progrés exigia derrocar barreres i pensar en una Barcelona més àmplia, oberta i connectada amb el seu entorn. Gairebé dos segles després, la pregunta continua sent sorprenentment semblant: quines són avui les muralles que limiten el potencial de Barcelona?
Les jornades celebrades fa uns dies sota el títol “La Barcelona que podria ser”, impulsades per Barcelona Oberta, i la primera sessió sobre col·laboració públic-privada organitzada per la Fundació Economia i Empresa, el Col·legi d'Economistes de Catalunya i l'Institut Cerdà, van apuntar a una resposta comuna: les barreres actuals ja no són físiques, sinó institucionals, reguladores, culturals i de governança.
A la trobada de Barcelona Oberta es va defensar una visió de ciutat ambiciosa, capaç de generar prosperitat, atreure talent i inversió, enfortir el comerç de proximitat i consolidar-se com una gran capital europea. La idea central va ser que Barcelona ha de tornar a pensar en gran, combinant qualitat de vida amb dinamisme econòmic, reforçant el seu teixit productiu i promovent una activitat comercial viva i diversa.
Per la seva banda, la jornada sobre col·laboració públic-privada va posar el focus en la necessitat d'establir noves fórmules de cooperació per afrontar reptes que cap institució pot resoldre per si sola: l'habitatge, les infraestructures, la transició energètica, la transformació digital, l'adaptació al canvi climàtic o la millora dels serveis públics. Entre les principals conclusions van destacar la importància de la confiança mútua, la seguretat jurídica, la transparència i la capacitat de generar aliances estables entre administracions, empreses i societat civil.
La connexió entre Monlau i els debats actuals és evident. Al segle XIX, la ciutat necessitava derrocar les muralles per poder créixer físicament. Al segle XXI, Barcelona necessita superar les muralles invisibles que dificulten l'execució de projectes, alentegen la inversió, limiten la col·laboració i frenen la capacitat de resposta davant els grans desafiaments urbans.
Si Monlau veia el futur en una ciutat més oberta entre el Llobregat i el Besòs, avui el repte consisteix a construir una Barcelona oberta al talent, a la innovació, a l'activitat econòmica i a la cooperació entre actors públics i privats. La Barcelona metropolitana és el primer esglaó, la Regió és el segon.
La gran lliçó compartida per ambdues jornades és que el futur de Barcelona no depèn únicament dels recursos disponibles, sinó de la seva capacitat per generar consensos i executar projectes transformadors.
Ahir les muralles eren de pedra; avui són, sobretot, barreres de coordinació, confiança i visió compartida, evitant els bloquejos que frenen. I, com en temps de Monlau, el progrés exigeix trobar la manera de derrocar-les. Recordem que després del text de Monlau, i impulsat per la necessitat de donar resposta als nous requeriments socials (salut) i industrials (mobilitat), Barcelona va iniciar el seu gran salt cap al segle XX de la mà d'Ildefons Cerdà.
