La Roja no reparte carnets d'espanyolitat
"La identitat espanyola forma també part de la vida quotidiana de milions de catalans, i aquesta normalitat resulta incòmoda per a aquells que durant anys han identificat Catalunya amb una única identitat nacional"
La victòria d'Espanya al Mundial ha estat també la victòria d'una determinada idea de nació. Una selecció formada per jugadors d'orígens familiars molt diversos ha tornat a demostrar que la identitat nacional no depèn del color de la pell, els cognoms o el lloc de naixement dels pares, sinó d'un projecte compartit. Precisament per això resulten tan lamentables les polèmiques identitàries que han acompanyat el torneig.
Mariano Rajoy va caure en la temptació de la gracieta fàcil. Però un expresident del Govern no és un plumilla qualsevol. El seu comentari sobre la selecció francesa, presentat com un sarcasme, reactivava una sospita tan vella com perillosa: que la pertinença nacional depèn de l'origen, de l'aparença o dels cognoms.
La Roja acaba de demostrar exactament el contrari. En ella ningú reparteix carnets d'espanyolitat. Tots els jugadors de la selecció francesa eren francesos. I tots els campions del món són espanyols. No hi havia ni hi ha res més a discutir.
El problema és que aquest reflex no constitueix una raresa. Molts dels qui van censurar amb raó les paraules de Rajoy solen incórrer en el mateix vici quan es tracta d'altres identitats peninsulars. N'hi ha prou de pensar en Lamine Yamal i Nico Williams.
Nascuts a Espanya i fills de famílies immigrants, són espanyols segons la llei i, tanmateix, encara són objecte d'insults racistes pel color de la seva pell o l'origen de les seves famílies. La seva contribució decisiva al títol mundial hauria de tancar definitivament aquest debat. Però el prejudici identitari rarament es deixa convèncer pels fets.
El triomf de la selecció ha deixat a més una imatge eloqüent a Catalunya. Desenes de milers de persones han celebrat la victòria exhibint amb naturalitat banderes d'Espanya als carrers i places.
No es tracta del naixement d'un nou patriotisme, sinó de la visibilització d'una realitat que l'esfera política i mediàtica hegemònica a Catalunya ha amagat o menyspreat sempre: que la identitat espanyola forma també part de la vida quotidiana de milions de catalans.
Aquesta normalitat resulta incòmoda per a aquells que durant anys han identificat Catalunya amb una única identitat nacional.
Durant anys, el nacionalisme ha actuat com si tingués el monopoli de la catalanitat. Amb el procés, aquesta pulsió identitària es va intensificar fins a convertir la discrepància política en una sospita sobre la pròpia condició de català. Qui no compartia el projecte sobiranista veia qüestionada amb freqüència la seva pertinença a la comunitat.
Els insults, les etiquetes despectives i episodis com les paraules de Quim Torra sobre les "bèsties amb forma humana" no van ser simples excessos verbals, sinó la conseqüència lògica d'una concepció excloent de la identitat col·lectiva.
El problema dels nacionalismes és que sempre acaben traçant una frontera entre els autèntics i la resta. Uns posen en dubte l'espanyolitat de joves futbolistes pels seus orígens familiars. Altres qüestionen la catalanitat de milions de ciutadans per la seva llengua habitual, els seus cognoms o les seves idees polítiques. El mecanisme és, en el fons, el mateix.
La selecció espanyola campiona del món constitueix la millor refutació de tots aquests identitarismes. El seu èxit demostra que la nació democràtica no es construeix sobre la puresa dels orígens, sinó sobre la igualtat de ciutadania i un projecte compartit. Ningú no hauria d'arrogar-se el dret de decidir qui és un veritable francès, un veritable espanyol o català. La identitat col·lectiva pertany a tothom o deixa de ser democràtica.
