La reina gòtica
"Orriols no creix només pel despreniment de l'edifici convergent. Té un relat que amenaça tota la política catalana, Vox inclòs. Ho repeteix amb solvència mentre els seus oponents consulten la paraula idònia per descriure les coses"
El malnom no l'havia sentit a Barcelona. El vaig sentir a Canàries, a dos mil quilòmetres del monestir de Ripoll, al Parlament regional i en boca del president autonòmic, Fernando Clavijo. —La reina gòtica —em va etzibar durant una agradable conversa sobre la política catalana, referint-se a Sílvia Orriols.
I, com un acte reflex, vaig pensar que Catalunya ha assolit per fi la maduresa exportadora. Ja no venem teixits, SEAT 600 ni cava. Venem personatges de novel·la. Perquè el mot és exacte. Gòtica per Ripoll, és clar, la vila que custodia la tomba de Guifré el Pilós i que ella governa com qui vigila un panteó familiar.
Gòtica per l'estètica: pedra, boira, amenaça exterior i una comunitat pura atrinxerada dins les muralles. I gòtica pel gènere literari, que sol començar així: una mansió vinguda a menys, uns hereus que han dilapidat el patrimoni i un fantasma que puja del soterrani per reclamar la propietat. El fantasma ja ha obert la porta.
Segons el primer baròmetre de 2026 del Centre d'Estudis d'Opinió, Aliança Catalana obtindria entre 23 i 25 escons, mentre Junts cauria a 16-18 i perdria aproximadament la meitat dels seus actuals 35 diputats. El director del CEO parla de «declivi estructural» del partit de Carles Puigdemont.
Estructural, curiosa qualificació, com les esquerdes de les mansions gòtiques. Però Orriols ja no s'alimenta únicament de les restes de l'edifici convergent. El sondeig estima que capta prop d'un de cada quatre antics votants de Vox. L'alcaldessa de Ripoll caça en diferents boscos.
És, a més, la segona dirigent preferida per presidir la Generalitat, només per darrere de Salvador Illa i per davant de Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta de professionals que fa dècades que s'ocupen de l'assumpte. La lectura immediata és l'alarma. Aliança i Vox podrien reunir entre 35 i 38 diputats, una xifra inèdita a Catalunya.
L'alarma està justificada, però no n'hi ha prou amb fer sonar la campana i convocar un altre seminari sobre els perills del populisme.
Orriols no creix en el buit. Creix en un erm. No tot s'explica, és clar, per la mediocritat dels seus adversaris. Hi ha inquietuds reals sobre immigració, convivència, habitatge, seguretat i deteriorament dels serveis públics.
Durant massa temps, una part de la política convencional ha preferit desqualificar aquestes preocupacions abans que governar-les. El populista apareix precisament quan algú descobreix que és més rendible assenyalar un culpable que resoldre un problema. Orriols ofereix una explicació falsa, excloent i rudimentària, però l'ofereix.
Converteix conflictes complexos en una història senzilla: hi havia un poble harmoniós, van arribar els estranys i els dirigents covards van permetre la invasió. No necessita demostrar-ho. Li basta amb repetir-ho mentre els altres consulten al gabinet jurídic si la paraula correcta és integració, inclusió o diversitat.
I després hi ha el paisatge polític. Puigdemont continua a Waterloo, administrant el record d'una insurrecció que va acabar convertida en una agenda judicial. Junqueras ha recuperat el comandament d'ERC, però no la centralitat política i es veu superat en les preferències ciutadanes per Gabriel Rufián, el seu propi portaveu a Madrid.
El Partit Popular català continua sent un partit a la recerca d'autor. Alejandro Fernández té discurs, intel·ligència i ofici, tres atributs que en la política contemporània comencen a resultar sospitosos. Però Feijóo amb prou feines és l'opció preferida per a la Moncloa d'un 3% dels catalans. Governar Espanya sense Catalunya és possible.
Aspirar a representar-la des d'aquesta xifra exigeix més fe que estratègia. Els Comuns administren la nostàlgia de quan creien representar el futur i tornen a lliurar-se a les seves guerres interiors pretèrites. Sempre estan a punt de refundar l'esquerra, probablement perquè mai no acaben de saber a quin costat viu.
Només Illa resisteix. I ho fa, en bona mesura, perquè els altres no compareixen. Aquest és el problema de fons. No és que sobrin reines gòtiques. És que falten lideratges fora del castell de Ripoll. Convé, però, no confondre lideratge amb agitació. Max Weber exigia al polític passió, responsabilitat i distància.
La nostra època ha repartit aquestes qualitats de la pitjor manera possible: alguns conserven la prudència però han perdut la passió; d'altres exhibeixen passió sense responsabilitat i anomenen valentia a l'absència de mesura. Orriols sap actuar, escollir adversari i construir una escena.
Això no la converteix en una gran dirigent, de la mateixa manera que un incendiari no es converteix en arquitecte perquè aconsegueixi il·luminar l'edifici.
La política catalana convencional, mentrestant, ofereix gestors de derrotes, portaveus interins i expedients judicials amb cames. Quan l'escenari es buida de protagonistes, el públic acaba aplaudint el primer personatge que recorda el text. Encara que el guió sigui sinistre.
Albert Dalmau, conseller de la Presidència, va celebrar dijous que «el PSC continuarà sent l'epicentre de l'estabilitat». Té raó, i aquesta és precisament la mala notícia. Un país en què l'única alternativa a l'epicentre és el terratrèmol no està estabilitzat. Està esperant.
La recepta socialista —millorar els serveis públics i aprovar pressupostos per frenar l'extrema dreta— és necessària. De fet, sense resultats materials, qualsevol relat democràtic serà només publicitat institucional. Però tampoc n'hi ha prou amb executar partides i confiar que el ciutadà agraït comprengui per si mateix la lògica del bé comú. Les novel·les gòtiques no es combaten només amb pressupostos.
Tampoc amb una altra campanya de comunicació plena de famílies somrients, autobusos elèctrics i funcionaris assenyalant una pantalla. Es combaten governant bé i explicant per a què. Amb una política d'immigració que no negui els problemes ni converteixi les persones en amenaces.
Amb serveis públics que no obliguin el ciutadà a triar entre la paciència i el ressentiment. Amb una idea de Catalunya que no sigui una excavació arqueològica ni una oficina administrativa. En definitiva, amb una història millor i, sobretot, més veritable.
Que el malnom m'arribés des de Canàries no és una anècdota. És un símptoma. Quan un president autonòmic situat a dos mil quilòmetres ja disposa d'un mot simpàtic i encertat per al teu nou fenomen polític, l'assumpte ha deixat de ser local. La reina gòtica ha sortit de la mansió. I als altres castells, massa merlets continuen buits.
