El problema el té Puigdemont
"En política, les absències prolongades solen ser letals. Un líder que converteix el retorn en l'eix del seu relat acaba sent presoner d'una promesa mai complerta"
Suposem que aquest dijous el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) confirma, en l'essencial, el criteri avançat pel seu advocat general i avala la Llei d'Amnistia. Que consideri compatible amb el dret europeu la extinció de la responsabilitat penal dels encausats pel procés, tant en els supòsits de malversació com en els de terrorisme. Que tanqui, en definitiva, les principals objeccions jurídiques plantejades fins ara.
En aquest escenari, el gran problema no el tindrà l'Estat espanyol, ni el Govern de Pedro Sánchez, ni tan sols el Tribunal Suprem. El problema el tindrà Carles Puigdemont.
Perquè, després d'anys d'"exili" a Waterloo, de convertir la seva situació en un símbol de resistència i de presentar-se com el dirigent que es va negar a claudicar, arribaria el moment de la veritat. I aquesta veritat és incòmoda: tornar o desaparèixer del tot.
La paradoxa és evident. L'amnistia, concebuda per resoldre la seva situació personal i facilitar el seu retorn, pot acabar privant-lo del principal actiu polític que ha conservat des de 2017: la condició de president a l'“exili”. Durant anys, la seva impossibilitat de tornar a Catalunya va alimentar un relat d'excepcionalitat que li va permetre mantenir un lideratge simbòlic sobre l'independentisme. Si aquest impediment desapareix, també es desvaneix bona part de l'aura política que l'ha sostingut.
Junts travessa, a més, el seu moment més delicat en anys. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) dibuixa un escenari molt inquietant per al partit de Puigdemont. Aliança Catalana s'ha convertit en el fenomen emergent, amb una capacitat d'atracció que s'estén a sectors molt diversos de l'electorat sobiranista. Mentrestant, Junts perd impuls i veu qüestionada una hegemonia que durant molt de temps va semblar indiscutible.
El problema per a Puigdemont és que l'eventual validació de l'amnistia arriba en el pitjor moment possible. Tornaria a una Catalunya molt diferent de la que va deixar. A més, la seva permanència a Bèlgica ja no s'interpreta des de fa temps com una estratègia política brillant, sinó com una situació voluntàriament prolongada, en part també per manca de coratge.
Si el TJUE avala l'amnistia, quin argument li quedarà? Seguir reclamant unes garanties que cada cop menys gent considera necessàries? Mantenir que els tribunals espanyols acabaran desoint una resolució europea? Fins i tot el seu advocat, Gonzalo Boye, ha deixat caure que el retorn no hauria de ser immediat.
![De izquierda derecha, la expresidenta de SCC, Elda Mata, y los actuales presidentes de Fundación Impulso, AEB e Impulso Ciudadano, José Domingo, Ana Losada y Javier Arenas](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554390.jpg?p=w:320\/h:240&h=y1GSl6Id"])
Però el temps juga en contra seva. Cada mes que passa sense que trepitgi Catalunya erosiona una mica més la seva autoritat. La política, com la natura, abomina el buit. I aquest buit comença a ser ocupat per altres.
Tornar implicaria assumir riscos més perillosos que el seu improbable empresonament: enfrontar-se a la normalitat de la política catalana, convertir-se en cap de l'oposició al Govern de Salvador Illa, sotmetre's a l'escrutini d'una opinió pública que ja no el contempla com un "exiliat rebel" i competir directament amb la dirigent que avui encarna el fenomen polític més nou, Sílvia Orriols, la "reina gòtica", en la brillant expressió del canari Fernando Clavijo. No tornar, en canvi, equivaldria a reconèixer que el seu lideratge depenia més de la distància i de l'èpica de l'“exili”.
En política, les absències prolongades solen ser letals. Un líder que converteix el retorn en l'eix del seu relat acaba sent presoner d'una promesa mai complerta.
Si l'amnistia és validada, el futur de Puigdemont deixarà de dependre dels jutges, de Sánchez o de les institucions europees. Dependrà únicament d'una decisió personal: tornar i comprovar si encara conserva un espai per liderar o romandre a Waterloo i assumir que la història, simplement, seguirà endavant sense ell.
