S'acosta un 2027 carregat de dubtes i incerteses
"Resulta molt arriscat anticipar un resultat del que passarà a les properes eleccions generals"
Després d'una gran actuació i unes setmanes d'èxits futbolístics, la nostra selecció nacional va acabar guanyant la copa del món de futbol.
Les dretes patriòtiques es van trobar desubicades, havia sorgit un nou escenari, on el país celebrava èxits –encara que fossin només esportius– i s'estenia un cert “optimisme”, gens desitjat per les forces de l'oposició, ja que sens dubte beneficiava l'estat d'ànim dels seguidors del Govern de coalició.
A això caldria afegir la desorientació i el malestar provocat a les files dels nostàlgics de la “una, grande y libre“ davant la sentència del TJUE relativa a l'amnistia als “indepes” pels fets esdevinguts a l'octubre de 2017, mentre Puigdemont amenaça una vegada més d'abandonar el seu exili daurat a Waterloo i unir-se a les files dels crispadors, contribuint a la inestabilitat política del país.
A la direcció del PP li costa analitzar la complexitat d'aquest nou escenari. Feijóo comença a entendre que no és president no perquè no vulgui sinó perquè no pot. Les eleccions del 27 comencen a estar cada cop més relacionades amb el principi d'incertesa enunciat pel físic teòric alemany Heisenberg. Una incertesa que ens portaria a considerar que l'alternança que semblava inevitable després de les eleccions generals ha anat perdent força.
La política espanyola viu instal·lada en una paradoxa; mentre el Govern de Pedro Sánchez continua resistint contra pronòstics que auguraven la seva caiguda des de pràcticament l'inici de la legislatura, l'oposició sembla moure's entre el desconcert estratègic i l'ansietat tàctica. El Partit Popular i Vox comparteixen espai polític, però no sempre comparteixen els temps ni les prioritats, aquesta descoordinació comença a tenir un cost polític.
Un exemple el trobem en la reacció dels populars al triomf de la selecció espanyola al Mundial. Un èxit esportiu patrimoni de tothom, encara que lamentablement alguns sectors de la dreta no van ser capaços d'interpretar el moment. Mentre la majoria de la ciutadania celebrava la victòria, sectors del PP intentaven de manera equivocada instrumentalitzar el moment d'eufòria col·lectiva cap a altres qüestions i polèmiques fora de lloc. El que suposava projectar una imatge de desconnexió amb l'estat d'ànim del conjunt de la població.
En lloc de construir una alternativa sòlida sobre propostes concretes, l'oposició de dretes sembla atrapada en una crítica permanent que, sovint, acaba sent més reactiva que propositiva. L'oposició conservadora cada cop més preocupada pel protagonisme internacional de Pedro Sánchez, així com pel protagonisme mediàtic gaudit durant les celebracions de l'èxit de la roja. Es pot discutir la seva estratègia política, la seva manera d'exercir el poder o l'oportunitat de moltes de les seves decisions, però resulta difícil negar l'evidència d'haver aconseguit mantenir una presència rellevant i un fort lideratge a l'escenari europeu i internacional.
Els errors comesos tampoc ajuden a l'oposició popular. Alberto Núñez Feijóo i Miguel Tellado es van tornar a equivocar una vegada més, mostrant poca intel·ligència estratègica i manca del do de l'oportunitat en centrar alguns dels seus missatges públics en criticar el Govern pels seus pactes amb EH Bildu, a qui acusaven de poc entusiasme patriòtic davant els triomfs de la nostra selecció.
Tot això en un context en què l'argument semblava forçat i poc connectat amb la realitat immediata. Quan la crítica perd precisió, també perd credibilitat. L'excés de dramatització pot mobilitzar el votant més convençut, però difícilment amplia la base electoral necessària per governar. En política, convertir qualsevol procediment judicial en una bandera partidista comporta un risc evident: quan les resolucions no confirmen les expectatives, l'efecte rebot és immediat i la narrativa se'n ressent.
Mentrestant, a la capital del regne, José María Aznar roman en un discret segon pla i Isabel Díaz Ayuso guarda un silenci poc habitual en ella. No s'ha de confondre el silenci amb la pèrdua de protagonisme, la presidenta madrilenya exerceix un lideratge dins del Partit Popular que no depèn únicament de les seves cridaneres i provocadores declaracions. De vegades, callar permet observar, mesurar els temps i esperar el moment adequat per intervenir. Potser per això el seu silenci resulta políticament molt més inquietant per al Govern de coalició que moltes de les seves intervencions públiques.
En el mateix bàndol dels “destres”, Santiago Abascal, el “croat” de VOX, continua desenvolupant una estratègia molt més reconeixible. El seu discurs sobre les deportacions massives d'immigrants i la reivindicació de polítiques d'enduriment migratori busca consolidar un espai electoral propi especialment en un context europeu on l'extrema dreta guanya terreny en nombrosos països. Al mateix temps intenta rendibilitzar els acords assolits amb el Partit Popular en comunitats com Andalusia, presentant-se com el soci que proposa les polítiques més conservadores, obligant el PP a desplaçar-se cap a posicions encara més dures i agressives.
Davant de tot això, Pedro Sánchez continua demostrant una notable capacitat de supervivència política. Els seus adversaris anuncien periòdicament el final del seu cicle, però el president ha convertit la resistència en una de les seves principals fortaleses. Cada crisi superada alimenta la percepció que continua controlant els temps millor que els seus rivals. El que ens condueix a les properes eleccions legislatives del 2027, en què resulta molt arriscat anticipar un resultat.
La política espanyola ha entrat en una fase on les certeses duren només unes setmanes, mentre esdeveniments inesperats modifiquen constantment el tauler. Els resultats electorals i el desenvolupament de l'Espanya de 2027 dependran de factors econòmics, internacionals i socials impossibles d'avaluar amb precisió en el moment actual.
Qui millor connecti amb una ciutadania cansada de la confrontació i el soroll permanent, tindrà moltes més possibilitats d'arribar a la Moncloa i governar el país. La pressió augmenta quan el temps passa i el poder segueix llunyà.
